Les crisis encadenades que aquests dies ha empomat el sistema de Rodalies de Renfe a Catalunya i que han degenerat en el descontrol i el caos total han donat lloc a una sèrie d’excuses de mal pagador que els responsables polítics del pretès servei públic copien d’un manual intern i repeteixen com cacatues.
Encara no fa gaire una responsable del govern espanyol va atribuir les incidències i les avaries de Rodalies a “un problema de percepció”. És a dir, com a mesura dissuasòria de la protesta cal descarregar-ne, en primer lloc, la responsabilitat sobre els sentits desequilibrats de l’usuari.
Una vegada l’usuari ha arribat a la conclusió que la pròpia percepció és ajustada a la realitat i que no fa catúfols, els responsables polítics de la màquina de maldat infinita que és Renfe i Adif s’empesquen unes altres teories exculpatòries. El ministre Óscar Puente, per exemple, ha repetit darrerament que l’accident de Gelida s’explicava per circumstàncies “alienes a les línies”, atribuïbles a una tempesta“sense precedents de feia dècades”.
El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, ha denunciat aquests dies que, després d’una revisió acurada dels 1.200 quilòmetres de via que hi ha Catalunya, hi han trobat “vint-i-tres punts crítics”. A bona hora, companyona. Aquests vint-i-tres punts no són aliens a la instal·lació. Són la instal·lació. Quan algú els detecta ara vol dir que ja hi eren. I que hi eren de manera “crítica”.
Res que afecte una línia n’és aliè. Si un bloc de pedra d’autopista cau sobre una via, deixa clar de manera macabra que aquell lloc no era prou segur i els tècnics encarregats del manteniment del tram ja ho haurien d’haver advertit. Si és que n’hi ha, de tècnics i de manteniment. Si un senglar irromp en una autopista, la bèstia és aliena a la instal·lació, però algú ha badat perquè hi haja el forat per on ha entrat.
Pel que fa a la tempesta, ha estat forta, sí, però no ens fa tropicals. Catalunya i les seues línies de tren han patit de fa dècades tota mena de desventures atribuïbles a un clima mediterrani i acrobàtic. Sequeres, nevades i plogudes salvatges han estat el pa nostre de cada dia des que hi ha pa. El ministre Puente ha insistit en “la crisi climàtica”. D’acord. A partir d’ara algunes malvestats s’accentuaran fins a ves a saber què passarà. Però, en tot cas, la “crisi climàtica” no és una excusa per saber prevenir-la allà on puga afectar més. No es pot fer servir cada vegada per a traure’s les puces de les incidències i les avaries de damunt.
Ministre i conseller han justificat també el caos atribuint-ne una bona part a “un conflicte laboral”. L’aturada dels maquinistes dels combois és “un conflicte laboral” o és un acte de protesta perquè aquests empleats coneixen l’estat de les línies i saben quin mal els pot desventrar? Qui és el darrer responsable que els maquinistes no vegen segures les vies per on han de transitar?
Ministre i conseller van atribuir igualment una greu incidència al centre de Control d’Adif de l’estació de França a una fallada informàtica “imprevisible”. Una empastrada que l’empresa responsable de la instal·lació recent del sistema va qualificar d’inesperada i evitable en el futur. Sempre plou sobre closques xopes. Si en vols més, para el cabàs. Ministre i conseller estan segurs que la caiguda no es repetirà?
El manual d’excuses justificatòries és extens: causes alienes a la nostra voluntat, la meteorologia, la climatologia, protestes laborals, fallades informàtiques còsmiques…
Tot plegat no amaga una realitat cruel. Fa dècades que la xarxa de Rodalies de Catalunya és un bunyol que acumula desgràcies i que no rep l’atenció deguda. Ministre i conseller haurien d’acceptar els fets i encarar els problemes sense cap justificació.
El desembre del 2009 el president José Montilla va anunciar que havia acceptat finalment el traspàs de Rodalies a Catalunya perquè el govern de José Luis Rodríguez Zapatero s’havia compromès a una inversió de 3.500 milions per millorar-ne el servei. Només se’n van executar 400.
El servei de Rodalies a Catalunya amarga la vida dels usuaris. La vida anímica, espiritual, social i laboral. Arruïna el país. L’11 de maig de 2023 la Cambra de Comerç de Catalunya va denunciar que en quatre mesos les incidències més rellevants a la xarxa de Rodalies de Catalunya havien suposat per als usuaris un total de 520.810 hores perdudes, una xifra equivalent a més de 65.000 jornades laborals a temps complet.
El passat dia 23 Pimec va estima que la interrupció del servei de Rodalies, juntament amb el tall puntual de l’AP-7, havien generat fins aquell dia un impacte econòmic “molt elevat” sobre el teixit productiu català, amb un cost mínim diari de 5.988.688,75 euros en termes de costos laborals i un impacte de 8.952.227,83 euros en termes de Producte Interior Brut.
Quantes hores s’han malaguanyat, quants treballadors han perdut la feina, quantes empreses han deixat de ser competitives per un servei que no és servei i que arruïna el país?
El ministre i el conseller haurien de buscar, no excuses, sinó les paraules justes al diccionari que definiren tan desídia, tanta immoralitat, tanta vilesa i tanta mala fe.
