Un principi psicològic sosté que, necessitats d’allunyar els pitjors resultats possibles, els humans infravalorem sistemàticament les probabilitats que es facin realitat. Ser català ja és una mica això: un país, un poble, unit per l’optimisme de la voluntat -traumatitzat per les constants agressions de l’Estat espanyol, qualsevol esperança és bona-. Durant els anys centrals del Procés, l’independentisme -conclusió darrera i lògica de la catalanitat- va defugir l’escenari advers molts més cops dels que aquells que hi érem ens avindrem a recordar. Europa, per exemple -un de tants-, sí que ho va permetre. Hom podria pensar que la tensió de mitja dècada de mobilitzacions, càrregues i retrocés democràtic estava darrere d’aquella delusió. Però l’inici de la nova etapa nacional demostra que, en el millor dels casos, els efectes de l’estrès posttraumàtic han esdevingut un tret de personalitat. Ara el món sobiranista -una part rellevant, com a mínim-, s’ha proposat una fita encara més difícil: en l’any del nostre senyor 2024, hi ha qui assegura que l’escorpí no ens picarà a l’esquena, que allò pactat amb el PSC és un model de sobirania fiscal; i que ningú incomplirà l’acord signat. Ferraz no ho permetrà.
“Menos mal que ya no está de ministro el Serra, porque le manda dos braguetas y una corbata“, deia Gila al telèfon amb Saddam Hussein en un dels seus abundants especials de comèdia a la televisió espanyola. El prime time d’Antena 3 a mitjans dels 90 ja sabia perfectament que ni Clinton, ni el Golf ni la guerra mateixa es pot refiar del PSOE. Els seus interessos sempre són els que prevalen, perquè és l’Estat, i l’Estat mai no firmarà un armistici. Esquerra Republicana de Catalunya, sabent tot això, però no volent saber-ho, no només ha fiat el compliment del pacte a la voluntat socialista; sinó que relega els vímets de la reforma fiscal a les decisions que prengui la comissió bilateral; això és, a dues bandes. Un concepte molt sobirà, perquè suggereix una conversa entre iguals. Una de les tossudes palanques discursives del president de la Pimec, Antoni Cañete, diu que si a una taula s’asseuen la botiga del barri i el Corte Inglés, les decisions no les prendrà la botiga. Doncs això.
En la seva primera compareixença com a portaveu del Govern de Salvador Illa, la consellera Sílvia Paneque va driblar qualsevol referència explícita al concert econòmic; fins i tot al finançament singular. Quan jo encara hi era, el jovent hauria dit allò d’amiga, date cuenta. En primer lloc, un pacte signat pels socialistes mai no superarà la Constitució, ni tan sols les interpretacions més restrictives; i, en segon, sense el mandat explícit de les xifres, l’acord amb el qual el PSC es va agenciar per al seu Govern la Biblioteca de Catalunya està a l’absoluta mercè de Ferraz. En el pitjor dels casos, no només ens quedaríem igual: una ràtio de solidaritat massa exigent podria esdevenir catastròfica per a les arques catalanes. Tot plegat, a l’espera de saber quina serà l’autonomia que la hisenda catalana tindrà per decidir sobre la seva estructura fiscal -sense ella, el tresor públic del Principat serà un cobrador del frac glorificat-.
Les concessions que s’han fet a canvi d’aquest pacte -com el del traspàs de Rodalies o la llei d’amnistia- no són tan rellevants com apareixen en primera instància. L’entrega de la Generalitat a l’espanyolisme la van fer les urnes el 12-M, enmig de la desmobilització independentista. La fi del Procés com a etapa concreta de l’afany nacional català estava signada molt abans; i si tot plegat serveix perquè partits i societat civil n’encetin una de nova, benvingut sia. La revifada del moviment, però, no es farà amb proclames tan glorioses com buides: una nova fumarada -no només sense reconeixement dels errors comesos sinó elevant a entesa històrica mitja dotzena de pàgines que, com a poc, són d’allò més eteri- és exactament el contrari del que demana l’autodeterminació. Tot plegat, a més, sense aclarir com millorarà materialment la vida dels catalans una proposta com la que fonamenta la legislatura. Tornant a Gila, de nou vestit de soldat: “El submarino que nos mandaron esta tarde: de color bien, pero no flota“. Allò no era un submarí; igual que això no és un concert econòmic, ni res que s’hi apropi. “Con lo que nos ha costao hundirlo“.
