Els greuges del territori han pres un protagonisme inaudit a les campanyes electorals recents. Els actors del debat econòmic durant les setmanes prèvies a la convocatòria del 12-M, lluny dels tradicionals retrets encreuats de sindicats i patronal o el forat històric del model de finançament, han estat obligats a mirar cap a fora de Barcelona. Les mobilitzacions de la pagesia van forçar la mà del Parlament amb un ple monogràfic “decebedor”; mentre que la intensa sequera ha arribat a afectar ells ritmes de consum diari dels catalans amb les conques internes sota mínims. Poques setmanes abans d’uns comicis que les forces parlamentàries plantegen com un xoc de models –del “plebiscit” de la CUP al “dilema” entre Puigdemont i Sánchez–, la resolució dels buits ecològics que encara pateix Catalunya no presenta un futur gaire falaguer.
L’emergència climàtica, val a dir, força els partits a adreçar preguntes obligades: la gestió de l’aigua, la sobirania energètica davant la fi de la nuclear o com garantir una alimentació de qualitat als catalans en són exemple. Aquest xoc de models es fa evident, però, amb una munió de respostes, sovint contradictòries i no sempre de la mà dels corresponents sectors econòmics, que arrisquen un perillós atzucac. L’ínfima expansió de l’energia eòlica a Catalunya davant un Estat espanyol en clara alça, les “insuficients” mesures per pal·liar el mal estat dels productors alimentaris i la “dècada perduda” en la gestió hídrica expressen el conflicte entre solucions incompatibles. Davant aquest potencial bloqueig arriba, doncs, el territori al 12-M.
La sequera, urgent i estratègica
La crisi hídrica que pateix Catalunya serà, segurament, la primera escletxa –molt viva ja ara– que es trobarà l’executiu a la sortida dels pròxims comicis. Tan urgent, de fet, que a ulls del teixit de negoci català s’hauria d’haver resolt fa 10 anys. En el seu darrer document trimestral d’indicadors de progrés i benestar, la Cambra de Comerç de Barcelona feia seva la màxima del PSC i titllava la gestió dels successius governs de la Generalitat de “dècada perduda”; tot alertant de la necessitat de mesures d’urgència de la mà d’una transformació integral del sistema hídric català. La posició de la Cambra, que va fer pública el vicepresident de l’entitat i president executiu de la multinacional Fluidra Eloi Planes, xoca amb la de la majoria dels partits: a curt termini, els empresaris reclamen reactivar l’opció de la interconnexió de l’àmbit del Consorci d’Aigües de Tarragona amb el sistema Ter-Llobregat, una demanda que el conseller d’Acció Climàtica David Mascort rebutja ja des de finals del 2023.
El sector privat ha proposat les seves solucions per a si mateix. És el cas de les dessalinitzadores mòbils dels hotelers de Lloret de Mar, una iniciativa que, malgrat la tensió amb el pla a la sequera de l’Agència Catalana de l’Aigua, s’ha sostingut en el temps amb l’aprovació del Govern. Els experts apunten, però, que la feina és insuficient. En una intervenció aquest mes de febrer al Cercle d’Economia, el president de la Comissió d’Aigua, Energia i Medi Ambient del Col·legi d’Enginyers de Camins Carles Conill reivindicava una “nova cultura de l’aigua basada en la dessalinització i la regeneració”, tot criticant que “és bastant difícil d’entendre per què les dues dessalinitzadores pendents encara no són una realitat”. Els darrers comptes de la Generalitat, val a dir, contemplaven 327 milions d’euros per “ampliar i mantenir les infraestructures de regeneració i dessalinització”. Els projectes, però, no van a prou velocitat: segons la presentació de Cambra, de les set obres plantejades a curt termini, només dues es troben en tramitació, i cap està en marxa.
Revertir l’erm renovable
El combat contra la crisi ecològica implica, necessàriament, encetar la transició energètica al país, un dels punts cecs més grans del Govern sortint. Segons dades de Red Eléctrica, Catalunya només hauria ampliat la seva potència eòlica instal·lada en 7,5MW el 2023, un creixement ínfim si es compara amb els objectius de la Proencat. La solar no és substancialment millor: l’alça de 6,4 MW en els darrers 12 mesos és insignificant dins els més de 5.100 megawatts renovables que ha afegit el conjunt de l’Estat. A només una dècada de la fi de la vida de les nuclears al país –el procés de tancament de les tres plantes començarà el 2027 i s’hauria de culminar el 2035– , l’autosuficiència sembla, ara per ara, una quimera. Als pressupostos per al 2024 hi constava una petita dedicació de 300 milions a aquest repte, una inversió que la indústria descriu com “la xocolata del lloro”.
