Aquesta setmana l’OCDE ha posat Espanya davant del seu vell mirall: una economia que creix amb força, però que arrossega desequilibris estructurals que ja no es poden ignorar. El nou informe OECD Economic Survey: Spain 2025 publicat fa pocs dies és contundent. L’envelliment, la baixa productivitat i el pes creixent de la despesa en pensions són els grans reptes que marcaran la pròxima dècada. I, en tots tres, la fotografia és coneguda i força inquietant.
En primer lloc, l’OCDE projecta que la ràtio de dependència, és a dir, la relació entre el nombre de persones majors de 65 anys i la població en edat de treballar, creixerà prop de 40 punts fins al 2054, un dels augments més pronunciats de tot el club. La taxa d’ocupació dels majors de 55 anys és baixa i la dels joves encara més. El mercat laboral crea ocupació, però en bona part gràcies al creixement de la població derivat dels fluxos migratoris, que han estat un motor important de l’augment recent de la força de treball. Sense aquesta aportació, la pressió demogràfica seria encara més contundent.
Aquest envelliment té conseqüències fiscals immediates. L’OCDE estima que la despesa en pensions passarà del 12,9% del PIB el 2023 al 16,1% el 2050, un augment de 3,2 punts que, amb el sistema actual, no es cobreix amb els ingressos previstos. Les transferències del Tresor a la Seguretat Social ja han passat de 15.600 milions l’any 2019 a més de 41.000 milions el 2024. I encara no hem arribat al pic de jubilacions de la generació del “baby boom”.
L’OCDE envia un missatge clar: Espanya necessita una regla d’ajust automàtic que vinculi les pensions a l’esperança de vida o a alguna forma d’equilibri intergeneracional que reparteixi l’esforç d’una manera sostenible. També recomana ampliar el període de còmput fins als 35 anys, reforçar els incentius perquè més persones continuïn treballant més enllà dels 65 i reformar l’ajut d’atur per a majors de 52 anys, que en alguns casos opera com un mecanisme de sortida anticipada del mercat de treball. No són propostes noves, però la insistència internacional potser n’accelera el debat.
El segon gran bloc és la productivitat. Tot i la recuperació dels últims anys, la Productivitat Total dels Factors continua per sota dels països de referència, i la bretxa és especialment forta entre microempreses i grans empreses. Les petites i mitjanes empreses, que representen el 99% del teixit productiu, segueixen patint obstacles ben coneguts: finançament limitat, regulació fragmentada i un ús insuficient de tecnologies avançades com la computació en el núvol, el big data o la intel·ligència artificial. Només el 26% de les pimes utilitzen serveis en el núvol, davant del 42% de la mitjana europea.
Aquí l’OCDE proposa tres palanques. En primer lloc, simplificar les càrregues administratives i corregir els anomenats “efectes d’esglaó”, és a dir, situacions en què una empresa que creix i supera un llindar regulatori es troba de sobte amb costos o obligacions molt més alts, fet que desincentiva l’expansió. En segon lloc, millorar l’accés al finançament no bancari, especialment per a empreses que volen invertir en noves tecnologies. I, finalment, fer més accessible i àgil el sistema de deduccions fiscals a l’R+D, sovint percebut com massa complex i lent. És difícil competir en innovació en un país dominat per milions de petites empreses que no disposen de recursos per afrontar aquestes traves.
En conjunt, l’informe dibuixa un país que ha recuperat l’impuls després de la pandèmia: el PIB va créixer un 3,5% el 2024 i, segons les projeccions, continuarà per sobre de la mitjana europea el 2025. Però aquest dinamisme convé no confondre’l amb la resolució dels problemes de fons. El diagnòstic és rigorós i conegut: pensions i productivitat. El difícil no és veure’l, sinó actuar-hi.
El debat públic espanyol tendeix a girar en cercles: promeses de sostenibilitat del sistema, defenses emocionals de l’statu quo i una confiança excessiva en el creixement futur per compensar els desequilibris. Però l’OCDE recorda una veritat bàsica: els desafiaments demogràfics no negocien. I, si no es corregeixen avui, es corregiran sols demà, però amb més dolor i menys marge.
