A l’Estat espanyol no podria haver-hi un Javier Milei. En primer lloc perquè, per sort -aquí- i per desgràcia -allà- Europa és encara una regió immune als globus sonda de les clavegueres del partit republicà dels Estats Units. Els diners de Bannon que arriben a Espanya -i a Catalunya-, a Itàlia o a França només ho fan sobre retorns relativament garantits. Els experiments, amb gasosa i a Buenos Aires. I segon, perquè cada cop queda més clar que cert sector privat espanyol no viu dels calés públics, però vol fer-ho: quan el capital que orbita Madrid es dedica a operar al món dels béns essencials -i de camí genera una crisi per als consumidors-, ho fa constantment a l’espera que el BOE acabi solucionant el desgavell que genera. Explorin, si no, quant els val amanir un enciam.
L’Espanya de la coalició progressista, però, ha trobat maneres de transferir diners públics a Ibex i similars –usant la fórmula que Teresa Ribera va copiar de les esquerres argentines, que no només estiuejarà Miguel Ángel Rodríguez al Mar de Plata- con la zurda. Primer, la batalla pels fons Next Generation. La mutualització del deute per “transformar la indústria” després de la pandèmia és, en bona part, això: una transferència directa de diners de tothom a un empresariat que s’havia passat dècades invertint en les rendibilitats baixes, però immediates del sector serveis. Són les decisions de les cúpules corporatives -amb l’aquiescència de la caterva castellana que, encara avui, creu que “la millor política industrial és la que no existeix”- les que van esquinçar el PIB industrial; i les que van provocar l’aïllament de les cadenes de subministraments globals durant la pandèmia. I també les que ara vol revertir Europa, amb la bandera espanyola al davant i al centre. Ara bé, en una fórmula típica del nou capitalisme d’amiguets -de camarades, potser- es fa “incentivant, no prohibint”. En comptes d’obligar les empreses a retallar les seves emissions, s’articula una inversió pública gegantina per “impulsar la descarbonització”. En comptes de mantenir la prohibició estricta de fabricar cotxes de propulsió fòssil, s’opta per la col·laboració publicoprivada per accelerar l’electrificació del sector. I, quan les ajudes no són suficients perquè les empreses són incapaces d’arribar als nous objectius, s’imposa un aranzel gegantí als vehicles elèctrics xinesos -més eficients, més barats per al consumidor i, normalment, amb materials més sostenibles- per protegir una indústria local que no ha fet la seva feina. Si qualcú -Déu no ho vulgui- encén la motoserra, tallarà el cap de molts CEOs.
Ja resolt el canvi climàtic gràcies a haver sostingut la rendibilitat de Volkswagen, la darrera instància dels regals de Pedro Sánchez al sector privat arreglarà ràpidament la inflació alimentària. En el darrer Consell de Ministres, celebrat el passat dimarts, es va aprovar la rebaixa de l’IVA a l’oli d’oliva, l’únic producte bàsic que sosté un IPC disparat enmig d’una moderació general. Curiosament, els efectes exògens que encareixen l’oli ja no afecten cap altre cultiu de secà de l’Estat -ja és mala sort-. La rebaixa de l’impost del valor afegit, de nou, és una transferència directa de diners a mans d’uns grans productors que no està gens clar que acabi repercutint les butxaques del consumidor final. Només cal recordar la munió de denúncies de les organitzacions de consumidors durant la vigència del famós escut social, que volia limitar via baixades de taxes els preus de molts aliments bàsics. L’OCU, entre tantes altres, trobava múltiples instàncies d’augment de guanys: en comptes de rebaixar la diferència marcada per l’IVA, la distribució augmentava el preu per arribar al mateix muntant final. El mateix espera el Banc d’Espanya; que preveu una baixada inicial del cost final, però un retorn a la norma al cap de poques setmanes. Així, el consumidor continua escanyat, però l’empresa es queda més diners i les arques públiques no reben ni un cèntim. Em permetran l’apropiació cultural: jugada mestra del president.
Tantes són les concessions que el líder de la internacional socialista ha fet als balanços de les cotitzades espanyoles que les elits econòmiques es veuen amb cor d’exigir-ne més i més. Els darrers a fer-ho, vista la complicitat que gaudeixen per part del PSOE i la seva filial catalana, han estat els membres del Cercle d’Economia: enmig de la pitjor crisi residencial que ha patit el país en la seva història recent, el club dels rics barcelonins exigeix que “sigui l’estat, i no els propietaris i els fons d’inversió, que assumeixi la cura de les persones vulnerables”. Tenen al cap un programa de lloguer concertat pel qual l’administració s’encarregui, a tots els efectes, de finançar una bona part de les mensualitats dels llogaters. La fórmula, reservada per a persones en especial situació de necessitat, busca protegir les rendes més baixes sense tocar –viva Dios– els guanys de l’especulació immobiliària. Qui en sap, augura un efecte oli: si l’Estat aporta part del lloguer, els rendistes -lluny d’afegir-se a la pulsió social que emanaria de Moncloa- ho veuran com una oportunitat per exigir preus més elevats. Així, una garantia -parcial i limitada- d’un sostre per als catalans esdevé una palanca més per augmentar el rating dels actius de BlackRock al país -o de la senyora Garcia, que té cinc pisets a la Barceloneta i els lloga a 25.000 euros al mes als visitants de la Copa Amèrica-.
Jo, per una, soc partidari de la puresa ideològica. No m’agrada la monarquia, és clar; però si n’hi ha d’haver, prefereixo els Windsor que els Borbons: carrossa d’or i diamants i un servent que hi netegi la mà si la hi toca un plebeu. Si volem ser austríacs, doncs, siguem-ho. Com aquell secretari d’economia de la Comunitat de Madrid que deia que el seu model fiscal és el de Texas. La dreta empresarial espanyola ha de ser conseqüent: o vol acabar amb l’infern fiscal, o pidola al sector públic ajudes a la competitivitat. O vol eliminar tres regulacions per cadascuna que entra en vigor, o exigeix a les administracions proactivitat en “les transformacions que venen”. O poc estat o molt estat. No es pot repicar i anar a la processó.
