Les dades de creació d’ocupació i d’atur corresponents al mes de març a Catalunya i a Espanya han estat positives; “extraordinàries”, projectades al total de l’Estat, en opinió del govern de Pedro Sánchez. Seria estrany que l’executiu, amb les eleccions municipals a tocar, no les aprofitara. El descens de l’atur interanual a Espanya s’ha reduït l’1’67 per cent.
L’estadística i les xifres, com tot en la vida, però, tenen moltes lectures. L’atur a Espanya (12’8 per cent) és molt alt i se situa entre els Estats europeus amb xifres d’ocupació més lamentables en comparació amb la mitjana de la Unió (6 per cent), que, al seu torn, dobla la dels Estats Units (3 per cent).
Qui no es consola es perquè no vol, i l’executiu de Sánchez imita la tendència de tots els seus predecessors, que magnifiquen les xifres petites i puntuals, i no aborden unes falles estructurals que han esdevingut tendència irreversible en el cas espanyol. Però fins i tot en el cas d’agafar per les fulles el rave de les darreres notícies “extraordinàries”, resulta que la creació d’ocupació a Espanya té un clar color únic: dels 48.000 nous llocs de treball que s’hi van generar, 42.000 corresponen al sector serveis i només 4.000 a la indústria o a la construcció.
És aquesta tendència, en aparença “irreversible”, la que caldria corregir. En el nostre cas, si Catalunya -que sempre observa un comportament laboral lleugerament més pròxim als estàndards europeus- pretén aconseguir models de creixement raonables, l’esforç de les autoritats i dels agents privats ha de ser menys conformista i més transgressor. Tothom s’omple la boca amb l’argot de moda i parla d’”emprenedors”, “talent” i “innovació”. N’hi ha, però no tant com proclamen els nostres representants polítics o els dirigents empresarials.
La realitat contrasta encara més amb el discurs dels que es passen la vida apel·lant a una nova economia “verda, sostenible, equilibrada i solidària”. És aquest, efectivament un model molt d’agrair, que no admet més reticència que el trist contrast amb la realitat. A l’hora de la veritat -la de la publicació de les dades mensuals de la creació d’ocupació- quants dels nous llocs de treball corresponent a aquesta saludable intenció? Ara que som a tocar d’eleccions municipals, quin ha estat el canvi radical i estructural de l’economia de Barcelona en aquests vuit darrers anys? Ha substituït l’economia verda, sostenible, equilibrada i solidària el turisme massiu, contaminant, insolidari i desequilibrat?
Totes les reflexions, en aquest sentit, haurien de ser, almenys, adultes. I haurien de tenir en compte, en general, dos factors que configuraran el nostre futur immediat: el dèficit públic -que hauran de pagar ja no se sap quantes generacions- i el greu desequilibri entre sectors, que ens converteix en un balneari per als treballadors de les economies potser més contaminants, desequilibrades i insolidàries -no necessàriament-, però més sòlides i productives.
