La darrera setmana el País Valencià ha estat protagonista de titulars econòmics per dues qüestions ben diferents. En primer lloc, en relació al canvi de les condicions per a la transmissió d’empreses familiars d’Impost de Successions, ara més laxes gràcies a una esmena del govern socialista de Ximo Puig pels pressupostos de l’any vinent.
L’Impost de Successions sempre ha estat envoltat de debat. Més enllà dels arguments a favor o en contra de l’existència d’aquest impost, hi ha un cert consens al món econòmic i acadèmic en considerar que la successió de pimes familiars no encaixa amb el seu propòsit de taxar la riquesa sobrevinguda. La transició generacional d’una pime no suposa un increment immediat de la riquesa per a la generació entrant: en tot cas, un enriquiment potencial en l’hipotètic cas que en un futur es vengui o generi dividends, ambdós actes taxats per altres impostos. Dit d’una altra manera, les naus propietat d’una pime familiar són de la pime, no de la persona que l’hereta – en tot cas, aquestes naus es convertirien en una riquesa personal si l’hereu decidís vendre la societat a un tercer, cosa poc habitual i fortament taxada si es donés el cas.
De fet, el destí de la transició generacional de les pimes rarament és vendre-les per a l’enriquiment personal, sinó donar continuïtat al projecte empresarial existent, cosa que es veu qüestionada si la generació entrant ha d’endeutar-se per pagar aquesta taxa a més d’assumir els riscos propis (jurídics, econòmics) d’encapçalar una organització.
La qüestió es complica si parlem de projectes empresarials que requereixen un rescat. Si bé la situació habitual al llarg de les darreres dècades era que la transmissió generacional de pimes es duia a terme sobre negocis generalment sanejats, l’acumulació de crisis – primer la pandèmia, recentment la crisi energètica i de matèries primes derivada de la guerra d’Ucraïna – ha portat a un major nombre de transmissions generacionals que es desenvolupen en un context de risc de fallida. Agafar el testimoni d’un negoci fràgil per salvar-lo i donar continuïtat als llocs de treball hauria de ser una tasca encoratjada i aplaudida per les administracions. No només no és així, sinó que es genera l’incentiu contrari a assumir aquest risc tot forçant la generació entrant a pagar per la continuïtat del negoci de forma totalment independent a l’estat de comptes del mateix.
Catalunya i el País Valencià són terres de pimes, ambdues. En un context econòmic prou deteriorat i amb perspectives d’empitjorament a curt termini, resulta intel·ligent disminuir la pressió sobre les generacions que han de continuar amb aquests projectes empresarials i avançar cap a incentius positius (no negatius) per a executar aquests processos de canvi generacional. El govern de Ximo Puig ha fet una lectura correcta del moment i del cost-benefici d’aquesta operació. També l’Aragó, que ja fa temps que aplica condicions similars a les que ha aprovat recentment el País Valencià. A Catalunya, aplicar el mateix canvi – passar d’un 95% d’exempció a un 99% – tindria un impacte sobre els comptes de la Generalitat de poc més de 10 milions d’euros, un import prou irrellevant sobre el total del pressupost com per no posar en risc projectes empresarials i llocs de treball per aquesta qüestió.
De forma més important, a banda de si l’exempció és d’un 95% o d’un 99%, seria intel·ligent que les condicions tinguessin en compte el context de l’organització que es transmet – per exemple, que si la societat sobre la qual es completa la transmissió acumula més d’un exercici en pèrdues es puguin aplicar exempcions addicionals o eximir-la de complir amb requisits com la permanència de les accions en propietat durant els propers cinc anys. Aquesta clàusula tanca la porta a potencials ajudes per part de tercers (fusions i adquisicions) en cas que l’intent de rescat generacional resulti fallit, i aboca a les societats afectades al concurs de creditors.
La segona qüestió per la qual el País Valencià ha aparegut a la premsa econòmica és per la desafortunada destitució de Pedro Fresco, ara exdirector General de Transició Ecològica. El conflicte s’emmarca en la discrepància entre la necessitat d’implementar projectes solars i eòlics mitjans i grans per avançar a velocitat de creuer en la descarbonització energètica en contraposició amb la postura de la direcció de Compromís, que recentment ha llançat una campanya titulada “Comencem pel teulat”. La campanya fa referència a prioritzar els projectes de fotovoltaica a teulada, tot i que cal reconèixer que l’eslògan és apropiat per a la situació: focalitzar-nos en microprojectes en aquesta fase inicial de la transició és com omplir un oceà gota a gota… començar la casa per la teulada. A Catalunya també existeix el mateix enfrontament entre els partidaris de prioritzar l’assoliment dels objectius climàtics i els partidaris de prioritzar el conservadorisme paisatgístic. El fre que previsiblement s’observarà en el desenvolupament de projectes d’energia renovable al País Valencià serà una lliçó per a les temptacions catalanes d’aplicar la mateixa recepta – en aquest cas, una lliçó del que caldria evitar.
