Ja fa més d’una dècada que, pertinentment, la qüestió nacional domina les lectures de les eleccions al Parlament de Catalunya. La legislatura del 52% n’ha estat exemple d’aquest fenomen, però també del maldestre encaix pel que fa a les polítiques públiques que hi ha a tots dos blocs nacionals, amb especial sang a l’independentista. No és estrany, doncs, que un important gruix de les forces parlamentàries que concorreran el 12-M pensin les eleccions, parcialment, en clau material: mentre ERC reivindica la tasca de govern i complementa un nou referèndum “dins la constitució” amb crides al pacte fiscal que recorden al pre-procés, un PSC especialment conservador planteja un executiu de tecnòcrates en certa tensió amb la lleugera deriva progressista de la seva matriu madrilenya. Les forces de l’esquerra alternativa parlen de “plebiscit” en els models econòmics; i fins i tot Junts dibuixa línies en el terreny fiscal, arribant al cos a cos amb el Govern durant l’estira-i-arronsa dels pressupostos per una de les reclamacions clàssiques de Foment del Treball com és la bonificació de l’impost de successions, entre altres mesures fiscals de tendència liberal.
Com en el cas de l’emergència climàtica, la realitat material és tossuda; i les elevadíssimes tensions econòmiques que pateix la ciutadania del país –una inflació que no s’acaba, la pitjor crisi residencial en dècada i mitja o els estralls d’un dèficit fiscal insostenible– obliguen no tant a moure’s en l’eix esquerra-dreta com a oferir solucions, concretes i a curt termini, a aquesta munió de greuges. En un context de pèrdua sostinguda de poder adquisitiu de les rendes del treball, la pura gestió pot esdevenir un factor molt més diferencial del que ha estat en altres comicis; i els posicionaments anteriors, especialment els més polítics, sucumbir sota el “programa, programa, programa”, que deia aquell. En l’època dels trencs econòmics, doncs, els conflictes durs ocuparan un lloc central en les campanyes electorals de cara al 12 de maig; com ho faran també –o així semblen pensar-ho els partits– en la presa de decisions dels votants, dividits en blocs, però perpètuament en moviment entre múltiples fronteres.
El finançament, l’escull ineludible
La tensió pels impostos, si ja és present ara, ho serà encara més a partir del 2025. El Govern que surti del 12-M haurà d’enfrontar-se al retorn de les normes fiscals europees després de dos anys de suspensió per fer front als efectes de la pandèmia. Encara no hi són de cos present, doncs, però a l’horitzó ja s’intueixen les figures dels homes de negre. Catalunya, com la resta d’administracions territorials de l’Estat, enfrontarà a partir del curs vinent el repte d’assolir el ple equilibri financer; i ho farà després d’acumular dos anys consecutius amb un dèficit elevat respecte del PIB –de l’1,5% el 2022 i de l’1,31% un any després–. El descobert del balanç públic ha estat, respectivament, de 3.800 i 3.616 milions els darrers dos anys; xifres, val a dir, ínfimes si es comparen amb la diferència entre la recaptació fiscal catalana i les inversions de l’Estat al territori. El model de finançament, que extrau directament prop de 22.000 milions d’euros dels catalans, és, doncs, el primer escull per a qualsevol avenç en l’economia del país.
El “finançament singular” del president Pere Aragonès i la consellera d’Economia Natàlia Mas es proposa com l’eina més adient: un model “a la basca” amb un factor de solidaritat que equilibri l’aportació dels catalans a altres territoris de l’Estat. Segons va defensar el cap de l’executiu en la seva polèmica intervenció al Senat, es tracta d’una palanca per a la “gestió del mentrestant”: abans no es culmini la independència, Catalunya recaptaria i decidiria sobre 52.000 milions d’euros, una quantitat que serveix per prometre eixugar les mancances estructurals del sector públic català. La urgència de manejar els diners propis, més enllà de la resistència de la dreta espanyola, ha trobat al Partit dels Socialistes el seu principal detractor. Un analògic Salvador Illa ja ha reivindicat que les millores que necessita Catalunya estan totes recollides ja al més que retallat Estatut del 2006, que s’ha de “desplegar correctament”. El pla del PSC s’hauria de concretar en un “consorci amb l’Estat”, ja previst a la llei orgànica vigent i que no reclamaria grans canvis en el model territorial. La “tercera gran transformació de Catalunya” de la qual fa el primer secretari dels socialistes s’executa, atès el seu discurs, viatjant 20 anys enrere.
