Les normatives que envolten el mercat laboral espanyol estan patint canvis d’arrel que continuen creant tensions entre els diferents actors de la societat. Els eterns enfrontaments entre sindicats i patronals ocorren amb més freqüència sota el paraigua d’un govern estatal que ha decidit reformar el món del treball de dalt a baix. Després de la disminució dels contractes temporals, la reforma de les pensions i la negociació oberta per la reducció de la jornada laboral, a la ministra de Treball, Yolanda Díaz se li obre un nou front on actuar. Aquesta setmana el Comitè Europeu de Drets Socials (CEDS) ha ratificat una denúncia de la UGT que posava en evidència els empresaris espanyols i les seves minses indemnitzacions per acomiadament. Després de més d’una dècada des de l’última revisió de la normativa, Europa posa en el punt de mira l’Estat i exigeix una millora de les condicions. Una situació que els sindicats celebren i reconeixen que per fi es farà justícia: “S’ha acabat creure’s la llegenda urbana que a l’estat espanyol és molt car acomiadar treballadors”, etziba Núria Gilgado, secretària de política sindical d’UGT Catalunya.
Europa ha estat clara amb el govern espanyol. En la seva resolució, que es va fer pública el passat dilluns, el CEDS titlla les indemnitzacions als treballadors de les empreses espanyoles d'”inadequades” i posa sobre la taula un concepte que la UGT havia remarcat molt en la seva denúncia: les indemnitzacions addicionals. En aquest sentit, l’organisme europeu assegura la UGT tenia raó en remarcar que el caràcter de les indemnitzacions per acomiadament a l’Estat no era “ni dissuasiu ni reparador” i que, per tant, no compleix amb els requisits de l’article 24 de la Carta Social Europea. Així doncs, proposa al govern espanyol fer cas de les queixes sindicals i assegurar que hi haurà una reforma que tindrà en compte els paràmetres que marca la Carta Social Europea. “No pot ser que no es tingui en compte els danys personals o professionals d’una persona a l’hora d’acomiadar-la”, assegura Gilgado en declaracions al Món Economia. Una opinió que comparteix parcialment Nieves Rabassó, advocada laboralista i presidenta de la Comissió de Gestió Laboral i Capital Humà del Col·legi d’Economistes, qui explica que “en moltes ocasions les indemnitzacions no tenen el caràcter reparador que haurien de tenir”. Tot i això, Rabassó també reitera que la implementació d’indemnitzacions addicionals “és complicada per la seva naturalesa subjectiva”.
La figura d’aquestes indemnitzacions extraordinàries ja existeix a l’estat espanyol, de fet, el 10 de febrer del 2023, un jutjat de Barcelona va ser pioner resoldre un cas a favor d’una treballadora que assegurava que el seu acomiadament havia causat més danys dels que se suposa que cobreix la indemnització ordinària. Posteriorment ho va ratificar el TSJC. “Aquestes indemnitzacions, però, són una minoria”, descriu Rabassó, qui considera que posar en marxa una reforma que tingui en compte un paràmetre com aquest exigiria un “anàlisi personal i únic per cada cas”, ja que en cas contrari, marcar uns paràmetres generals podria suposar un conflicte. Gilgado, però, insisteix que la situació és “inadmissible” i que precisament Europa s’ha posicionat a favor de la queixa sindical perquè “s’ha pogut comprovar que les indemnitzacions espanyoles ni reparen danys ni dissuadeixen els empresaris de fer fora al personal”. A part, la secretària de política sindical d’UGT Catalunya explica que no són casos del tot aïllats i que es poden donar en moltes ocasions. Per exemple, accedir a una feina que t’obligui a mudar-te de ciutat o fer un canvi vital important: “Si al cap de quatre mesos et fan fora, la teva indemnització hauria de ser molt més gran de l’ordinària”, afegeix.
