El final de 2022 ha estat molt menys dramàtic del que predeien els auguris dels experts. Tots els indicadors que feien témer un impacte terrible, sobretot en l’economia de les petites i mitjanes empreses que porten mesos acumulant pèrdues, han anat aquietant-se. Així, el preu de l’electricitat ha marcat rècords de baixes comparats amb els referents immediatament anteriors, els dels carburants han estat suavitzats pels ajuts del govern de l’Estat -i es mantindran aquests primers mesos de 2023 en els sectors professionals- o els dels contenidors del transport marítim han retrocedit al punt on eren abans de la pandèmia. Tots aquests factors, a més, han ajudat a rebaixar l’augment del cost de la vida, que, de pas, ha tranquil·litzat, almenys en part, el neguit dels sindicats.
Podem dir, doncs, que, malgrat tots els mals vaticinis que avançaven el tancament de les empreses que no podien mantenir-se amb els augments dels preus sense fer-se molt menys competitives, el tram final del 2022 ha estat tranquil.
Així comença també el 2023. A més, una gran part de les empreses que més patien per no poder repercutir l’augment dels costs en el preu final del producte l’han assimilat gràcies a aquestes noves condicions.
Tot plegat porta a la conclusió que el govern de Pedro Sánchez, malgrat l’alarmisme exagerat del Partit Popular i Vox, ha sabut encarar bé tots els efectes negatius de la postpandèmia i de la guerra d’Ucraïna. I allò que no ha resolt l’encert ha quedat en mans d’un atzar magnànim amb Sánchez, en forma d’hivern amb temperatures benignes que ha permès frenar la demanda de gas i electricitat i la despesa domèstica.
Tot això, però, no aclareix els grans dubtes que planen sobre l’economia espanyola dins el context europeu. La guerra a Ucraïna es manté, la Unió Europea és coherent amb la pròpia reacció contra Vladímir Putin, els preus dels carburants, més enllà dels que controla Rússia, continuen sotmesos als mateixos criteris inestables i Xina és ara més que abans una economia sostinguda amb criteris arbitraris i canviants.
La catalana és, a més, una economia amb febleses que han anat fent-se cròniques i amb dependències -com ara les de les grans indústries, començant per la Seat– que hi poden incidir de manera negativa en moments difícils. En aquest sentit, el 2023 no hauria de perdre’s també, no sense els debats que no passen de la gesticulació, sinó sense acords estructurats entre el govern i els agents socials que permeteren anar més enllà de les intencions bonistes habituals i generar noves activitats productives competitives de debò. Aquest desig, però, és excessiu. Malgrat tot, que passen un bon 2023!