Els “cants de sirena” de l’economia dinàmica
En el cas –llunyà, vista la reacció dels socialistes a totes dues bandes de la frontera– que Catalunya accedeixi a gestionar els seus impostos, el disseny de la fiscalitat pren encara més rellevància. El “xoc de models” entre les diferents forces, catalanistes i no, es fa especialment palès en l’àmbit fiscal: hi ha consens en la necessitat d’augmentar els ingressos; però el debat arriba quan cal decidir qui ha de pagar. Abans que els partits, les entitats del diàleg social han volgut dir la seva, amb un primer batzac, natural, entre sindicats i patronal. El passat dijous, sense anar més lluny, la patronal Foment del Treball –amb especial presència en campanya, en boca principalment de la CUP– va insistir en la seva guerra contra els impostos a la riquesa. Poques hores abans, des de Comissions Obreres havien llançat la seva resposta fins i tot abans que hi hagués cap document concret. En una trobada amb Salvador Illa, el secretari general de les Comissions obreres de Catalunya, Javier Pacheco, ja va alertar contra els “cants de sirena que intenten crear un estat d’opinió favorable a les seves intencions d’eludir les obligacions fiscals i crear beneficis a costa de buidar les arques de l’Estat”, en clara referència als seus veïns del 32 de la Via Laietana.
En un document amb 465 propostes, l’entitat presidida per Josep Sánchez Llibre reclamava l’eliminació de l’impost de patrimoni, que consideren “confiscatori”, i retallar a la meitat el de successions i donacions. També posaven sobre la taula una rebaixa dels tipus territorials de l’IRPF, del 50% per a les rendes altes i del 20% per a les més baixes; buscant equiparar Catalunya amb “les regions més dinàmiques”. La mesura dels empresaris deixaria les taules catalanes a nivells similars dels de, per exemple, Navarra; i lleugerament per sobre de la Comunitat de Madrid. Més enllà d’aquests tres tipus, l’empresariat fa una vaga crida a “eliminar alguns” dels tributs propis de la Generalitat. Si bé encara no han detallat quins, han mostrat sovint la seva oposició a figures com l’impost a les emissions, que ja el 2022 alertaven que podria causar “deslocalitzacions industrials.
En la fallida llei de pressupostos, acordada amb els socialistes, el Govern va prioritzar l’atenció a les rendes inferiors als 35.000 euros –”assalariats, pensionistes i autònoms”–, amb una rebaixa dels trams inicials de l’IRPF d’un punt que retallaria la recaptació en uns 55,7 milions d’euros. La mesura dels republicans va ser lloada pels Comuns, així com pel PSC. El mateix Illa, de fet, ha reiterat en una jornada de la mà de Comissions Obreres la necessitat d”‘equiparar les rendes del treball i les del capital” al país; en un context en què, segons el mateix sindicat, els marges empresarials han crescut tres vegades més que els salaris gràcies al trasllat a preus de la crisi inflacionista. També Junts va acceptar la retallada de l’impost sobre la renda, que deixaria el tram més baix en el 9,5%; si bé va afegir qüestions també atractives per als grans patrimonis. N’és clar exemple la bonificació del 99% de l’impost de successions, que consideren una “discriminació cap als catalans respecte d’altres regions de l’Estat”.
Què volen, els votants?
A l’espera dels programes econòmics dels partits, que posin ordre sobre una nebulosa de trames fiscals més discursives que no pas tècniques, les demandes dels electors queden clares: ho volen tot. Segons la darrera enquesta de valoració del Govern del Centre d’Estudis d’Opinió, més de la meitat dels catalans exigeixen mantenir la qualitat dels serveis públics sense apujar impostos –una tasca complexa, atesa la fi dels dèficits elevats–. Les bases electorals de Comuns i Cup són les úniques majoritàriament disposades a pagar més a canvi de millores assistencials o educatives; mentre que l’extrema dreta espanyola, en la línia de les fórmules que ja aplica allà on governa, acceptaria rebaixes fiscals a costa de l’Estat del Benestar. Entre els tributs més destacats, Successions és el que té més enemics: més del 50% de la població reclama que sigui més barat heretar. Val a dir que, en la majoria de casos, els partidaris de pagar el mateix o menys són immensa majoria. Només en el cas de Societats hi ha més catalans a favor d’un increment –fet que encaixa amb la bona salut de les rendes del capital al país–; si bé més d’una cinquena part dels consultats veu amb bons ulls elevar, també, la taxa sobre el Patrimoni. De la batalla pels tributs, en una societat necessitada d’ingressos, però poc disposada a pagar més, sortiran bona part dels guanys electorals.
2 
