El Port Vell va ser encara més vell el passat diumenge. Decimonònic, fins i tot. Com Leopold II observant els dominis acabats d’adquirir navegant pel seu nou riu, els milionaris i milmilionaris visitants de la Copa Amèrica -1,6 milions segons l’Ajuntament, Déu n’hi do quanta riquesa- reien i feien gestos des dels iots de luxe als 10.000 barcelonins que van ocupar la Plaça de Correus reclamant un litoral que ja no senten seu. D’entre els diversos patrocinadors de luxe i superluxe que gaudeix la regata -creuers, xampany, rellotges- l’olor que més se sent a l’aire és el de colònia.
Si la voluntat de ser va arribar als nivells a què va arribar a Catalunya als volts del 2017, és en bona part per l’evidència -compartida més enllà de les estrictes fronteres de l’independentisme- que els catalans volen ser República, i Espanya no ho és. El cap de l’Estat és només un símptoma; més ben dit, un dels factors de l’equació -difícilment hi haurà monarquies republicanes, cert; però la França del lepenisme i les retallades en pensions demostra que és més que possible fer una república de l’Antic Règim-. El cràter entre països és tan gran, precisament, perquè l’aspiració nacional catalana va, en la seva millor versió, molt més enllà de votar un o dos càrrecs: va de llibertat, igualtat i -sobretot, sobretot- va de fraternitat.
La Copa Amèrica és tan ofensiva, o hauria de ser-ho, per a aquells que pensem un país, perquè ataca al nucli de flotació de la idea de construir una societat de lliures i iguals. És clar que una competició de pijazos desconnectats de la realitat, poc més que una excusa per a un paquet generós de rebaixes fiscals, podria celebrar-se també a un país independent. Però els valors que acompanyaven les marxes del cicle encetat amb l’1 d’Octubre fan que quedi un regust amarg: en un país independent, sí; no en aquest. No en el de l’esperit de botiguer, l’empresa familiar, les cooperatives i les col·lectivitzacions. L’Emirates Team New Zealand i els seus amics semblen antònims de Catalunya. O, com a mínim, d’allò que Catalunya vol ser.
No es pot, en cap dels casos, aspirar a oferir drets de ciutadania -dels de debò, amb fonament- a vuit milions de persones mentre s’ofereix dret de pernada a financers i aristòcrates estrangers per entrar en un vaixell a la costa de la capital i fotre’s de tothom. La desacomplexada venda a pams i quilos de Barcelona als interessos estrangers que acompanya el trofeu de Louis Vuitton no consta entre les mesures a les quals ha d’aspirar el país. Ni hi és, ni se l’espera. Catalunya fabrica, innova, exporta; i redistribueix; però la Copa Amèrica -i homologables- és un forat negre al centre del projecte de país. Més i més com aquest, i, quan ens en vulguem adonar, ja no en quedarà.
