L’any que tot just comencem ens porta l’entrada en vigor a Espanya del nou impost sobre els envasos plàstics d’un sol ús. La nova taxa, que amb tota seguretat serà repercutida als consumidors, pretén desincentivar la compra de productes envasats amb plàstic no reutilitzable i forçar la competitivitat d’alternatives com els envasos retornables per mitjà de tancar la bretxa de cost que encara tenen amb les alternatives no reutilitzables. Aquest impost no és una iniciativa aïllada sinó que s’emmarca en una visió europea més àmplia que els estats membres estan aplicant a diverses velocitats, però que ha de concloure amb la transició de formats de producte poc sostenibles cap a altres de menys lesius pel medi ambient – tant en l’àmbit d’envasos i materials com en termes de petjada de carboni.
En tot sistema de lliure mercat, els preus actuen com a senyal. Ho vam veure durant la pandèmia: quan tothom volia comprar mascaretes i l’oferta era escassa, els preus pujaven tot creant un senyal de mercat que incentivava a aquells qui podien tenir capacitat per fabricar-ne a posar-s’hi. Podem dir que la capacitat dels preus d’emetre senyals per a augmentar o disminuir l’oferta en un sistema de lliure mercat va ser el que va permetre improvisar la fabricació de milers de milions de mascaretes en temps rècord. Però l’equilibri entre l’oferta i la demanda no és l’única autoregulació que permeten assolir els preus en un entorn de lliure mercat: si incorporem les externalitats negatives (és a dir, la petjada ambiental) que els productes generen sobre el preu, en forma de recàrrec o taxa verda, podem aprofitar aquesta capacitat reguladora dels preus per a empènyer als consumidors cap a escollir aquelles alternatives més sostenibles enlloc dels productes que habitualment compren. Ara bé, si es vol introduir un recàrrec verd per a incorporar l’impacte ambiental dels productes dins del seu preu, convé que aquest recàrrec no tingui afany recaptatori a fi de no empobrir als consumidors – l’import recaptat s’ha de tornar a injectar a l’economia. Aquest plantejament ens permet assolir el que en economia s’anomena el doble incentiu: si taxem els cotxes de combustió a raó de les pèrdues econòmiques que genera la contaminació derivada del seu ús durant la vida útil i aprofitem la bossa de diners recaptada per a subvencionar el vehicle elèctric, estem empenyent el vehicle elèctric de forma doble: per mitjà de la subvenció directa i per mitjà de l’encariment relatiu de la seva alternativa menys sostenible, que passa a tenir un recàrrec. Convé subratllar que aquest recàrrec no és arbitrari: cal quantificar l’impacte econòmic del dany ambiental que causa, una qüestió que es pot estimar amb certa fiabilitat amb les eines d’anàlisi que tenim actualment.
La urgència amb la qual avança la sensibilitat col·lectiva respecte de la crisi climàtica fa que la introducció d’eines de fiscalitat verda sigui especialment ràpida. Enmig d’aquesta eufòria reguladora, és important evitar caure en temptacions intervencionistes o en aprofitar aquestes eines per desviar els diners cap a fins completament aliens, com la sostenibilitat del sistema de pensions. La incorporació del dany ambiental causat per determinats productes dins del seu preu, si s’implementa adequadament, és un plantejament compatible amb el lliure mercat i que n’aprofita el seu potencial autoregulador alhora que respecta la llibertat dels productors i compradors. L’impost al plàstic que tot just estrenem és una mesura tímida, però el potencial va més enllà: a la Unió Europea fa temps que hi ha sobre la taula la possibilitat d’implementar un sistema d’etiquetatge sostenible similar al “nutri-score” o a la certificació energètica d’electrodomèstics, que en una escala d’A (menys impacte ambiental) a E (menor sostenibilitat) faciliti als consumidors escollir les alternatives amb menor petjada.
No només a Europa: investigadors de la John Hopkins School of Public Health, als Estats Units, van publicar la setmana passada un article de recerca en el qual quantificaven que un major nombre de consumidors prescindia de comprar una “cheeseburguer” (hamburguesa amb formatge) a un restaurant de menjar ràpid si aquesta incorporava etiquetatge sobre el seu impacte ambiental de forma visible abans de la compra, fins i tot en un grau més elevat que un etiquetatge equivalent en termes nutricionals. Els investigadors expliquen aquest fenomen a causa de la major voluntat de les generacions Millenial i posteriors a fer un esforç per minimitzar l’impacte ambiental que generen a través de les seves decisions de compra. És una bona notícia sociològica que, si es combina amb un disseny regulatori prudent que defugi de les temptacions d’augmentar la recaptació, pot resultar enormement útil per accelerar la transició ecològica tot fent-la compatible amb la llibertat de productors i consumidors.
