Davant de situacions de tensió econòmica, de crisi més sistèmica o en sectors econòmics puntuals, una de les polítiques públiques que sempre retornen al debat públic és el control de preus. Especialment en béns i serveis de primera necessitat com l’energia o l’habitatge, una de les respostes més naturals quan es viu un increment especialment pronunciat de preus és demanar l’acció governamental per contenir de manera explícita l’augment de preus.
I sempre, quan retorna el reclam d’un control de preus davant d’un episodi concret d’alça de preus, també retorna, amb la precisió d’un rellotge suïs, els laments per part dels portaveus de la rígida ortodòxia econòmica en premsa i televisió alertant i proclamant als quatre vents que el simple fet de proposar un control de preus pot generar un terrabastall de proporcions bíbliques.
El raonament que fonamenta aquestes lamentacions és que l’assignació per part del govern d’un preu que sigui assequible pels consumidors pot implicar, de manera simultània, que aquest preu fixat de venda estigui per sota del cost de producció del producte en qüestió. Aquest preu massa baix provocaria que els productors no tinguessin incentius per produir el bé i es generessin situacions d’escassetat. Aquestes reaccions contra el control de preus han estat generalitzades des de fa dècades en el discurs més ortodox i de major influència mediàtica, però ara sembla que pot començar a canviar. I comença a canviar gràcies a la feina d’Isabella Weber, economista alemanya i professora a la universitat de Massachussets-Armherst.
Per entendre les llavors d’aquest canvi cal que fem un breu repàs cronològic recent. Una de les línies d’investigació de Weber és l’evolució històrica del paper que ha tingut el control de preus com a política pública. Aprofitant aquesta expertesa, va publicar un article d’opinió a finals del 2021 on defensava el paper positiu que podia tenir un control de preus per alleugerir els increments de preu que s’havien anat generant arran dels xocs a les cadenes de valor per la COVID-19, i com alguns grans conglomerats empresarials ho havien aprofitat per encarir de manera desproporcionada els seus productes. La reacció de l’ortodòxia va ser furibunda. Es van generar un reguitzell de reaccions enfurismades a aquesta proposta, tant que fins i tot un premi Nobel la va qualificar de proposta estúpida.
Però sabem que la realitat pot ser capritxosa, i davant de la invasió russa a Ucraïna i el xoc que això va provocar en el sector energètic, molts governs i organismes internacionals com els Estats Units o la Unió Europea van implementar polítiques de control del preu de l’energia. De fet, Weber va ésser convidada pel govern alemany a formar part del comitè d’experts per dissenyar aquesta política de contenció pel seu país i, de fet, la política que es va acabar implementant va acabar sent gairebé idèntica a la que proposava Weber.
“La inflació com a conflicte”
Entrant en més detall en la feina acadèmica de Weber, hi ha dos elements que trobo especialment rellevants des de la perspectiva de les polítiques públiques: les seves anàlisis input- output i la seva perspectiva d’entendre la inflació com un conflicte.
En un article acadèmic recent, Weber presentava un estudi sobre l’economia nord-americana on modelitzava mitjançant una matriu input-output totes les relacions productives entre els diversos sectors i indústries de l’economia dels Estats Units. L’anàlisi d’aquesta matriu, inspirada en els estudis de Leontief a mitjans del segle XX, permet a Weber simular com un xoc de preus en qualsevol indústria reverbera, de manera directa i indirecta, sobre la resta de preus de la resta d’indústries i pels consumidors. I permet respondre la pregunta de com els xocs específics d’un sector estan relacionats amb l’estabilitat general de preus i si els xocs en alguns sectors són més importants per a l’estabilitat general de preus que en altres. De fet, gràcies a aquest estudi, troben que el sector energètic és el sector que té més influència en el nivell de preus general a causa de xocs específics en el sector.
El segon element a ressaltar de la feina de Weber és la seva aproximació a la inflació com a resultat d’un conflicte entre empreses amb poder de mercat i els treballadors. Aquesta idea d’entendre els fenòmens econòmics com a radicats en el conflicte no és desconeguda pels lectors d’aquesta columna – en parlàvem fa unes setmanes aquí mateix i Ferran Elias també s’hi capbussava en la seva columna sobre els increments de preus recents en les grans cadenes d’alimentació a l’estat espanyol.
El treball de Weber fa incidència sobre aquest conflicte generador d’inflació quan involucra a sectors predominants en la determinació del nivell general de preus, com apuntàvem en els paràgrafs anteriors, i que pateixen un augment de preus per dinàmiques concretes als mercats de matèries primeres o per xocs puntuals en les cadenes logístiques (situació similar a la viscuda durant la pandèmia de la COVID-19). Aquest augment de preus permet que els oligopolis presents en aquests sectors tinguin un seguit de beneficis extraordinaris. En conseqüència, per protegir els marges de benefici de l’augment dels costos, els sectors que depenen d’aquests sectors sistèmics propaguen aquests augments de preus o, en determinades situacions, també els agreugen.
Evolució monetària
Finalment, els treballadors veuen aquests augments de preus i responen intentant evitar les caigudes salarials reals davant l’augment de preus, la qual cosa provoca conflictes. Weber argumenta que aquesta inflació, creada per aquests sectors sistèmics, genera una pujada general dels preus que pot ser transitòria, però que també pot conduir a espirals inflacionistes sostingudes al llarg del temps en determinades condicions.
Com hem vist, la seva perspectiva en base a les matrius input-output clarifiquen molt l’existència i naturalesa de relacions entre sectors econòmics i ajuden a entendre com aquestes dinàmiques afecten al nivell de preus. Si a això hi afegim aquest renovat interès en la inflació com a conflicte que també aporta Weber, ens trobem davant d’una anàlisi de qualitat per entendre les causes fonamentals de les pujades de preus.
Inicialment, la resposta a la feina i opinions de Weber va ser furibunda ja que es considerava un atac als propis fonaments de la ciència econòmica. Però, com cantava Bob Dylan, els temps estan canviant.
