Els cada cop més escassos fans dels 80 han d’estar d’enhorabona. Ha tornat el post-punk, ha tornat el xarampió, i ha tornat el red scare! Ja queda menys perquè Chris Pratt, o The Rock, repeteixin a Moscou el mític concert de David Hasselhoff a les ruïnes del mur de Berlín. I n’hi ha per a això i per a molt més: el Kremlin té un botó vermell per a cada barri d’una capital europea. I, si ens hem de guiar per les soflames dels digitals madrilenys, Putin té el dit a sobre del que llança un míssil contra Leganés. Estem pràcticament a tocar de la guerra terrestre contra Rússia. La situació és immillorable. Res agrada més a un govern europeu que tenir un enemic per justificar prendre una decisió. El compte de Twitter Is the EU concerned haurà de tancar!
La guerra a Ucraïna ha fet un favor als governs europeus. Un salconduit per deixar enrere sense conseqüències la nefasta gestió econòmica que amenaçava d’enfonsar tot el continent en una recessió turboaccelerada per la Casa Blanca. Fer inversió pública per reconduir l’economia és tabú -fins i tot a Alemanya, amb les seves infraestructures de connexió mig derroïdes perquè fa 20 anys que ningú les manté-; però, a qui no li agrada fer inversions públiques per anar a la guerra? Cada titular clickbait sobre quedar-nos tancats 72 hores per un bombardeig, cada hora de televisió dedicada al maníac rus, són 1.000 milions d’euros més per fundar una versió europea del complex industrial-militar que tan bé ha funcionat a Washington. Que no serà per falta de ganes de Putin, però potser a hores d’ara, i després de sis dècades de propaganda antisoviètica, la ciutadania occidental hauria d’adonar-se que l’exèrcit rus té sis pistoles -dues oxidades- i un tanc matriculat per Nicolau II.
Curiosament, el discurs de Pedro Sánchez ha mostrat una lleugera divergència respecte del nou dogma del Partit Popular Europeu. El camí del PSOE és el de les tecnologies duals, les inversions que poden servir tant per a la defensa com per a la vida civil: ciberseguretat, connectivitat, energies renovables… Bona excusa té el malalt, que es pixa i diu que ha suat! Madrid DC, amb el seu irresistible efecte capital, no té cap de les 10 companyies de defensa i aeronàutica més potents d’Europa. Sánchez s’arrisca que el keynesianisme de guerra de Von der Leyen es quedi a Alemanya i a França -i al Regne Unit!- si no cola el teixit productiu que sí que té com a objectiu inversor. Bé fa Junts d’oferir la nodrida tecnologia catalana per rebre els diners de Brussel·les, però pot acabar sent un esforç fútil. Berlín voldrà que els diners espanyols vagin als tancs de Rheinmetall; París, als drons armats de Thales. I la Moncloa no és famosa, precisament, per posar els interessos dels ciutadans i el teixit productiu espanyol per sobre de les prioritats en política interna de la CDU.
Sigui com sigui, Sánchez s’ha sumat amb gust a les pastorals bel·licistes de Brussel·les. Les intenta maquillar al Congrés dels Diputats -“si jo no vull comprar fusells, però Putin m’obliga!”-. Tot plegat, a més, sense cap mena d’organització. Núñez-Feijóo apuntava -amb encert, però a l’inrevés, com sol passar amb el PP- la contradicció que suposa “integrar-se millor a l’OTAN quan part del govern vol sortir de l’OTAN”. Espanya, i tots els companys de la UE, dispararan les inversions militars -a cost de ves a saber què- tutelats per una Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord que serveix els mateixos Estats Units dels quals es volen independitzar. Això sí que és una contradicció: cedir l’autonomia estratègica al secretari general Mark Rutte, que es vendria mitja Europa a Trump per un copet a l’esquena i un Tesla Model 3 de gamma baixa. I els ciutadans dels 27, embogits, com el pobre Gomer Pyle de Full metal Jacket. Sense serveis públics, però resant el credo del fusell. O, si són espanyols, el de la ciberseguretat: Aquest és el meu antivirus. N’hi ha d’altres, però aquest és el meu.
