L’alta burgesia barcelonina arriba un any més a la seva setmana gran; i ho fa en un context català especialment agraït per als seus gustos ètics i estètics. La trenta-novena edició de la Reunió del Cercle d’Economia torna a canviar de seu després de tres anys concentrada a la Barceloneta, compartint l’Hotel W amb turistes en banyador i el passeig marítim amb les cal·listènies i les sessions de ioga dels oficinistes del barri. El Palau de Congressos de la Diagonal, al conflictiu hotel Torre Melina Gran Melià -el primer esdeveniment de la nova iteració del Rey Juan Carlos I després que Fairmont en perdés la gestió- serà el camp local on les elits econòmiques faran la seva particular volta d’honor després de la victòria de Salvador Illa a les eleccions al Parlament del passat 12-M. L’entitat presidida per Jaume Guardiola, com Illa, pensa la seva celebració d’enguany com un canvi de pàgina polític. Ja a la seva nota d’opinió prèvia, l’entitat ha fet palès el seu ímpetu per una “estabilitat” institucional que deixi enrere la darrera dècada. El període que s’obre el 2012 és un, observen, “d’anormalitat institucional”, amb cinc legislatures acabades abans d’hora. Una excepcionalitat que, sentencien, “s’ha d’acabar”.
S’ha d’acabar, però, en un sentit concret: el projecte polític que el club del gran capital porta a les seves jornades 40 anys després de celebrar-se per primer cop és el d’una “transversalitat que permeti repoblar el centre, des del qual es pot tirar col·lectivament endavant”. Un centre en les polítiques econòmiques que sempre ha estat l’opció preferida pels empresaris; però també un centre en l’eix nacional que hi convergeix. El conflicte amb l’Estat “no ho és tot a la vida”, reblava l’exbanquer des de la seu del Cercle, en crida a l’aproximació entre les opcions polítiques que poden coincidir en termes programàtics en tot allò que no pertoca a la independència. Sense intenció -les invitacions a càrrecs electes discorren com marca el protocol- la representació institucional catalana a la gran reunió de l’upper Diagonal ve a dir el mateix: el president de la Generalitat, Pere Aragonès, hi arriba de sortida; mentre que l’alcalde Jaume Collboni farà d’amfitrió municipal per primer cop, dotze mesos després del batallat comiat d’Ada Colau a la mateixa tribuna.
Poques hores abans de l’inici de les festivitats, Guardiola reitera allà on pot les intencions del Cercle per a la Catalunya posterior al 12-M. El pactisme entre blocs -nacionals- és vist, entre les elits econòmiques, com un “coratge polític” que tindrà el premi de l’aquiescència del sector empresarial. La crida de Guardiola als “consensos”, però, no té cognoms: el que fora conseller delegat del Banc Sabadell ha rebutjat en diverses ocasions fer explícites les preferències de la institució pel que fa al sentit de la legislatura entrant. Ara bé, sí que ha lloat les pretensions d’Illa de “fer canvis” en qüestions com l’ampliació de l’Aeroport del Prat “en cas que tingués la presidència de la Generalitat”. Altres veus mediàtiques vinculades al club, però, no han estat tan primmirades: el que fora membre de la junta directiva -i conseller d’Economia- Andreu Mas-Colell ha encès el debat al món del negoci amb un article a La Vanguardia en clar suport a un executiu del PSC. Els arguments de l’economista no disten dels que esgrimeix l’entitat: el desplegament complet del programa econòmic socialista significaria, assegura, “un pas endavant important en el camí de l’enfortiment de l’economia catalana”.
Fins i tot els àtics de Passeig de Gràcia, però, reconeixen la necessitat de certs canvis un Procés després: la reforma del finançament de la Generalitat, sense anar més lluny, és ara “inajornable” -ja ho era, val a dir, el 2018, quan l’entitat llavors presidida per Juan José Bruguera va fer la seva primera proposta de bases fiscals comunes-. Acabar amb el dèficit històric esdevé, amb el model actual caducat fa 10 anys, una palanca imprescindible per cauteritzar la ferida de productivitat que pateix el país a ulls de les seves elits econòmiques. Ho és tant que contemplen fins i tot el finançament singular com a alternativa desitjable. També s’erigeix en horitzó polític: recuperar la capacitat econòmica del país -que a hores d’ara es queda a Madrid- seria un antídot contra la “desafecció creixent que hi ha hagut a Catalunya els darrers anys respecte a Espanya”. Fins i tot l’autonomia fiscal -sigui quina sigui la seva concreció- és una recepta contra la “polarització”. Tots els camins, pot celebrar Guardiola, van al centre.
