El químic ha estat històricament un sector industrial especialment tranquil. Els elevats marges de les empreses del sector, unides a una marcada “responsabilitat” del diàleg social, han garantit l’estabilitat laboral a una de les branques industrials protagonistes de la manufactura catalana. “Mai hem tingut un conflicte en la negociació d’un conveni col·lectiu”, recorden des de Feique, la patronal espanyola del sector –a diferència d’altres, aquest acord és d’aplicació estatal–. Fins i tot durant la pandèmia, recorden les parts de la negociació col·lectiva, i sota “presses” per estabilitzar la situació dels treballadors a la sortida del confinament, es va arribar a una entesa que ha resistit la inestabilitat econòmica dels darrers tres exercicis. El conveni, però, caduca a final del 2023, i una inflació “inesperada” quan es pacta el darrer marc laboral el 2021, unida a un cicle de retrocés per al món empresarial de la química, obren la porta a una nova negociació “tensa i llarga” que començarà, indiquen les parts, després de les festes nadalenques.
El principal agent desestabilitzador, més enllà de qüestions conjunturals com el cost de l’energia en una indústria altament electrointensiva o l’encariment de les matèries primeres, és una clàusula de revisió salarial a l’IPC que es va signar abans de l’inici de l’espiral inflacionista, a mitjan 2021. L’acord sectorial que ara caduca recollia augments salarials acumulats de cinc punts entre el 21 i el 23 -un 1% el primer any i un 2% cadascun dels dos següents, com recorden des de CCOO- amb una compromís d’adaptar les taules salarials a inicis del 2024 al diferencial de la inflació. És a dir, sense pagaments retroactius, els salaris de referència hauran de créixer per abastar la diferència entre l’augment dels darrers tres anys i la inflació acumulada del mateix període –un adiferència que, a esperes de l’índex de preus confirmat del 2023, pot quedar per sobre del 10%–. La massa salarial d’un sector amb 300.000 treballadors a tot l’Estat –un 46% dels quals es concentren a Catalunya– farà un salt de més de 10 punts en només un curs; una quantitat enorme per a les empreses, però que serveix, segons la part social, per equilibrar la pèrdua de poder adquisitiu acumulada pels treballadors en el present acord. “Són molts diners, però això és el que han estat patint les plantilles des del 2021”, declara a Món Economia Josep Rueda, secretari general de la federació barcelonina d’indústria de Comissions Obreres.
Com expliquen fonts patronals i empresarials, des de Feique s’han portat a la taula de negociació col·lectiva propostes per modificar aquesta qüestió. “Més encarades a l’endarreriment de l’actualització de taules que a la seva condonació”, declara a aquest diari la directora de relacions laborals de la patronal estatal Cristina Vázquez. Els representants dels treballadors, recorden, van “legítimament” rebutjar la proposta, tot sostenint la necessitat que les plantilles recuperin el poder adquisitiu perdut d’ençà de l’inici de l’escalada de preus. En un sector amb un teixit especialment desparell –plagat de petites i mitjanes empreses, però també de grans corporacions internacionals–, els efectes d’aquesta pujada salarial són diversos. Si bé les corporacions registraran escalades de massa salarial gegantines, “les estructures més petites patiran un cop molt més gran; perquè senten molta més pressió”, diagnostica la directora de relacions laborals de Henkel Iberica, Anna Villar. Cert és, però, que aquestes petites empreses que poden patir problemes de negoci per l’actualització salarial que vindrà el pròxim curs tenen a la seva disposició una clàusula de despenjament, que permet les empreses en dificultats abandonar certes obligacions a compte de conveni. “Ho hauran de comunicar a la paritària i ho estudiarem”, etziba Rueda.
Més que massa salarial
Des de la banda empresarial de la taula, si bé accepten que la mesura signada s’haurà d’aplicar, alerten que les conseqüències poden anar més enllà de l’estricte augment de la massa salarial. Des de Henkel, de fet, apunten que l’increment salarial previst per a les taules del 2024 “pot restar competitivitat, perquè competim amb els mercats exteriors”. “Allà on tinguem representació, serem més cars”, lamenta Villar. A més, com recorden des de la patronal espanyola, la conjuntura no és favorable a les empreses químiques. Els preus energètics, segons un recent informe de l’entitat, faran que els guanys del sector tanquin el present curs amb un retrocés del 6,8% interanual, amb un lleuger repunt per a l’any vinent, del 2,4%, que no permetrà recuperar el ritme de negoci. Els sindicats, però, sostenen que les empreses “han de pagar”, en tant que el diferencial de salaris amb l’IPC ha estat un factor d’estabilització de marges durant anys molt complicats per a les rendes del treball.
