La consellera de Territori, Sílvia Paneque, s’ha felicitat per les darreres dades sobre el preu del lloguer de l’habitatge que ha facilitat l’Incasòl. Segons aquest organisme públic, en les denominades “zones tensionades” de Catalunya -141 municipis- el preu de lloguer s’ha apujat aquest segon trimestre el 0’1 per cent respecte a l’any passat, però ha disminuït el 5 per cent si el comparem amb el primer trimestre d’enguany.
Paneque n’ha tret conclusions ràpides i s’ha felicitat tant per la llei que va aprovar el Parlament espanyol com pel topall que va fixar l’executiu de Pere Aragonès, un mèrit que no correspon al govern actual, que en aquest àmbit, però, té intencions semblants a l’anterior. En aquest sentit, cal remarcar que aquest topall només s’ha concretat a Catalunya.
Considerant els antecedents dels darrers anys -les pujades contínues que s’han mantingut obstinadament-, és lògic felicitar-se’n. Tan lògic com imprudent. Una dada no fa tendència i pot estar motivada per qualsevol eventualitat puntual. Seria molt més sensat esperar els pròxims semestres per traure’n conclusions vàlides. La consellera Panique ha demostrat una vegada més que la dita atribuïda a Mark Twain -el rei de les dites atribuïdes- encara és vigent. Segons l’escriptor nord-americà, hi ha tres classes de falses veritats: les mentides, les maleïdes mentides i les estadístiques, que, al seu parer, devien ser les pitjors de totes, perquè reforcen amb aparença solvent arguments febles o falsos.
Això exactament ha fet la consellera, i encara més si es considera una altra dada estadística del mateix Incasòl. En el segon trimestre d’aquest 2024 a Catalunya s’han signat 24.543 contractes de lloguer, el 17’2 per cent menys que el mateix període de l’any passat. Aquesta caiguda sí que sembla respondre a una tendència, perquè en el primer semestre se’n van signar el 10’7 per cent menys. Un descens que, a més, reconeixen tant l’anomenat Sindicat de Llogateres com la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona. Els uns i els altres discrepen a l’hora d’adjudicar-ne les causes. Mentre el Sindicat proclama amb seguretat que els propietaris desvien molt pisos cap al lloguer de temporada i al d’habitacions, la Cambra afirma que una part significativa també han anat a parar a la cartera de venda.
Si el Sindicat de Llogateres té raó, la solució a aquest descens consisteix, com ells exigeixen, a regular-ne encara més el mercat amb noves lleis i normatives. Si, per contra, qui té raó és la Cambra de la Propietat Urbana, per molta regulació que es continue acumulant, són els propietaris dels pisos -tant se val si són particulars o empreses- els que decantaran l’oferta cap a un costat o a l’altre. I com més pressionats per la regulació dels lloguers estiguen aquests propietaris, menys oferta hi haurà en aquest àmbit. Això a la llarga serà contraproduent del tot.
Com que a Catalunya i a Espanya la brega del sector públic contra els preus del mercat és tan llarga com estèril, perquè han continuat pujant mentre baixaven els salaris sobre els quals s’aguanten, la prudència més elemental recomana esperar. Prendre’s l’estadística seriosament només després d’un temps prudencialment més dilatat. Mentrestant, sí, la desviació dels pisos de lloguer cap a la venda, com a conseqüència de l’aplicació de les noves normatives, no és cap bona notícia. I no dona la raó a cap sindicat alterat.