Dos bàndols a Madrid
El Cercle no recomana un viatge a la moderació només a Barcelona. En un moment d’especial tensió política entre els grans partits al Congrés dels Diputats, Guardiola rebrà tant el president del govern espanyol Pedro Sánchez com el cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, per demanar la “fi de la polarització” que marca l’agenda parlamentària a la Carrera de San Jerónimo. De fet, la crida a unes formes més pacífiques va dirigida concretament al líder del Partit Popular, un any després d’haver-li-la traslladat per primer cop “sense gaire èxit”, ha reconegut el president. La demanda d’estabilitat era, però, més abstracta el 2023; enguany, el xoc entre les dues grans forces del règim del 78 ha arribat al món de l’empresa. La visita del president ultra argentí Javier Milei a l’Estat, amb una rebuda de gala de diversos directius de l’Ibex-35 capitanejats per Antonio Garamendi, ha afegit de retruc el gran capital a l’univers reaccionari. La majoria de les cotitzades implicades –Telefónica, BBVA o Abertis, entre altres- s’han afanyat a retirar-s’hi, amb dures crítiques als atacs de Milei contra Moncloa. Forces polítiques i sindicals ja s’hi ha tornat, però; amb la ministra de Treball Yolanda Díaz i el secretari general de CCOO Unai Sordo a la punta de llança.
En altres punts d’Europa, cal recordar, l’alça de la ultradreta s’ha tractat com un problema d’estat també pel sector empresarial. A Alemanya, l’Associació de Patrons ha expressat sovint la preocupació pel retorn a les enquestes de l’Alternativa per Alemanya d’Alice Weidel; arribant fins i tot a demanar als ciutadans que eviti votar-los a les eleccions europees. Val a dir que Guardiola ha estat explícit, també, en el neguit pels resultats assolits per Vox i Aliança Catalana al 12-M. La tensió per la visita del mandatari, però, hi causa sentiments contradictoris: l’exbanquer considera “normal” -tal com ha declarat en una entrevista al programa d’RTVE Cafè d’Idees– que el llogater de la Casa Rosada s’hagi trobat amb el gran capital espanyol; si bé també ha estat contundent en la crítica al seu discurs contra Sánchez, així com a la manca de protocol. “No és normal fer un viatge oficial i no veure el govern amfitrió”, ha etzibat. Les eleccions europees, especialment a l’espai que s’agermana amb Milei, serviran per provar -o desmentir- la hipòtesi de Guardiola: “el centre polític a la llarga té premi electoral”.
Un ull a Europa
Els comicis del 9-J són, precisament per aquesta amenaça de forces a la dreta de l’eix ideològic on s’ha mogut la Unió d’ençà de la seva fundació, prou rellevants perquè la Reunió hi presti especial atenció. El títol de les jornades, El món a prova, delata la pulsió geopolítica de les elits barcelonines; i el cartell ho acompanya. El “repte europeu”, central sempre a les ponències de l’elit barcelonina, pren la forma enguany de Federica Mogherini i Enrico Letta, dos socialdemòcrates italians que miren a Europa enmig del retrocés de la socialdemocràcia italiana. Mogherini, ex Alta Representant per als Afers Exteriors, oferirà la perspectiva diplomàtica d’un continent atrapat en la nova multipolaritat; mentre que Letta, federalista consumat, parlarà d’un mercat únic pensat per fer créixer el nan econòmic que identificava als 27 l’històric ministre d’exteriors belga -flamenc i demòcrata-cristià- Mark Eyskens. En alerta pel camí que Vox va encetar a Vistalegre el passat diumenge, el Cercle vol pacte i transversalitat arreu que hi hagi parlamentarisme. L’acord de les urnes és una altra cosa.
2 
