Aquest dimarts, en una de les cimeres més rellevants i tenses de la història recent de l’OTAN, els 32 països membres —inclosa Espanya— van signar a la Haia un acord per incrementar el seu esforç militar fins a un màxim del 5% del PIB en la pròxima dècada. Aquesta decisió, qualificada de transformadora pel nou secretari general de l’Aliança, Mark Rutte, es produeix en un context de pressions geopolítiques creixents, amb una Rússia definida com a amenaça a llarg termini i enmig de demandes dels Estats Units per un repartiment més equilibrat dels costos de la defensa col·lectiva.
Tot i que l’objectiu del 5% no s’haurà d’assolir fins a l’any 2035, ja és possible posar xifres a la situació actual de la despesa en defensa dels membres de l’Aliança. Segons les darreres xifres disponibles, la despesa en defensa dels membres de l’OTAN se situa al voltant del 2,7% del PIB, dels quals els Estats Units en representen prop de dos terços: 968.000 milions de dòlars d’un total d’1,47 bilions. Portar aquesta xifra fins al 5% del PIB implicaria afegir-hi 1,23 bilions de dòlars anuals més, la qual cosa suposaria un increment del 83% respecte a la despesa actual i elevaria el total a prop de 2,7 bilions.
En el cas d’Espanya, l’esforç requerit seria encara més pronunciat. Espanya destina actualment l’1,28% del seu PIB a defensa. Per tant, arribar al 5% suposaria un increment de 3,72 punts del PIB, cosa que, en termes absoluts, equivaldria a uns 61.700 milions de dòlars més a l’any – uns 52.400 milions d’euros. Aquest salt representaria una quantitat superior al 40% de tota la recaptació per IRPF del 2024 – que va ascendir a 129.400 milions d’euros. Aquest increment planteja implicacions fiscals directes. Sense entrar en consideracions sobre les necessitats operatives o estratègiques —que excedeixen el marc d’aquesta anàlisi—, és rellevant analitzar com pot finançar-se aquest augment dins el marc actual dels comptes públics espanyols. Les vies possibles són tres: augmentar impostos, incrementar el deute públic o redistribuir la despesa pressupostària.
En primer lloc, finançar estructuralment 60.000 milions d’euros addicionals requeriria increments significatius en la pressió fiscal efectiva. Com a referència, això equival aproximadament a la suma de tota la recaptació per impost de societats i una part de l’IVA. Aquest escenari implicaria una reforma impositiva profunda i sostinguda en el temps. Segons les dades més recents, la pressió fiscal a Espanya és uns 2,5 punts del PIB inferior a la mitjana de la Unió Europea. Això vol dir que, fins i tot tancant completament aquest diferencial i destinant íntegrament els ingressos addicionals a la defensa, encara faltarien 1,22 punts del PIB —uns 18.300 milions d’euros— per assolir l’objectiu. A més, gairebé dues terceres parts de l’augment impositiu hauria de tenir origen en majors impostos al consum – especialment l’IVA – , que és el que explica el diferencial amb la UE.
En segon lloc, amb un deute públic del 102% del PIB, l’increment sostingut d’aquesta despesa estructural podria tensionar encara més les finances estatals. A curt termini, podria generar reticències als mercats financers i, a mitjà termini, comprometre els objectius de consolidació fiscal fixats per la Unió Europea en el marc del nou pacte de governança econòmica. D’altra banda, el pressupost espanyol presenta una alta rigidesa. Pensions, sanitat, educació i els interessos del deute absorbeixen una gran part dels recursos públics. Redirigir entre 3 i 4 punts del PIB cap a defensa exigiria reduccions significatives en d’altres àrees o una redefinició clara de prioritats. Ras i curt, si es descarta augmentar la càrrega impositiva o recórrer al deute, l’única alternativa viable és reduir la despesa en altres partides, fonamentalment en àmbits socials, que constitueixen el nucli de la despesa pública en un estat del benestar modern.
A aquestes consideracions cal afegir-hi una qüestió d’impacte econòmic: una proporció significativa del material militar adquirit pels països europeus prové d’empreses dels Estats Units. Segons els informes recents encarregats per la Comissió Europea a Enrico Letta i Mario Draghi, el 80% de les ajudes militars europees a Ucraïna s’han destinat a material no europeu, mentre que el 80% de les ajudes nord-americanes han repercutit directament sobre la seva pròpia indústria. Això implica que un percentatge rellevant de l’increment de despesa contribuiria a millorar el saldo de la balança comercial nord-americana, excepte en aquells casos en què s’articulin programes de participació industrial o producció conjunta. Aquesta nova demanda difícilment podria ser satisfeta per l’oferta europea existent. Per tant, l’interès de Washington en aquesta matèria segueix essent comercial.
En definitiva, l’estratègia geopolítica no pot dissenyar-se al marge de la realitat pressupostària. I, com passa sovint, els números, freds i implacables, tenen sempre la darrera paraula.