Malgrat que el conjunt de l’arc parlamentari reconeix la necessitat fer el pas cap a les energies verdes, els models són prou diferents per garantir el bloqueig. Junts aspira a “la sobirania energètica l’any 2050”, amb una expansió no només en nous parcs, sinó en la potència de cadascuna de les instal·lacions, tot apuntant que el país “disposa de 3.500 MW renovables, i s’estima que el 2030 caldran més de 15.000 MW instal·lats”. La CUP, per la seva banda, rebutja els grans parcs, tot apuntant a alternatives com la instal·lació als volts de l’AP-7 de plaques solars fotovoltaiques. Segons un informe encarregat pels anticapitalistes l’any 2022, cobrir el 24,1% de la superfície de sòl de la via es podria generar fins al 4,4% de tot el consum elèctric mitjà de Catalunya cada any; mentre que si s’afegeixen estructures que ampliïn el parc, es podria arribar al 7,3%.
‘Macroprojectes’ o l’esclat de la legislatura
Amb el ‘no’ als pressupostos pel rebuig al projecte del casino Hard Rock –que no va servir per aturar els comptes edl 2023–, els Comuns surten de la legislatura fent bandera del rebuig als macroprojectes. L’emergència climàtica i els estralls de la sequera serveixen perquè la bancada de l’esquerra vegi en la mobilització ecologista un important gatell electoral; a graus, val a dir, diferents. La CUP ja ha afegit a les seves llistes candidats provinents no només dels moviments socials vinculats al rebuig al Hard Rock, sinó també de l’oposició als Jocs Olímpics d’Hivern a les comarques de Lleida. Els moviments socials en defensa del territori, per la seva banda, apunten a la llista de greuges el projecte de la companyia sud-coreana Lotte Energy Materials a Mont-roig del Camp, una factoria que el Govern ha celebrat amb vehemència com a prova de la reindustrialització de l’economia catalana. El conflicte s’agreuja mirant cap a les postures de Junts, el PSC i el PP –artífexs del sí al casino el 2012 després de la fugida del projecte d’Eurovegas– el sostenen com una línia vermella dels seus fulls de ruta econòmics.
El xoc parlamentari pel Hard Rock arriba amb el debat per l’ampliació de l’Aeroport ben viu. Les trinxeres són similars; afegint-hi, però, l’empenta a favor de les patronals del país, així com de les diverses Cambres. Ja durant les eleccions municipals, l’extensió d’El Prat va servir per fer evident el xoc entre Junts (Trias) i PSC, per una banda, i els Comuns per l’altra; amb una Esquerra també contrària, però a la cerca d’equilibris. Més enllà de la intervenció sobre el Josep Tarradelles, el passat febrer va agafar embranzida al Parlament la demanda d’un traspàs de la gestió dels aeroports a les institucions catalanes. Una mesura que va aconseguir el suport del conjunt de forces independentistes, així com dels comuns –amb el rebuig, val a dir, dels socialistes–.
Moltes solucions per a la pagesia
La gran victòria comunicativa que va suposar per als pagesos la celebració, 10 anys després, d’un ple monogràfic al Parlament només va servir per evidenciar el xoc d’interessos de part entre les formacions polítiques. Durant les més de sis hores de debat a l’hemicicle, els partits van triar quin capítol dels greuges adreçar. Els socialistes, especialment crítics amb el Govern, van obviar les gegantines limitacions de la llei espanyola de la cadena alimentària; mentre que Junts, enormement crític amb l’excessiva burocràcia, va treure del focus els perniciosos tractats internacionals pocs dies després d’abstenir-se a l’Eurocambra per l’obertura de portes comercial amb Xile. La coincidència d’Esquerra, Comuns i la CUP en l’objectiu d’establir a Catalunya una distribuïdora pública que serveixi per tapar els forats que deixa la gran distribució va ser del tot insuficient per assolir una majoria. La resposta administrativa, segons els sindicats del camp català, continua per bon camí, però és del tot “insuficient”, i la convocatòria electoral no ajuda a agilitzar un procés que, amb un sector primari minvant, és cada cop més peremptori.
