Sarah Jaffe és una d’aquelles millenials d’esquerres de qui es pot dir només conèixer-la que ha llegit Mark Fisher. “Encara soc marxista”, diu amb sorna mentre beu un té negre. La seva profunda consciència de classe emana d’una vida adulta que només coneix la permacrisis. Jaffe, una de les grans reporteres especialitzades en el món laboral del sistema mediàtic dels Estats Units, es va graduar menys d’un any després de l’11-S, i va començar a treballar als mitjans sis mesos després de la caiguda de Lehman Brothers. Haver encadenat recessió rere recessió hi atorga una manera molt curiosa de ser optimista. Irònica, àcida, de les seves publicacions es destil·la un complicat còctel que barreja la sincera confiança en l’organització col·lectiva i el cinisme indestriable de la fase terminal del capitalisme. Jaffe rep Món Economia al hall de l’Hotel Regina -uns minuts tard, per culpa d’una apagada general que esdevé un teloner fantàstic per conversar sobre crisis cícliques- amb una còpia del seu llibre La feina no t’estimarà (Capitán Swing/Ara Llibres), un recull exhaustiu d’experiències de treballadores sota el jou de l’amor al seu lloc de treball: professores, treballadores de cures, artistes; però també esportistes o professionals tecnològics. A la cartera porta Marx, Gorz i el malaguanyat Joshua Clover; i una munió de derrotes polítiques, com qualsevol militant del seu espai. Però, com deia la revista Paste sobre el mític músic punk Jeff Rosenstock, s’obliga a treure l’esperança, si cal, del fons de la seva rentadora.
Fa més d’una dècada que cobreixes conflictes laborals. Com ha evolucionat la relació ‘romàntica’ amb el treball, especialment des de la crisi del 2008?
Els moments de crisi només fan que accelerar processos que ja estaven engegats. El 2008, però també la covid, van ser exactament això: el treball es torna molt més precari, i la pressió per mantenir la feina s’intensifica. De fet, vaig començar a pensar moltes de les fórmules que desenvolupo al llibre arran del 2009, però hi acabo trobant els orígens molt més enrere. Generalment als anys 70, amb l’inici de la desindustrialització del treball, la terciarització del mercat laboral. Aquí, a Barcelona, o a casa meva, a Nova Orleans, la majoria dels llocs de treball disponibles són en hotels, bars, restaurants, salut… Són feines que sempre han existit, però que ara són una part molt més gran de l’economia. Llavors, els mals que sempre van afectar aquesta mena de feines s’han estès a la resta del sistema productiu. Recordo un gran cartell a l’autopista, a Nova Jersey, promocionant un programa de contractació a un magatzem d’Amazon. L’eslògan era: “Treballa repartint somriures!”. I jo pensava, és feina logística: és una merda! Et destrossa el cos, és avorridíssim, et passes mil hores a un polígon gegant a on no pots interactuar amb ningú. És horrorós! Però el venen com si fos una font de felicitat.
És fascinant veure com aquest discurs s’ha colat a tot arreu. El meu amic (l’escriptor i poeta marxista) Joshua Clover, que va morir el passat cap de setmana, sempre deia que la desindustrialització i la terciarització de les economies occidentals van fer que els treballadors industrials que quedaven es desesperessin per mantenir el seu estatus. Això es va repetir a la Covid, quan moltíssima gent va perdre la seva feina. Arreu del món, molts governs van prendre mesures per mantenir la força de treball; però als Estats Units, simplement, van acomiadar tothom! I això va magnificar la idea perniciosa que hauríem d’estar agraïts per tenir una feina. La pressió sobre els treballadors s’ha anat disparant i disparant. Però, en paral·lel, és interessant veure com tornen demandes històriques, com les reduccions de la jornada laboral.
El canvi dels 70 és material, però també discursiu. El vostre llibre revela que l’amor imposat pel treball ha acompanyat el capitalisme durant tota la seva història; però la revolució conservadora hi dona un caràcter pràcticament essencial. Com ho han fet, això?
