La Unió General recupera una demanda històrica del sindicalisme del país: el salari mínim de referència català. Durant la presentació d’un recent informe sobre el mercat de treball, el secretari de política institucional del sindicat, Carlos de Pablo, ha assegurat que una mesura com aquesta ajudaria a “garantir un salari digne” per al conjunt de força laboral catalana. Especialment, assegura, entre aquells col·lectius més afectats per les baixes retribucions, la parcialitat i altres indicadors de precarietat, com ara dones, joves, persones migrades o més grans de 45 anys. Perfils que, afegeix, “pateixen més temporalitat i es veuen abocats a la pluriocupació”.
Una mesura com aquesta, apunta el secretari, permetria millorar la situació dels treballadors d’aquests col·lectius, més castigats per l’estructura salarial catalana. Segons les dades de l’informe, pesen especials greuges sobre les dones treballadores del país, atès que “estan més afectades per les cures” familiars, fet que limita sovint la capacitat d’ascens laboral. Aquest desnivell es nota fins i tot en els nivells formatius més elevats: sense anar més lluny, les dones “pateixen més precarietat” en el món de l’acadèmia. Sovint, apunten des de l’organització, les males condicions i les obligacions familiars forcen les expertes a “abandonar la recerca” malgrat comptar amb titulacions superiors. Cert és, però, que en alguns trams els joves amb estudis superiors pateixen graus més elevats de desocupació que les seves col·legues, si bé la diferència és mínima: l’accés al mercat laboral entre els primers és del 81,2%, mentre que en les segones s’eleva fins al 83%.
Dificultats per al jovent
Aquest jovent, que a l’Estat espanyol pateix una de les taxes de desocupació més elevades d’Europa, troba en la temporalitat el seu gran problema a l’hora d’assolir l’estabilitat laboral. Els contractes temporals i les jornades parcials, apunta De Pablo, “aboquen a la precarietat” el col·lectiu de menors de 30 anys. Un de cada tres treballadors d’entre 20 i 29, assegura, “exerceixen la jornada parcial”, fet que els obliga a mirar cap a la pluriocupació per sostenir uns ingressos dignes. Més enllà del salari català de referència, el sindicalista ha exigit a les administracions unes “millors polítiques d’ocupació” per evitar fenòmens com aquest; així com “acompanyament al llarg de tota la vida laboral” per als treballadors que el necessitin. L’eina per assolir aquests objectius, apunta, és “el diàleg social i la negociació col·lectiva” -és a dir, construir consensos entre institucions, empresa i món del treball per entomar reformes estructurals del món econòmic-.
1 
