Al llarg de la primera meitat del 2023 s’havia instal·lat un cert optimisme respecte a la crisi inflacionària desenvolupada durant els darrers divuit mesos. Les successives pujades de tipus d’interès de la FED i el Banc Central Europeu han resultat moderadament exitoses en la reducció de la tendència inflacionària i, malgrat això, el consum privat ha continuat en uns nivells saludables tot i els alts tipus d’interès, amb una bona temporada turística. Fins i tot durant les pujades de tipus d’interès han continuat avançant favorablement les corbes d’atur. Els bons indicadors econòmics havien portat a gran part dels mercats a vaticinar el final de la crisi inflacionària, donant per guanyadora l’opció del soft landing (aterratge suau) després de les successives crisis del Coronavirus i d’energia i aliments derivada de la guerra d’Ucraïna.
Aquests darrers dies, però, l’optimisme s’està esvaint a gran velocitat. Per una banda, des de la tornada de l’estiu han anat sonant amb més força les veus d’alarma per la mala collita del sector primari, un problema que s’ha simbolitzat amb les pujades astronòmiques dels preus de l’oli d’oliva, que s’han doblat en un any, però que de fet només són la punta de l’iceberg: la mala collita i la greu sequera han afectat una varietat de sectors agroalimentaris i causen inevitablement un altre cicle alcista en els preus alimentaris. Davant d’aquesta realitat, encara hi havia fins fa unes poques setmanes l’esperança que els increments de preus es focalitzessin només en l’alimentació, però els darrers esdeveniments han fet saltar pels aires aquesta possibilitat.
Per una banda, al setembre ha augmentat amb força el preu del barril de Brent, provocat per les tensions en el subministrament per part d’Aràbia Saudita. Aquest moviment no sembla respondre a una tensió entre oferta i demanda; de fet, la demanda de petroli i derivats segueix en nivells continguts – sinó a un posicionament geopolític. Aquesta qüestió preocupa més a efectes de l’IPC en el seu conjunt perquè el petroli genera un risc de contagi elevat cap a moltes altres categories, de tant en tant és una matèria primera per a gairebé tots els sectors econòmics. Per altra banda, a principis d’octubre es detectava una fuga a un dels principals oleoductes de gas de Finlàndia, un fet que posteriorment s’ha confirmat que correspon a un sabotatge – possiblement per part de Rússia. Essent tan recents les grans tensions de subministrament de gas a Europa del darrer hivern, els mercats de gas han reaccionat a la notícia amb pànic, generant pujades superiors al 40% durant la darrera setmana. La gota que ha fet vessar el got ha estat l’inesperat conflicte armat entre Israel i Palestina, que per la proximitat a potències petrolieres i gasístiques d’Orient Mitjà té una afectació directa en la disponibilitat i preu del gas i genera, de nou, pànic als mercats energètics.
Així doncs, els sectors industrials es troben de nou amb preus energètics a l’alça, mercats de gas i petroli en pànic, una mala temporada agroalimentària i uns tipus d’interès ja molt més alts que durant la darrera onada inflacionària, la qual cosa estreny el marge de maniobra dels bancs centrals per atacar la situació. L’única recepta possible és, de nou, maximitzar la sobirania energètica europea tot reduint la dependència de les importacions de gas i petroli, una qüestió íntimament lligada a la velocitat d’execució de la transició energètica. Mentre que a l’àmbit domèstic aquesta qüestió avança a bon ritme, els sectors productius no han aconseguit una disminució rellevant de la dependència del gas natural i el petroli respecte a la crisi energètica de fa divuit mesos – l’hidrogen verd encara és una promesa inconcreta, i a cada onada inflacionària es destrueix teixit productiu. Cal garantir que els mecanismes existents per lluitar contra aquest escenari es tradueixen en projectes transformadors amb gran agilitat, com els fons Next Generation, que fins ara s’han vist frenats per un repartiment lent, difús i un context burocràtic poc favorable.
