Des que les institucions de l’Estat van fer descarrilar per la força el procés independentista a Catalunya, aquestes mateixes instàncies -totes- han estat incapaces de proposar mesures polítiques i econòmiques per presentar-les com a alternativa a la repressió que elles mateixes havien accionat. Més aviat al contrari. Econòmicament, Catalunya continua patint una asfíxia premeditada que ha convertit Madrid en l’únic centre i referent vàlid a Espanya. I la tendència no ha afluixat, sinó que s’ha fet més intensa.
És cert que aquest moviment centrípet econòmic -que ha anat accelerant-se des dels primers governs postfranquistes i embalant-se des de la presidència de José María Aznar– no perjudica exclusivament Catalunya. La voracitat del Madrid polític ha aconseguit despoblar bona part del centre de la península i ha desvitalitzat tota la perifèria industrial i financera.
Però el cas de Catalunya és més greu perquè el desenvolupament econòmic al nostre país es va homologar amb l’Europa més avançada durant la industrialització i després havia discorregut per camins raonables fins que en les darreres dècades s’ha vist alterat per una desinversió obsessiva i un segrest d’empreses contumaç per part de l’Estat. És l’Estat, doncs, qui ha desmuntat una economia pròspera tallant-li totes les possibilitats de manteniment i i creixement.
Els analistes més interessats han adjudicat el darrer sotrac econòmic a Catalunya -un sotrac més aparent que real, però il·lustratiu amb escreix- als suposats efectes perversos del procés independentista. Espantades per la inestabilitat financera que se suposava que havia de provocar l’intent, les empreses més grans del país van traslladar les seus socials fora de Catalunya. Però aquest moviment no va ser natural. El va provocar l’Estat amb un doble front. D’un costat, l’acció hostil a les borses que va provocar ell mateix, i de l’altre, la coacció directa que van perpetrar els representants del govern de Mariano Rajoy.
En realitat, els hipotètics “efectes perversos” del procés independentista, a més de ser provocats i exagerats, no són res comparats amb les conseqüències de l’acció premeditada de l’Estat per a fer convergir a Madrid les grans empreses i per a afeblir el teixit econòmic de les altres zones peninsulars. La primera gran manifestació del denominat procés es va convocar justament per reclamar inversions i infraestructures a l’Estat. Per comprovar fins a quin punt l’acció dels darrers governs ha estat dirigida a convertir exclusivament Catalunya en un balneari turístic només cal donar una ullada a l’execució de les escasses obres que anualment cada govern espanyol anuncia que farà a Catalunya. El fet que les seus socials de la Caixa o del Sabadell hagen estat traslladades a València o a Alacant no és determinant comparat amb l’acció efectiva de l’Estat per controlar des de Madrid -des del BOE- totes les entitats financeres. L’asfíxia econòmica de Catalunya, doncs, es pot triar a la carta. Lenta, si la majoria dels catalans se resignen al model que ha determinat l’Estat per a l’economia espanyola i catalana, o més ràpida, si hi ha una resistència social i política que els ho permeta.
La falta d’alternatives reals i convincents que justifique la permanència de Catalunya dins l’Estat aboca a una conseqüència lògica exclusivament des del punt de vista econòmic. Amb l’Estat en contra i obsedit a mantenir el model territorial francès, l’única solució possible, com proclamen les candidatures a cambres de comerç d’Eines de País, és un Estat propi. Sense asfíxies a la carta.
