En aquests dies s’ha parlat molt de la possible OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell. Es parla de moviments estratègics, de quotes de mercat, de valor per a l’accionista. Però aquest debat no va només del BBVA i del Banc de Sabadell. Va, sobretot, d’autònoms, de microempreses i del teixit productiu que sosté l’economia real del país.
Entenem que les grans empreses vulguin guanyar múscul per competir a escala global. Però aquestes concentracions tenen efectes directes negatius en autònoms i microempreses.
Aquest col·lectiu, format per persones que treballen arreu del territori i en sectors molt diversos, no només genera activitat econòmica. També contribueix a la cohesió social i territorial. Aporta resiliència, flexibilitat i proximitat. I, per això mateix, pateix de manera especial quan el sistema es reconfigura des de dalt.
La concentració bancària limita opcions i afebleix la capacitat de triar. Més enllà del discurs, això es tradueix en realitats molt concretes: menys competència, oficines que tanquen, reducció de productes i serveis financers, disminució del finançament disponible, pitjors condicions d’accés als serveis financers en general i al crèdit en particular.
Si prospera l’OPA del BBVA sobre el Sabadell, significaria que dues entitats (CaixaBank i el grup BBVA-Sabadell) controlarien el 73% del mercat financer a Catalunya. Aquesta concentració no només empobriria l’oferta de serveis, sinó que, en molts casos, comportaria una reestructuració de la xarxa d’oficines. Davant d’aquest escenari, municipis petits i mitjans, on les dues entitats tenen presència, en poden sortir clarament perjudicats. Quan una oficina tanca en aquests entorns no és només una molèstia. És un pas més cap a l’exclusió bancària i digital, especialment per a aquells que necessiten atenció personalitzada i presencial per gestionar el seu dia a dia.
A part de la reestructuració d’oficines, amb menys competència també disminueixen els incentius per oferir millors serveis i condicions: el crèdit es redueix, els terminis s’allarguen, els interessos pugen i les comissions s’enfilen. Dit d’altra manera, es limita la capacitat de créixer d’aquells negocis de proximitat que estan en el territori.
Però no només perdem competència, també perdem diversitat. Amb menys entitats al mercat, s’empobreix l’ecosistema financer. I això vol dir menys enfocaments, menys solucions adaptades i menys capacitat d’atendre la gran varietat de realitats que conviuen dins el món dels autònoms i les microempreses. Un ecosistema financer ric hauria de ser com un bosc divers: amb espai per als grans arbres, però també per a les plantes petites, flexibles i arrelades. Quan tot tendeix a la uniformitat, desapareixen els matisos. I amb ells, s’esvaeixen també les oportunitats de créixer des de la diferència.
No es tracta només d’una qüestió de banca, sinó de vertebració econòmica. Quan una oficina tanca en un poble, no tanca només un servei financer, tanca una porta d’accés a oportunitats. Si s’estrenyen l’oferta financera i el crèdit, es redueix la capacitat de creixement i de consolidació dels negocis. En definitiva, frena l’activitat econòmica d’autònoms i microempreses, augmenta les desigualtats territorials i dificulta l’equitat d’accés als recursos.
Des de Pimec Autònoms sempre hem dit que això va de fer-nos grans: que autònoms i microempreses puguin passar a empresa petita; les petites, a mitjanes; i les mitjanes, a grans. Però també diem que, si alguns es fan més grans, no pot ser en detriment dels que també volen créixer.
Vetllem pel creixement dels negocis d’aquest col·lectiu, i per això ens mostrem contraris a aquesta OPA. Perquè això va de ser més competitius tots plegats, de generar riquesa, cohesió social, territorial i, en definitiva, qualitat de vida. Això no va ni del Sabadell ni del BBVA, va de creació, creixement i consolidació de les microempreses i els professionals autònoms i autònomes que sostenen el nostre estat de benestar i que garanteixen el nostre progrés social i econòmic.
El repte no és créixer a qualsevol preu. El repte és créixer plegats sostenint-nos mútuament. I això —sobretot això— és el que realment hauria d’importar-nos a tots.