Quan una fàbrica tanca, sempre pregunto als treballadors: què trobareu a faltar de la vostra feina? I llavors em miren com si estigués boja: “els diners, és clar!”. Però si ets un professor, una tasca molt feminitzada, és perquè estimes la feina, t’agrada educar els nens; així que et poden pagar menys. El conte és molt vell, i és especialment cert en les feines que, històricament, han estat encarregades a dones. O, més ben dit, en les feines que les dones han tingut permeses. També ha estat cert de les tasques creatives: els artistes estimen tot allò que fan. M’encanta com en parla (el crític d’art marxista) John Berger: els grans quadres que veiem als museus eren encàrrecs. Cap artista es va inspirar en veure un senyor ric muntant a cavall! Som nosaltres que romantitzem les pintures, les escultures… Sovint per no pagar-les bé.
Quan les feines industrials, les que ningú espera que estimem, van desapareixent, aquesta mistificació es mou, s’estén. No només estimen la seva feina els professors: ara Donald Trump diu que als miners els encanta baixar a les mines. Intenten fer semblar impossible que, simplement, la gent treballa perquè ha de tenir un sostre sota el qual dormir.
Però aquesta relació amb la feina també s’ha colat a les ocupacions d’oficina. Al llibre parleu de casos específics del sector tecnològic, sovint relacionats amb esforços antisindicals.
Quan els treballadors d’Alphabet van anunciar el seu sindicat, molta gent es va enfadar. Van començar a dir que el sindicat no és per als programadors, és per als miners! Els conservadors sempre fan servir els miners -perquè baixar a la mina és una merda!-. “Les vostres feines ja són bones, no necessiteu mobilitzar-vos!”. És la mena d’afirmació que va del bracet d’altres fal·làcies: “l’oficina és com una família, no cal que protestis!”. Però és molt difícil que et fotin fora d’una família; a les grans tecnològiques et fan fora un cop l’any. Especialment ara, que amenacen de substituir tots els programadors per motors d’IA.
Les històries que ens expliquen sobre com són de fantàstiques les feines tecnològiques no són més que collonades. Però el minut que un treballador es comença a plantejar que la seva feina potser podria ser millor, la resposta unànime és: “com goses!”. Els milionaris tecnològics comencen a dir-te que això del sindicat és per als obrers, no per a tu.
Són els milionaris, és clar; però també ha esdevingut un sentit comú. No és només Jeff Bezos qui diu als programadors d’Amazon que són uns privilegiats. Com ha saltat aquesta noció al públic general?
Durant un temps, és cert que aquesta era la història general. Durant els anys 90 i fins a la crisi financera, estic d’acord que podia ser un discurs prevalent. Però quan les coses van començar a empitjorar, va esdevenir més fàcil veure les escletxes de tot plegat. La pressió contra aquesta mena de treballadors existeix, és clar; però ara també tenim la contrapart. Especialment d’ençà que hem vist tots aquests grans empresaris tecnològics alineats amb Donald Trump, ja en la seva primera administració. A partir del 2016, moltes plantilles de les big tech protestaven per evitar que les seves companyies fessin feina per a l’administració federal. I ara un altre cop: tots aquests imbècils eren a la presa de possessió de Trump. Això ha fet més fàcil que el públic s’adoni que Elon Musk no és un geni que crea bons llocs de treball, només és un malparit i un explotador que es va fer ric gràcies a la mina de maragdes de la seva família durant l’Apartheid a Sud-àfrica. I això, al seu torn, fa més senzill pensar que el cap és un mentider.
L’exemple dels treballadors d’Alphabet és molt bo, perquè tenen entre mans un sindicat únic per a tota l’empresa. Això vol dir que hi ha programadors amb salaris altíssims, però també hi ha gent que penca als centres de dades. Una dona que treballava en un d’aquests centres, a Carolina del Nord, no tenia permès fer servir la seva ampolla d’aigua a la feina; només la que aprovava la companyia -per algun motiu-. Quan un gran talent tecnològic, treballant des de la seva oficina amb aire condicionat, connecta amb la treballadora del data center a temperatures infernals, s’adona que només forma part d’una cadena de treball explotat. Sí, la seva feina no és tant una merda, però l’empresa se n’aprofita de tots igualment. I la connexió esdevé encara més clara quan s’afegeixen altres crisis, com la residencial o la climàtica. La vida fora de la feina s’està tornant també cada cop més fastigosa. I els treballadors connecten els puntets: tots estem perdent, només perquè guanyi un grapat de gent hiperrica que -com diu la periodista Kate Aronoff- té nom i adreça.