La principal complicació per a tot plegat, detalla Villar, és que es tracta d’un augment de despesa que les empreses no poden “proveir a comptes”, perquè no arriba fins al 2024 i, de fet, no es concreta fins acabat el 2023. En aquest sentit, algunes de les empreses del sector –és el cas de Henkel Iberica– van decidir no fer “accions concretes” per retribuir els treballadors segons la inflació mentre durava el conveni, en tant que “tenien clar” que seria d’aplicació a partir del pròxim any. “Com que el nostre acord és estricte, hem preferit no prendre cap mesura el 2022 i 24 sense conèixer abans quins serien els escenaris posteriors”, postil·la la responsable de relacions laborals.
Una negociació “tensa”
No és el primer cop que l’actualització salarial genera conflicte en la negociació col·lectiva. El conveni del metall –un que, a diferència del químic, sol emanar d’un enfrontament entre part social i empresarial– ja registrava una clàusula d’adaptació a l’IPC que les patronals van intentar no aplicar, amb una sentència del TSJC favorable als treballadors. Entre les fonts de la negociació, però, asseguren el compliment de la clàusula. “Compliran amb el que hagin de complir”, avança Rueda; i hi coincideixen empreses i organització patronal, que subratllen la històrica “responsabilitat” de la taula social del sector. “El problema vindrà de cara al 2024-25-26 –destaquen des de Comissions Obreres– perquè faran servir l’aplicació de la clàusula per reduir l’abast del nou conveni”. És a dir, els sindicats alerten que la part empresarial arribarà a la taula amb pretensions molt llunyanes a la plataforma reivindicativa de la part social. Si bé des de la patronal no han entrat en els punts específics, reconeixen que, segurament, les posicions inicials, que es presentaran passat el Nadal, “seran allunyades”.
És, a més, un conveni col·lectiu complex –”carregadet”, ironitza Villar–. La representant de Henkel descriu una negociació amb molts punts més enllà de l’adaptació salarial, com són els nous permisos introduïts a les darreres iniciatives legislatives del ministeri de treball. Villar, en aquest sentit, preveu unes “negociacions llargues” –una consideració que comparteix Vázquez, que apunta que, a diferència del 2021, el 2024 “no hi haurà excessiva pressa per negociar”–. La responsable de relacions laborals de la multinacional, però, confia que s’assolirà una entesa, fins i tot en l’escala salarial. “No crec que els sous acabin pujant zero, perquè no és un sector conflictiu; però tampoc espero un gran increment”, estima. Per la seva banda, Vázquez apunta a l’Acord de Negociació Col·lectiva, pactat pels sindicats majoritaris i la CEOE, com a marc de referència de la negociació, si bé l’empresariat del sector assumeix que la part social reclamarà millores per sobre del llindar general.
La part sindical, però, es manté en les seves posicions. Des de Comissions Obreres apunten a una plataforma reivindicativa que reculli qüestions tant salarials com de conciliació laboral, amb augments retributius acompanyats de, per exemple, objectius de reducció de jornada, així com “avenços en matèria d’igualtat”. Una qüestió especialment rellevant en les converses serà la permanència o no de les clàusules d’absorció i compensació –que permeten ignorar les pujades de sou a compte de conveni en el cas de treballadors que cobrin per sobre de la referència col·lectiva, sempre que la diferència sigui superior a l’increment pactat–. Davant aquestes “diferències” entre les postures inicials per al conveni, el sindicat alerta que és possible una certa conflictivitat, sempre que els treballadors estiguin disposats a sostenir-la. “Si anem a tensar, que tensarem, cal que la gent s’ho cregui”, conclou Rueda, tot desvinculant qualsevol mobilització de l’actualització salarial a l’UPC. “La nostra gent té molt clar que no es desmobilitzarà perquè a 1 de gener del 24 apliquin el que és nostre”.
