El cap de setmana passat, passejant per davant de botigues decorades amb cartells de descomptes pel Black Friday, em vaig fixar en una qüestió: totes les ferreteries, supermercats, botigues de bricolatge, botigues d’electrònica i tecnologia i basars tenen un gran reclam promocional al costat de la porta. Em refereixo a les llums d’emergència V16, l’artefacte que la DGT s’ha inventat – no hi ha cap altre país europeu que faci servir res similar – i que serà obligatori portar al cotxe a partir del pròxim 1 de gener. Ja tenim el més que probable candidat a “regal de l’any” d’aquest Nadal. Mentre pensava en la tristor de regalar un llum d’emergència per guardar a la guantera del cotxe, se’m va acudir que l’element clau en tota aquesta estrambòtica moda és la paraula “obligatori”: la gent no regala un llum d’emergència sinó que regala la tranquil·litat del compliment normatiu, i qui compra el llum d’emergència en realitat no està preocupat per si és prou visible pels altres conductors en cas d’accident sinó que sent la pressió d’haver de complir amb una nova norma.
Jo encara no tinc la llum d’emergència V16 i no m’interessa gaire comprar-la, perquè he après a conviure amb l’arbitrarietat que qualsevol administració em pugui amonestar per incomplir alguna de les infinites normes a què estic subjecte com a ciutadà, però sobretot com a empresari. De fet, les administracions han portat tan lluny l’espiral d’innovació normativa que en altres ocasions he sucumbit a la por d’incomplir una norma i m’ha sortit malament. Tot just fa un any, el que em preocupava en aquestes dates era adaptar la nostra empresa a la nova Llei de Residus, amb requeriments tan curiosos com difícils d’implementar: que totes les factures portessin el pes corresponent als envasos del producte – és a dir, quants grams de film de plàstic o quants quilos de palets de fusta. Aquest pes corresponent a envasos industrials caldria multiplicar-lo per un cànon de gestió de residus, que per acabar de complicar les coses era diferent segons el material. Per tant, les factures es convertien en un autèntic exercici matemàtic on calia sumar i restar pesos per coeficients fins a arribar a una xifra final: l’import total de cànon de residus prorratejat pels béns venuts en funció dels seus materials d’envasatge. Adaptar els nostres sistemes de facturació per a aquesta norma va ser costós, no només econòmicament sinó també operativament, perquè implica que la base de dades contingui el pes i el material dels envasos de cadascun dels milers de productes que podem fabricar i vendre. La sorpresa va ser que, després de l’1 de gener, no només ningú s’ha interessat per si disposàvem o no d’aquesta informació sinó que avui dia encara no tinc clar qui se suposa que ha d’inspeccionar això i multar-nos en cas d’incomplir-ho. L’evident manca de control ha fet que totes aquelles empreses que no van fer absolutament res no hagin tingut cap mena de problema, deixant-nos a la resta amb un profund sentiment d’haver perdut el temps.
Amb aquesta experiència a la motxilla, aquest any vaig decidir assumir personalment el risc de no fer res per adaptar el nostre sistema informàtic a la nova norma europea de desforestació, EUDR, que havia d’entrar en vigor el pròxim 1 de gener de 2026. La norma teòricament implicava compartir un seguit de codis aigües avall de la cadena de valor dels derivats forestals, a fi que els consumidors poguessin disposar de la rellevant informació sobre les coordenades GPS del tronc d’arbre utilitzat per fer la cel·lulosa del paper de vàter que tenen al lavabo de casa. Com que alguna ment pensant de Brussel·les va concloure, fa dues setmanes, que això era un autèntic despropòsit, a mig novembre van anunciar que no entrarà en vigor el pròxim 1 de gener de 2026 sinó el de 2027, però que abans passarà per “una revisió profunda a fi d’identificar oportunitats per una simplificació radical de la norma”. En aquest cas, no sucumbir a la por d’incomplir la norma ha pagat la pena: el nostre principal competidor es va gastar 200.000 € en adaptar el seu sistema informàtic a la qüestió del registre de coordenades GPS, uns diners que, talment com els codis de validació, han anat aigües avall.
Tots aquests pensaments es van interrompre perquè un senyor m’estava endossant un tríptic publicitari sobre una nova botiga de tòner, fotocopiadores, telefonia d’empresa… amb un titular en un cos de lletra més gran que la resta de productes i serveis, que feia així: “Tens un negoci? T’ajudem a complir amb Verifactu”, seguit d’un subtítol que animava a “no exposar-te a multes a partir de l’1 de gener” -ara, del 2027, amb la moratòria in extremis que ha acceptat el ministeri quan moltes empreses ja havien fet la feina i la despesa d’adaptar-se al nou model-. De nou, igual que en el cas del llum d’emergència, no crec que hi hagi compatriotes particularment il·lusionats per posar un codi QR amb la data, hora, número de factura i import sense IVA i amb IVA a cada tiquet que expedeix la seva caixa registradora. Però la clau està al subtítol: has de fer-ho o, en cas contrari, pots rebre una entranyable carta d’Hisenda amb una proposta de sanció. Una obligació més.
