Un dels objectius principals de l’economia política és l’estudi de la distribució dels recursos entre els diversos individus i grups que conformen les diverses societats del món. Estudia com els diversos components institucionals existents i les tensions i relacions entre grups d’individus donen forma al repartiment final de recursos entre ells.
L’economia política contemporània ha desenvolupat estudis que han aplicat l’anàlisi econòmica a una gran diversitat de temes relacionats amb el desenvolupament d’institucions, la distribució de recursos o la desigualtat. Per exemple, són ben coneguts els estudis de Daron Acemoglu sobre la influència de la colonització en el desenvolupament institucional d’un gran nombre de països del sud global, la feina d’Alberto Alesina sobre política redistributiva o el conegut Thomas Piketty i l’estudi històric de la desigualtat.
De fet, recentment han estat guardonats tres economistes que estudien l’economia política – Timothy Besley, Torsten Persson i Guido Tabellini – amb el premi BBVA Fronteres del Coneixement. És una àrea d’estudi activa i que ha donat molts resultats que ens permeten entendre millor l’entramat institucional i distributiu en què vivim.
Cal entendre, però, què el que els economistes entenem avui com a economia política ha patit un canvi conceptual durant l’últim segle. En temps del que avui es coneix com a economistes clàssics, la concepció de l’economia política tenia un element d’anàlisi més sistèmica que en l’actualitat. No tant en les preguntes que s’intenten respondre, sinó en l’aproximació metodològica que s’hi fa.
Així, el que podem entendre com a economia clàssica, que tirant pel broc gros i agrupant diverses escoles diferents entre si es pot conceptualitzar que s’estén al llarg del segle XIX fins a l’arribada dels marginalistes, enfocava la seva anàlisi en dos conceptes a destacar: prioritzaven entendre les dinàmiques i l’escala global de l’economia i hi havia una afinitat amb la teoria del valor treball.
Aquests dos elements perden la seva rellevància amb l’arribada, a partir de finals del segle XIX, de l’escola marginalista, que predicava la importància de l’individu com a unitat d’anàlisi metodològica i fugia de la teoria del valor treball per centrar-se en l’estudi de la utilitat marginal per definir salaris, preus i guanys. De fet, aquests dos elements encara són un element clau en l’anàlisi econòmica actual.
Els límits de l’individu
Una anàlisi en detall de les fortaleses i limitacions de l’individualisme metodològic i la utilitat marginal com a marc analític es troba fora de l’objectiu d’aquest breu article, però sí que apuntarem que afegir una aproximació més sistèmica – els economistes marxistes ho anomenarien de classe – en les anàlisis econòmiques podria donar una visió més enriquida de les complexes relacions existents en el marc econòmic actual, especialment en el camp de l’economia política.
En aquesta línia, cal destacar que hi ha escoles de pensament econòmiques actuals que han mantingut aquest enfocament sistèmic i allunyat de l’individualisme metodològic com seria l’economia marxista o les diverses escoles al voltant de l’economia post-keynesiana. I com dèiem, il·lustrarem aquest enriquiment analític que proporciona l’allunyament de l’individualisme metodològic i una enfoc sistèmic en la distribució de recursos centrant-nos en un parell de casos analítics procedents del marxisme i el post-keynesianisme.
Primerament, tal com apunta Samuel Bowles, l’estudi que Marx realitza de la desigualtat inherent en les relacions contractuals entre treballadors i empresaris permet entendre l’afectació sistèmica d’aquesta desigualtat. Un dels punts clau és el fet que l’empresari no està comprant el resultat de la força de treball del treballador, sinó que està comprant el temps d’aquest treballador. Aquesta compra de temps és el que obliga el treballador a exercir un esforç pel qual no es veu directament compensat completament. I està obligat a fer-ho perquè la propietat del mitjà de producció es troba en mans de l’empresari, el que li atorga un poder de negociació considerablement major que el que té el treballador.
I és aquesta propietat privada del mitjà de producció (i el poder de negociació associat) el que dona caràcter sistèmic a l’aproximació marxista als contractes de treball. El fet de poder excloure algú de proveir treball dona lloc a l’aparició del que Marx anomena un exèrcit de reserva industrial: tot el seguit de treballadors a l’atur que actuen com a possibles substituts del treballador.
I si treballem tots?
Saltant al segon exemple, aquesta idea dels treballadors a l’atur com a exèrcit de reserva i el poder de negociació que això atorga a l’empresari és desenvolupat en més detall per Michal Kalecki. Kalecki, economista polonès i contemporani a Keynes, té un article publicat a principis dels anys 40 on desenvolupa els aspectes polítics de la plena ocupació.
Segons Kalecki, la plena ocupació – tot i ser un element que hauria de ser un dels objectius primordials de la política econòmica, ja que és un dels mecanismes d’assegurar un benestar material per a tota la població – genera important reticències entre la classe de grans industrials i empresaris per tres motius diferenciats. Primerament, el propi fet que per aconseguir la plena ocupació és necessària la intervenció governamental. Comparat amb un estat d’intervenció mínima, on els empresaris tenen un alt poder de negociació, un estat que pren mesures de manera activa redueix el camp d’acció i elecció de l’empresariat.
Segon, Kalecki addueix que l’acció de govern, en línia amb postulats keynesians, ha de focalitzar despesa i inversió governamental en un elevat nombre d’indústries i sectors econòmics diversos per generar una demanda agregada suficientment robusta per aconseguir la plena ocupació. Això, segons Kalecki, genera fortes reticències entre la classe empresarial perquè “la inversió pública hauria de limitar-se als sectors que no competeixen amb l’equipament de l’empresa privada (per exemple, hospitals, escoles, carreteres, etc.). En cas contrari, la rendibilitat de la inversió privada es podria veure afectada”.
Finalment, el tercer argument que fonamenta l’oposició a la plena ocupació té un component eminentment polític: l’existència de la plena ocupació devalua enormement el poder que té l’acomiadament per part de l’empresari per disciplinar als seus treballadors. De fet, Kalecki continua l’argument esgrimint que la posició social del cap es veuria minada, i la seguretat en si mateixa i la consciència de classe de la classe treballadora creixerien, fet que genera aquesta confrontació fèrria a la plena ocupació per part de l’empresariat.
Aquesta anàlisi, tant el d’arrel marxista sobre la desigualtat inherent en els contractes laborals com el post-keynesià sobre els aspectes polítics de la plena ocupació, podrien ser molt més detallats i ramificats. De fet, l’enfoc kaleckià permetria avaluar dues polítiques públiques que estan agafant força recentment com la renda bàsica o el treball garantit des d’un altre angle no gaire explorat.
Però l’objectiu d’aquest article és un altre: demostrar la rellevància de l’economia política als nostres dies i com una anàlisi d’escala més sistèmica i global, allunyant-se de l’individualisme metodològic, pot obrir portes a resultats més rics que permetin entendre millor la profunda complexitat de la societat on vivim.
