En els darrers dies, dos importants proveïdors de gas natural de la UE — gairebé el 55% del Gas Natural Liquat (GNL) i el 20% del gas natural total durant el 2023 — han formulat diverses amenaces relacionades amb la imposició d’aranzels o la reducció del subministrament. Es tracta de l’enèsim exemple sobre els riscos geopolítics de la dependència energètica.
En primer lloc, Donald Trump, president-electe dels Estats Units que prendrà possessió del càrrec el proper 20 de gener, ha amenaçat amb imposar aranzels de fins al 20% a la Unió Europea si aquesta no incrementa significativament les seves compresde gas natural liquat i petroli nord-americans. Alhora, ha titllat aquesta mesura de necessària per equilibrar el dèficit comercial amb el bloc europeu. Brussel·les, que ja importa una quantitat molt important del seu GNL dels EUA, ha començat a explorar opcions per evitar una guerra comercial, com incrementar les compres d’energia americana.
En paral·lel, Qatar, que també subministra una quantitat rellevant de GNL a Europa, ha advertit que suspendrà les exportacions si es mantenen les sancions previstes a la nova normativa europea de diligència deguda en matèria de sostenibilitat corporativa. Aquest directiva, que busca garantir el respecte als drets humans i ambientals per part de les empreses, podria imposar multes de fins al 5% dels ingressos globals de companyies com QatarEnergy. El ministre d’energia qatarià ha qualificat aquestes mesures d’inacceptables, adduint que perjudicarien els interessos econòmics del seu país.
Els dos casos subratllen la situació de dependència energètica de la Unió Europea, que, després d’abandonar en gran part la importació per gasoducte del gas rus — tot i augmentar-ne l’importat en forma de GNL — necessita assegurar fonts alternatives. Les propostes nord-americanes són atractives per la seva fiabilitat, però les limitacions de capacitat de producció de GNL als EUA podrien augmentar la competència amb el mercat asiàtic, encarint els preus. Pel que fa a Qatar, la relació amb Europa és clau per al seu model econòmic. Tanmateix, la directiva de diligència deguda amenaça amb augmentar els costos de compliment normatiu per al gegant energètic, posant en risc contractes a llarg termini amb països europeus de la rellevància d’Alemanya o França.
Europa es troba en una cruïlla. D’una banda, la pressió nord-americana podria desencadenar mesures proteccionistes, afectant sectors clau com l’automòbil o l’agricultura. De l’altra, els enfrontaments amb Qatar podrien minvar les seves opcions de diversificació energètica, especialment en un context on la transició energètica i l’assoliment dels objectius climàtics de 2050 són prioritaris. El panorama actual posa a prova la capacitat de la Unió Europea per navegar tensions comercials i geopolítiques sense comprometre els seus objectius climàtics i energètics. Si bé incrementar les importacions de gas nord-americà podria ajudar a pacificar les relacions amb Washington, aquesta estratègia exigeix inversions significatives en infraestructures per processar GNL.
Aquest escenari posa de manifest no només la vulnerabilitat energètica d’Europa, sinó també la complexitat de mantenir l’equilibri entre els interessos comercials i la sobirania normativa en un món interdependent. Amb l’amenaça de nous conflictes geopolítics, el gas es reafirma com un recurs estratègic en la pugna per l’hegemonia global.