Tant Gilgado com Rabassó, doncs, argumenten que hi ha d’haver un canvi i comenten la necessitat que té el govern espanyol de dur a terme aquesta reforma: “La situació actual és d’inseguretat jurídica, jo ja no sé què recomanar als meus clients”, diu la presidenta de la Comissió de Gestió Laboral i Capital Humà del Col·legi d’Economistes. Uns reclams que l’actual ministra de Treball ja ha comentat i ha assegurat que el seu ministeri buscarà la manera de reformar la llei un cop s’hagi tancat la negociació de la reducció de la jornada laboral, que actualment continua oberta a causa de les negatives de la patronal espanyola, CEOE, a acceptar aquest canvi. “Complirem amb les normes europees i donarem seguretat a empreses i treballadors”, deia Díaz en unes declaracions posteriors a la publicació de la resolució del CEDS.
2012, el principi de la fi dels privilegis
La reforma laboral espanyola del 2012 va treure certs privilegis als treballadors. El ministeri de Treball del primer mandat de Mariano Rajoy, dirigit per Fátima Báñez, prometia donar més “flexibilitat” als empresaris. Entre les diferents normatives que es van alleugerir hi havia la disminució de la durada de les indemnitzacions i l’eliminació permanent dels salaris per tramitació. En altres paraules, els treballadors van passar a tenir certa seguretat jurídica davant d’un acomiadament a quedar-se amb els paràmetres actuals: “Les causes són molt més laxes actualment del que eren abans del 2012”, lamenta Gilgado, que reconeix que aquella normativa encara tenia alguns serrells a polir, però es trobava en un millor camí. Fa una dècada, els treballadors acomiadats rebien una retribució per cada 45 dies treballats en un total de 42 mensualitats, una xifra que va caure als 33 dies i les 24 mensualitats.
A part, Báñez també es va desfer del salari de tramitació, l’únic mecanisme que permetia que els treballadors tinguessin ingressos durant el temps que duraven els processos d’acomiadament. “Els processos judicials poden durar entre un o dos anys en els quals les persones se’ls fa complicat continuar sense una retribució”, comenta Gilgado, qui proposa que aquesta qüestió hauria de ser primordial i com a conseqüència necessitaria un augment dels recursos judicials per fer front a les demandes. Precisament el creixement dels recursos a aplicar és un dels paràmetres que preocupa a Rabassó, així com la falta de fons per les indemnitzacions addicionals: “Aquesta classe d’indemnitzacions demanen més diners que generen un cost més gran que les empreses podrien no poder assumir”.
Vinculant o no vinculant, la clau de la qüestió
Tot i que Díaz ja va anunciar que buscaria la manera de fer una nova reforma laboral d’acord amb els comentaris del Comitè Europeu de Drets Socials, alguns experts asseguren que les conclusions d’aquest organisme no són vinculants jurídicament. De fet, la mateixa CEOE, es va mostrar en desacord amb les afirmacions del comitè i va recordar al govern espanyol que “no era vinculant“. “Alguns companys advocats parlen del fet que el comentari no és vinculant, però no hi estic d’acord”, reconeix Rabassó. Per a ella, igual que per a Gilgado, que l’estat espanyol ratifiqués la Carta Social Europea implica que està disposat a complir amb els seus articles. Tot i això, Espanya es convertiria en un dels pocs països que faria cas a una resolució del CEDS, ja que algunes altres potències com França o Itàlia, que han estat acusades d’això, han fet cas omís dels comentaris del comitè.
En definitiva, l’apropament del govern espanyol a aquesta esperada reforma ha incomodat les patronals i alguns experts, però ha acontentat els sindicats, sobretot la UGT, que ha celebrat la consideració d’una nova normativa que no només busqui recuperar algunes llibertats que durant el mandat de Rajoy es van perdre, sinó implementar-ne de noves, perquè tal com explica Gilgado: “Necessitem una reforma que defensi que a l’estat espanyol no es pot acomiadar sense causa”.
