La decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units del 20 de febrer de 2026 sobre els aranzels imposats per Donald Trump sota la Llei de Poders Econòmics en Situacions d’Emergència Internacional (IEEPA) és, sens dubte, una de les sentències més rellevants dels darrers anys en matèria de separació de poders. Per majoria clara de 6-3 – incloent magistrats que van ser nomenats pel mateix Trump – el Tribunal ha conclòs que la IEEPA no autoritza el President a imposar aranzels, i ha anul·lat els gravàmens decretats en nom de dues emergències nacionals: el tràfic de drogues i els dèficits comercials persistents. Més enllà de la política comercial concreta, el que està en joc és molt més profund: qui té el poder d’imposar impostos en una democràcia constitucional.
La Constitució nord-americana és inequívoca: «El Congrés tindrà el poder d’establir i recaptar impostos, drets, gravàmens i exaccions». El poder de gravar – incloent-hi els aranzels – és una competència nuclear del poder legislatiu. El Tribunal Suprem recorda que els redactors de la Constitució van reservar aquest poder al Congrés precisament perquè és el mecanisme més directe d’accés «a la butxaca del poble».
El Govern no va defensar que el President tingués un poder inherent per imposar aranzels en temps de pau. Es va basar exclusivament en una lectura expansiva de la IEEPA, que autoritza el President a «regular la importació». Segons l’Executiu, regular la importació inclou fixar aranzels sense límit d’import, durada o abast. El Tribunal Suprem rebutja aquesta interpretació per dues vies complementàries.
Primer, textual: la IEEPA enumera amb detall múltiples poders – investigar, bloquejar, prohibir, etc. – però no esmenta en cap moment aranzels o drets duaners. Quan el Congrés ha volgut delegar competències aranzelàries, ho ha fet expressament i amb límits quantitatius i procedimentals estrictes. No hi ha cap precedent d’una delegació implícita tan àmplia.
Segon, estructural: aplicar aquí la «doctrina de les qüestions de gran transcendència» (major questions doctrine). Quan l’Executiu reclama un poder d’enorme transcendència econòmica i política, els tribunals exigeixen una autorització clara del Congrés. I aquí, diu el Tribunal, no n’hi ha.
Un dels punts més importants de la sentència és la negativa a crear una excepció per a situacions d’emergència. El fet que la IEEPA sigui una llei d’emergència no elimina l’exigència de claredat en la delegació de poders. De fet, el Tribunal Suprem recorda que les emergències poden convertir-se en permanents – moltes declaracions sota la IEEPA duren dècades – i que el risc d’expansió del poder executiu és especialment alt en aquests contextos. Ja deia Milton Friedman que no hi ha res més permanent que una mesura temporal del Govern.
Aquest advertiment és crucial. La temptació de governar mitjançant emergències – i per tant evitant el debat i el compromís parlamentari – és inherent als sistemes presidencialistes. Però la lògica constitucional és l’oposada: com més gran és el poder que es reclama, més clara ha de ser la delegació democràtica.
És possible discrepar de la política comercial de Trump. També és possible defensar que, davant determinades amenaces, cal agilitat executiva. Però el que el Tribunal Suprem recorda és que la legitimitat del poder no depèn de la seva utilitat política, sinó del seu fonament jurídic. La decisió no impedeix al Congrés delegar poders amplis en matèria aranzelària. Tampoc nega que altres lleis – com la Llei d’Expansió del Comerç o la Llei de Comerç – puguin servir de base per imposar aranzels, com ja ha succeït després d’aquesta sentència. El que diu és més simple i més exigent: si el Congrés vol transferir al President un poder tan central com el de fixar impostos a la importació, ho ha de dir clarament. Aquesta és la funció dels contrapoders: no decidir la millor política, sinó assegurar que qui la decideix té competència per fer-ho.
La sentència és una lliçó sobre l’Estat de dret en temps de polarització. El Tribunal Suprem no actua com a actor econòmic ni com a àrbitre polític, sinó com a guardià de l’arquitectura constitucional. El paper del poder judicial és exigir que l’Executiu apunti a una autorització clara per part del Congrés quan reclama poders extraordinaris.
En un moment en què moltes democràcies occidentals viuen tensions entre executius forts i parlaments debilitats, aquest recordatori és oportú. El control judicial no és un obstacle a l’acció política; és la condició perquè aquesta acció sigui legítima. La butxaca dels ciutadans no és territori d’emergència permanent. I això, en una democràcia constitucional, no és un detall tècnic. És el nucli del contracte polític.
