Des que es va liberalitzar el mercat elèctric l’any 1997 mai hi havia hagut un desordre tan important com el que té lloc els anys 2021 i el 2022. Fa molts anys que existeix el debat sobre regular aquest mercat. Recordo que l’any 2005 ja qüestionàvem si l’energia nuclear i la gran hidràulica, que cap ciutadà pot executar perquè les concessions administratives i el capital estan fora del seu abast, tenien els requisits de competència transparent. Si un mercat no disposa de les mateixes oportunitats per tots els jugadors, no és prou competitiu. Però aquesta discussió era el xocolata del lloro si ho comparem amb la situació actual.
El mercat elèctric és marginalista des que es va liberalitzar, a partir del qual el preu és el de la tecnologia que acaba casant l’oferta amb la demanda. Això assegura que les tecnologies més barates tinguin un al·licient per entrar. I així ha estat des que es va posar en marxa el mecanisme. Fins el 2021 el preu de l’electricitat es composava per la tecnologia nuclear, amb un cost d’aproximadament uns 57 €/MWh, la hidràulica amb 12 més taxes hidràuliques, el carbó amb 75, l’eòlica amb 46, la fotovoltaica amb 55, i el cicle combinat amb gas, que tenia un preu de combustible de 20 €/MWh i un preu del carboni de 31 €/t CO2, amb un preu de generació de 51 €/MWh. Aquest mix donava un preu ponderat de 52 €/MWh i el preu del mercat no s’allunyava gaire d’aquest nivell. Per què un mercat podia sumar peres amb taronges, sardines amb gambes? Perquè els valors no eren massa distants, 51 de mitjana i 52 del cicle combinat, i la ineficiència del sistema era acceptable, millor que no pas amb un altre sistema.
De cop, el gas va pujar a valors de 100 €/MWh i el CO2 a 80 €/tCO2, i molt més. La generació dels cicles combinats va passar de tenir un cost de 51 €/MWh a 229 €/MWh, i la mitjana ponderada del mix va passar a ser de 103 €/MWh. Llavors el sistema marginalista va prendre el valor de mercat del gas, a 229 €/MWh, uns 126 €/MWh més alt del que hauria de ser. És just això? Els teòrics del mercat marginal diuen que sí, que així les altres tecnologies es desenvoluparan més ràpidament. Jo hi afegiria que així també la transformació de la demanda serà molt més ràpida, reduint dràsticament el consum per asfixia econòmica, si és que no mor del tot en l’intent.
El mercat ja no tindrà preus del gas ni del carboni com els d’abans i caldrà que s’adapti a la nova circumstància si no vol fer caure tota l’economia. No es pot competir en un món econòmicament obert amb altres àrees que tenen els preus del gas a 30 i el preu de l’electricitat a 50 o 100 €/MWh: la indústria, la inflació i l’economia no ho aguantarà. Per això cal actuar i pensar diferent.
Quan a la borsa un valor es dispara de la seva normalitat, el regulador atura la serva cotització per evitar mals majors, i quan això passa amb molts valors de cop, la borsa tanca del tot, esperant que les coses es calmin. Llavors, per què el regulador del mercat europeu no actua davant una situació encara més greu que afecta a tota l’economia?
Si es vol deixar la solució marginal, és tan senzill com separar el mercat en dos, carbó, cicle combinat i cogeneració per un costat, tecnologies que tenen en el combustible el cost variable principal, i les altres tecnologies que tenen el capital com a únic cost. Això ens portaria a un preu de l’electricitat de 92 €/MWh a preus actuals, preu que aniria baixant a mesura que la penetració renovable fos més intensa.
Una altra solució, per fer-ho més senzill, seria la de posar un preu fix a totes les energies inframarginals, per exemple 80 €/MWh. Això ens deixaria un preu de mercat, juntament amb la subhasta de la generació marginal, de 114 €/MWh, que també seria una solució acceptable. A canvi la UE proposa que el valor les tecnologies inframarginals no sobrepassi els 180 €/MWh, que ens porta a que el mercat elèctric tindria un sostre de 270 €/MWh o més, amb els preus de gas i de carboni d’avui.
Francament, no entenc què pensen els alts funcionaris de Brussel·les. L’economia està pensada per resoldre els problemes dels ciutadans, no pas per crear-ne de nous que siguin impossible de digerir. Si el problema és purament ideològic, cal portar als responsables a fer exercicis espirituals perquè s’adonin que la transició energètica ha de ser progressiva i no explosiva com ara. Si l’economia no es pot adaptar a la nova situació, té el risc d’entrar en col·lapse. No n’hi ha prou en veure que la inflació subjacent a Espanya és del 6,2% per saber que el que ve és una estanflació greu? Si el problema és de pressió dels lobbies, suposant que els grups energètics tinguin molta força, què fan els grups industrials? I, què dirà el BCE si ha d’apujar els tipus d’interès fins el 4 o el 5%?
