La setmana passada es va fer pública l’entesa a la qual han arribat els governs d’Estats Units i Argentina. El govern americà s’ha compromès a implementar un seguit de mesures a fi d’estabilitzar dues variables clau en l’economia argentina: el tipus de canvi entre el dòlar i el peso, i el tipus d’interès del deute públic argentí. Els mercats han reaccionat molt positivament i de forma immediata a l’anunci, fins i tot abans que el tresor d’Estats Units hagi entrat al mercat. Tenint les eleccions legislatives argentines tan a prop, el govern de Trump ha volgut apostar fort a favor de Milei donant-hi un suport explícit, i garantint tant com sigui possible que durant els dos anys vinents es puguin aprovar les reformes laborals i impositives que havien promès a l’electorat i que no han pogut implementar per manca de majoria al Congrés i al Senat.
Pot semblar sorprenent, des de fora, que l’Argentina necessiti ser rescatada si l’Estat acumula dos anys de superàvit fiscal, mes rere mes des que Milei va arribar el poder. El problema no prové tant de la gestió econòmica com de la gestió política. El seu origen es troba al Congrés argentí, que controla una oposició que ha declarat la guerra a l’equilibri fiscal i ha aprovat noves partides de despesa per forçar al govern a tornar al dèficit. Milei va exercir la seva prerrogativa constitucional de vetar dites despeses, però la majoria opositora al Congrés va aconseguir revocar la majoria dels vetos. El resultat és que l’equilibri fiscal penja d’un fil i que els mercats financers no estan disposats a refinançar el deute d’una Argentina que d’aquí poc podria veure’s abocada a una situació de dèficit fiscal que podria forçar la tornada de la inflació. Davant d’aquest intent de desestabilització fiscal, el govern Milei es podria veure obligat a pagar no només els interessos del deute sobirà, com és habitual, sinó també el capital de tots els deutes que vencin durant els mesos vinents. Quan es parla de la “manca de dòlars” a l’Argentina actual, és una referència a la dificultat extraordinària que podria tenir el govern quan hagi de pagar el capital del deute públic del país, un esforç que cap país occidental ha de fer.
Davant del risc que l’Argentina hagi d’impagar el seu deute i acabi patint la seva enèsima crisi econòmica, Estats Units ha decidit intervenir amb pla de rescat sense precedents. Una crisi a l’Argentina faria probable una caiguda del govern Milei i el retorn d’una oposició peronista que declara explícitament que Estats Units no ha de ser un aliat del país i és, en canvi, més favorable a la Xina. Per aquest motiu, el secretari del tresor americà, Scott Bessent, ha anunciat mesures dirigides a garantir que l’Argentina pugui refinançar el seu deute públic i també a assegurar que l’Estat tingui prou dòlars per fer front a tots els pagaments que hagi de fer durant els mesos vinents. El principal instrument d’ajuda que s’ha anunciat ha estat un swap per valor de 20.000 milions de dòlars. Això vol dir que, en la mesura que ho desitgi, el Banc Central de la República Argentina entregarà un import de pesos al tresor americà a canvi que aquest li entregui un import equivalent de dòlars. A més a més, Amèrica ha anunciat que comprarà directament deute públic argentí, fet que contribuirà de totes totes baixar-ne els tipus d’interès i, per tant, hauria de facilitar el refinançament de l’Argentina.
Hi ha crítics que, sovint per desconeixement, han sentenciat que l’ajuda americana a l’Argentina demostra que les reformes econòmiques del govern Milei han fracassat. Aquestes afirmacions no resisteixen cap anàlisi. Des que Milei va assumir la presidència, la inflació s’ha desplomat, 12 milions d’argentins han sortit de la pobresa, el PIB i els salaris s’han disparat, els lloguers s’han abaratit i les exportacions han arribat a rècords històrics. A això cal afegir-hi que el govern ha aconseguit un superàvit financer cada mes de la seva gestió fins i tot després d’haver abaixat els impostos dos punts del PIB. El govern ha fet una gestió econòmica de matrícula d’honor. Ara bé, ha comès errors polítics greus que han provocat que les parts més dialogants de l’oposició s’hagin consolidat amb el bloc més recalcitrant, fins a arribar a aprovar mesures dirigides a fer augmentar desproporcionadament la despesa pública i així rebentar l’equilibri fiscal.
A finals d’octubre se celebraran les eleccions legislatives parcials que han de renovar part dels escons de les dues cambres, tant del Congrés com del Senat. Els mitjans de comunicació argentins donen per fet que l’ajuda entusiasta d’Estats Units jugarà a favor del partit d’un Milei tocat per acusacions de corrupció adreçades a alguns dels seus col·laboradors. Les enquestes no deixen res clar, i en una situació tan fràgil segurament aporten més confusió que claredat. L’autor d’aquestes línies normalment és criticat per afirmar que gran part de les eleccions són irrellevants, atès que les polítiques d’uns i d’altres solen ser molt similars. El cas argentí és molt diferent. Si més no, s’hi juguen dues coses fonamentals pel futur del país. En primer lloc, el seu model econòmic. En segon lloc, la seva aliança geopolítica amb Estats Units. D’aquí a pocs dies sabrem quin camí ha triat l’electorat argentí.
