La Formació Professional. El drama del nostre sistema educatiu. Segons les dades de Foment del Treball i Pimec fins a 16.000 joves s’han quedat sense plaça aquest any per cursar cicles, una realitat que va completament en contra del sistema productiu català, ja que tenim una sobreproducció de talent universitari; i amb l’FP passa just el contrari. De fet, fa una setmana Lluís Salvadó deia en un debat, precisament a Pimec, que des de l’Administració s’havia de fer pedagogia amb els joves mostrar-los el camí cap als cicles formatius, i no li falta raó del tot.
Per experiència pròpia, si quan tenies 14 anys gosaves plantejar la idea que potser, només potser, t’agradaria explorar i tenir informació sobre la formació professional la cara del teu interlocutor canviava radicalment. Feia aquella cara de pena, volent dir “pobre noi, serà un desgraciat”. Quan la realitat va molt més enllà perquè s’ha demostrat, amb el temps, que les empreses catalanes van boges per trobar aquest tipus de perfils professionals i que avui dia el que han de fer és importar-los, perquè a Catalunya no en tenim.
Cal un canvi en el pensament col·lectiu, deixar de dir que la universitat, aquell gran temple de pensament occidental, és millor que un cicle formatiu, perquè no és la realitat. Segurament avui en dia passa tot el contrari. Llei de l’oferta i la demanda, fa 30 o 40 anys, quan van estudiar els meus pares, potser sí que era un mèrit poder anar a la universitat, el sistema premiava aquell que hi havia anat. Avui dia anar a la universitat és el camí fàcil, aquell que agafa pràcticament tothom i del que ningú gosa distanciar-se’n perquè està mal vist. Si passés el contrari no s’hauria de fer aquesta pedagogia, seria un fet normal optar la via de la professionalització.
I és clar que fa il·lusió dir que el teu fill és bioquímic i que aporta un alt valor afegit a la societat amb la seva feina. Però hauria de ser igualment il·lusionant poder dir que el teu fill és tècnic de robòtica, perquè, amb tota probabilitat, aporta el mateix valor afegit a una societat que ha menyspreat els oficis de manera sistemàtica durant l’últim mig segle. Ara tot són cames ajudeu-me, perquè estem començant a veure que sense tots aquests oficis més tècnics la nostra economia i sistema productiu no arribarà allà on volem arribar; no farem aquesta gran passa endavant que necessitem.
La nova realitat queda lluny de la deslocalització de fa uns anys, perquè les fàbriques i la cadena de valor, com ha demostrat la pandèmia, no poden estar a l’altra punta del món. Han d’estar aquí i, a més, han de ser sostenibles. I no arribarem fins aquí si no som capaços de treure’ns de sobre les rèmores del passat i començar a veure que l’FP és tant o més important que un pas per la universitat. Ens cal acceptar que el camí universitat, màster i postgrau, potser ja no és tan necessari.
En definitiva, sobre qui cal fer la pedagogia és sobre aquelles generacions que han empès sense pensar massa a milers de joves a la universitat pel simple fer de poder dir que a la família hi ha un llicenciat en bioquímica. Alhora hem de deixar de mirar el noi que vol fer un cicle amb cara de pena pensant que no arribarà mai enlloc. Si el que volem, i necessitem, són professionals amb experiència el camí és la formació professional i no tants joves sortits de la universitat que fa quatre anys que naveguen entre llibres i apunts teòrics.
