Una nova setmana de campanya electoral, una nova proposta viral apareguda del no-res. De fet, aquesta setmana són unes quantes: des del xec indiscriminat de vint mil euros per a cada espanyol que compleixi la majoria d’edat, fins al sobresou mensual per als pares de fills menors d’edat, passant per la gratuïtat absoluta dels estudis superiors i del transport públic per a joves. El modus operandi és temptador: en un país on el retiment de comptes (l’accountability anglosaxó) brilla per la seva absència, fer propostes grandiloqüents que evidentment no es compliran no té cap cost polític ni personal, mentre que permet esgarrapar minuts d’informatius, tertúlies, uns quants titulars a diaris i algun TikTok viral. La lleugeresa amb la qual es pot anunciar qualsevol cosa, ja no només sense un pla de viabilitat sinó sense ni haver fet quatre números amb un bolígraf en un tovalló, xoca amb les regulacions anti publicitat enganyosa del sector privat. A casa nostra, els iogurts Bio es van haver de passar a dir Activia perquè resulta que no eren gaire Bio, i els anuncis de cotxes han d’incloure la nota al peu de “simulació en un circuit tancat” per evitar la denúncia d’algú que hagi intentat provar-ho a casa, però els ministres poden sortir al telenotícies en fila índia a prometre galledes plenes de bitllets per a tothom.
Però com d’impossible és, realment, el xec de 20.000 € per a cada espanyol major d’edat? Si multipliquem el nombre d’espanyols que compleixen els divuit anys anualment, uns 500.000, per l’import promès de cada xec, de 20.000 €, obtenim la xifra de deu mil milions. Tot el que s’ha especificat sobre la procedència d’aquesta partida és que “ho pagaran els rics”. Podríem dir que hi ha dos impostos per a rics actualment en vigor a Espanya: el primer d’ells és l’impost sobre el patrimoni, que recapta uns 1.000 milions d’euros a l’any. Per tant, caldria multiplicar per deu la recaptació de l’impost de patrimoni només per pagar aquesta partida, la qual cosa implica que una persona que té més de deu milions d’euros passaria de pagar entorn d’un 3% anual d’aquesta fortuna a un 30%. És evident que si es donés aquest escenari qualsevol persona amb més de deu milions d’euros deixaria de tributar a Espanya, especialment si partim de la base que la mateixa existència d’un impost sobre el patrimoni ja és una anomalia que no trobem a pràcticament cap altre país europeu. El segon impost per a rics que tenim en vigor és l’impost sobre la renda (IRPF), que recapta 90.000 milions anuals en total, dels quals una tercera part correspon a contribuents que guanyen més de 60.000 € anuals. Tot i que podríem entrar en la discussió de si algú que cobra 60.000 € anuals és una persona rica, assumint aquesta premissa caldria augmentar entorn d’un 30% addicional el tipus d’IRPF d’aquest grup de persones per encabir-hi el cost de l’herència universal, i el tipus marginal per a persones amb rendes superiors a 60.000 € anuals ja és superior al 45%.
Així doncs, no ho poden pagar els rics, o almenys no només els rics. Però l’origen dels diners és només una part del pastís populista d’aquesta mesura: també cal analitzar el destí dels diners. L’anunci correspon a una herència universal, és a dir, per a tothom, sense analitzar la renda familiar. Aquest plantejament porta a anomalies evidents: l’augment brutal del tipus d’IRPF de la persona que cobra 60.000€ serviria per regalar 20.000 € al fill d’una família de multimilionaris sense cap restricció de despesa, que possiblement es gastarà en passar mig any a Bali. La manera per combatre la regressivitat d’aquesta mesura (és a dir, que no s’assignin recursos de persones que els necessiten a persones que no els necessiten) seria passar d’un repartiment indiscriminat a un sistema de beques que garantís que cap persona queda fora de l’ascensor social per motius de renda familiar. El principal inconvenient és que això ja existeix, així que no és apte per aconseguir l’objectiu buscat: el TikTok viral, els titulars a diaris durant tres o quatre dies, les hores de tertúlies ocupades.
