El passat 2 de febrer es va emetre una tertúlia de La Turra, centrada en la pregunta “Invertir: és de dretes?”. És d’agrair que portin a la taula temes econòmics difícils d’abordar. Aquí voldria afegir alguns elements per entendre el rol de la dreta i l’esquerra quan es parla d’inversió. Parteixo d’una qüestió que la Marta Ribera (companya d’Espai08) va situar molt bé: com no invertir en la teva pròpia misèria?
Un aspecte destacable del debat és que es va desmuntar un argument dels “criptobros”. Malgrat les diferències ideològiques, es va insistir que invertir diners s’ha de fer amb cura, que al final és una activitat avorrida, i que no s’han d’esperar rendibilitats miraculoses que alliberin la gent de treballar. També es va assenyalar que la gran indústria financera i el món criptobro volen fer creure a la classe treballadora que és segur invertir en activitats altament especulatives. El missatge és clar: si no t’estàs fent ric, és perquè ets ruc, sobretot per no pagar serveis d’intermediació, d’on viu bona part del sector.
Com va quedar clar, invertir no és ni de dretes ni d’esquerres. El que hi afegiria és que és una necessitat sistèmica: un sistema econòmic necessita inversió per mantenir (com a mínim) la riquesa futura. Sota el capitalisme, però, aquesta necessitat es vehicula a través dels diners, el benefici i l’acumulació. I, com deia la Marta, decidir si invertir no depèn de la ideologia, sinó de si es tenen estalvis.
En un sistema d’acumulació privada, els diners acumulats en el present han de mantenir la capacitat de generar retorns futurs. Així, llevat que es guardin els diners en un matalàs —a risc que se’ls mengi la inflació—, els estalvis sempre es dipositen en alguna persona o institució que n’estableix una remuneració (encara que sigui del 0%).
Un punt crucial és que la principal institució gestora dels nostres diners és la banca privada. Se li dona legitimitat i protecció política perquè hi puguem dipositar els estalvis (inclosa la garantia que l’Estat en cobreix una part en cas de crisi). Cada vegada que tenim estalvis, quedem obligades a dependre d’un circuit privat, controlat majoritàriament per un oligopoli bancari. Alhora, la banca és la principal institució que dona crèdit a empreses i individus.
Per això, i en contra del comentari, repetit per la dreta i criptobros de la tertúlia, segons el qual els estats són els únics que creen diners, la majoria dels diners en circulació provenen de la banca comercial. Se’ns vol fer creure, des de l’aliança entre monetaristes dels anys setanta, llibertaris de dretes i criptobros, que la inflació és només un fenomen causat pels estats quan “imprimeixen” bitllets, obviant que bona part de la creació de diners està privatitzada en poques mans (i sense comptar que la inflació no és només un fenomen d’origen monetari, sinó també un fenomen explicable per la recerca de beneficis de les grans empreses productives i especulatives i pel conflicte capital-treball).
És precisament el rol dels mercats financers privats el que dona al capitalisme una característica: les crisis financeres. Un risc actual és que l’optimisme envers la inversió ens cegi davant aquesta fragilitat i la necessitat de protegir-nos. El creixement de les desigualtats i del nombre de superrics amb molta liquiditat; la bombolla de la intel·ligència artificial; l’augment constant del valor de l’habitatge com a actiu financer i especulatiu, i la pujada del preu de l’or (per la inestabilitat del dòlar com a actiu de reserva) han creat la sensació que invertir és de baix risc.
La crisi del 2008 va comportar una pèrdua massiva d’estalvis i va exigir un rescat de l’Estat a la banca privada. Qui es volia jubilar el 2009 o els anys immediatament posteriors amb estalvis en un fons de pensions va veure com, de sobte, una part important de la jubilació s’havia esvaït. Una de les raons per les quals molts països van crear sistemes públics de pensions als anys quaranta i cinquanta va ser, justament, la desconfiança social envers uns fons privats castigats després del crac del 29 i de la Segona Guerra Mundial.
Si tenim bancs centrals públics és per portar estabilitat al sistema financer. Els experiments de banca totalment privatitzada, pilar de les utopies llibertàries de dretes, posen en risc el sistema global, fent que petites crisis puguin escalar ràpidament. L’Estat ha rescatat sovint el capitalisme i el valor dels diners perquè el cost social i de legitimitat de no fer-ho era massa alt. A canvi, la banca ha estat aliada de l’Estat, i gaudeix de beneficis caiguts del cel gràcies a la seva posició privilegiada d’intermediària. Per tant, si ja estem lluny de desregular la banca, encara més lluny hauria de quedar elevar les criptomonedes a un estatus superior al d’un producte especulatiu.
Eliminar les crisis és impossible en el capitalisme, però cal preguntar-se quin paper ha de tenir l’esquerra davant la privatització del circuit dels diners. El pes que es dona a l’acumulació de capital per generar riquesa podria transformar-se en més riquesa pública i comunitària. Aquesta riquesa pot garantir una inversió col·lectiva en una riquesa futura distribuïda amb criteris més democràtics que un sistema de poder basat en qui té més o menys estalvis, evitant que les persones depenguin de la rendibilitat dels diners privats. Així, com deia la Marta, el benestar passa a dependre més de la sort col·lectiva que de la individual, cosa que redueix desigualtats i dona certeses.
Més enllà d’invertir estalvis en projectes ètics i comunitaris, una política d’esquerres ha d’aspirar a substituir la intermediació dels diners per part de la gran banca per institucions públiques capaces de limitar privilegis rendistes, frenar inversions especulatives i dirigir els diners cap a missions col·lectives. Si no fos perquè la banca privada fa lobby per sobreviure, els nous euros digitals podrien obrir una finestra per repensar l’estalvi i la concessió de crèdit.
La inestabilitat seguirà sent inherent al capitalisme, però governs i moviments socials han de treballar perquè els diners, la inversió i els mercats enforteixin la riquesa col·lectiva, i no només l’acumulació privada. Qui sap si, en un futur, aquesta reorientació ens permetrà avançar cap a institucions que no requereixin desigualtat i inestabilitat per reproduir-se.
