El 2025 ha estat un any de confirmació d’un canvi de fase per a l’economia europea. Lluny de l’estabilitat relativa que va caracteritzar bona part de la dècada passada, el context econòmic s’ha vist marcat per la incertesa geopolítica, la politització del comerç, transicions estructurals incompletes i problemes interns que han adquirit una dimensió clarament europea. El balanç de l’any dibuixa un escenari exigent, amb reptes que difícilment es resoldran a molt curt termini.
En l’àmbit comercial, l’any va arrencar amb episodis de caos aranzelari als Estats Units, amb anuncis, rectificacions i amenaces creuades que van afectar sectors industrials sensibles. Més enllà de l’impacte immediat, el missatge va ser clar: el comerç internacional ja no opera en un marc previsible regit exclusivament per normes multilaterals, sinó que està cada cop més condicionat per decisions polítiques internes. Per a una economia oberta com la europea, aquesta incertesa és en si mateixa un cost.
És en aquest context que es va produir l’acord comercial entre la Unió Europea i els Estats Units aquest passat estiu, que difícilment pot interpretar-se com un pacte equilibrat. L’acord consolida l’acceptació europea d’aranzels nord-americans sobre una part rellevant de les exportacions de la UE i incorpora el compromís polític d’incrementar substancialment les compres europees d’energia procedent dels Estats Units. Més que una estratègia de cooperació simètrica, l’acord respon a una lògica de contenció: evitar una escalada comercial encara més perjudicial. El comerç es confirma així com un instrument creixentment condicionat per la geopolítica.
Paral·lelament, el 2025 ha reforçat el gir cap a l’autonomia estratègica europea en matèria de defensa. L’augment de la despesa militar i els intents de coordinar millor la base industrial responen tant a la guerra a Ucraïna com als dubtes creixents sobre el compromís futur dels Estats Units amb la seguretat europea a causa de les exigències fiscals de l’OTAN. Des del punt de vista econòmic, aquest gir obre oportunitats industrials, però també planteja dilemes clars: finançament, eficiència de la despesa i compatibilitat amb altres prioritats pressupostàries.
La transició energètica i la descarbonització han continuat sent un eix central del debat econòmic. L’apagada elèctrica viscuda a Espanya a la primavera del 2025 ha evidenciat les tensions d’un sistema en plena transformació. L’expansió de les renovables és imprescindible, però exigeix inversions elevades en xarxes, emmagatzematge i capacitat de gestió del sistema. El 2026 serà clau per comprovar si Europa accelera aquestes inversions o si els colls d’ampolla tècnics i regulatoris acaben frenant el procés.
En l’àmbit demogràfic, el repte de l’envelliment ha continuat pressionant els sistemes de pensions. El 2025 ha estat un any de diagnòstic reiterat més que de decisions estructurals. Mentre alguns països consoliden mecanismes automàtics d’ajust, d’altres, com Espanya, mantenen reformes parcials que posposen els costos cap al futur. El debat queda obert, però el marge de maniobra es redueix.
Finalment, la crisi de l’habitatge s’ha consolidat com un problema estructural a escala europea. La dificultat d’accés a un habitatge assequible ja afecta amplis segments de la població activa, amb efectes sobre la mobilitat laboral, els salaris reals i la cohesió social. El 2025 ha estat l’any en què la Comissió Europea ha reconegut explícitament que no hi ha una oferta suficient en les zones de demanda més elevada, en un context de baixa inversió i restriccions creixents. El 2026 dirà si aquest reconeixement es tradueix en polítiques efectives.
El balanç del 2025 és el d’una economia europea més exposada, més condicionada per la geopolítica. El 2026 no promet solucions ràpides, però sí una elecció clara: avançar cap a respostes coordinades i realistes o limitar-se a gestionar tensions cada cop més persistents.