El canvi, llavors, és material? Perquè hi ha un component generacional: els Z semblen menys disposats a associar-se completament a la seva feina.
Sí, és clar que ho és! La consciència emana de les condicions materials -encara soc marxista-. Però la conversa que en tenim també importa. I ara hi ha una tempesta perfecta. Les xarxes socials ho activen: els nanos omplen TikTok de missatges dient que no somnien amb cap treball assalariat.
Teen Vogue escrivint articles sobre Marx…
Exactament! Els mitjans són un gran exemple. Als Estats Units hi ha una onada de sindicalització, que va començar amb els mitjans digitals, però va acabar afectant les publicacions històriques. Fa uns anys, jo era una de potser tres reporteres al meu país que sabia com funcionava un sindicat. Ara hi ha centenars de periodistes que participen en els seus sindicats, les seves associacions. I això canvia substancialment els articles que arriben al públic. Ja no ho he de fer tot jo, em puc relaxar una mica (riu).
La Generació Z va perdre dos anys de la seva vida amb la pandèmia, i no coneix res més que condicions laborals terribles sota el perill de la crisi climàtica. Recordo haver anat a vagues estudiantils, ja abans de la pandèmia. I tots els nanos portaven cartells de l’estil: “per què he de treballar, per què he d’estudiar, si no hi haurà cap planeta on viure?”. La crisi residencial també ho ha agreujat. Tots els objectius vitals dels nostres pares han desaparegut. El meu pare, que era un liberal, creia profundament que, si treballaves molt, tindràs èxit i una vida bona. I les nostres vides ha estat una prova que aquesta màxima no és certa. És impossible dir a un jove que està a punt d’entrar a la universitat que, si és dedicat i fa molta feina, es podrà comprar una casa. És impossible! I no són idiotes; ho saben. Per això no és una sorpresa que les reduccions de jornada laboral hagin tornat al discurs laboral. No volem treballar molt i estimar la nostra feina: volem estar menys temps treballant.
La recuperació d’aquestes demandes laborals ha provocat que l’altra trinxera, la corporativa, també hagi endurit els seus discursos. En quina clau llegiu aquest gir a la dreta? Senten que perden el control del consens cultural?
Un cop més, la tecnologia ens ensenya molt d’aquest fenomen. Durant molt de temps, els caps de les tecnològiques ens van intentar fer creure que eren uns progres fantàstics. Mark Zuckerberg tenia la seva ONG a favor de la reforma migratòria. Però tot allò sempre va ser una eina per portar força de treball barata i formada des de l’Índia. La seva motivació sempre va ser tenir a mà treballadors més barats i més explotables. Trump també fa un gir similar: ell es ven a si mateix com un home dels treballadors. Diu que els aranzels serveixen per recuperar feines industrials -aquelles que jo anomeno feines d’homes per a homes molt homes-. Però el seu discurset no busca tornar a donar feines de qualitat als obrers blancs. Els seus assessors no fan més que parlar de fàbriques robotitzades, sense operaris! No volen pagar 26 dòlars per hora més extres als empleats!
Quina és la primera ordre executiva que va signar Trump? Eliminar els drets de les persones trans. “Els homes són homes i les dones, dones”. Després: deportacions. Carregar-se els programes de diversitat, equitat i inclusió. Tot va de recuperar una època que, molt breument -entre el final de la Segona Guerra Mundial i els 70- va portar certa prosperitat a occident. Però promet fer-ho sense allò que va fer mig decents les vides dels treballadors: els sindicats i els drets laborals. Marine Le Pen és similar. Però és una mentida, no és possible tornar enrere. Per una munió de raons, entre elles que aquell període va incendiar el planeta. Però no tornarem a l’era de les fàbriques perquè el capital ja no pot esprémer una feina qualificada a una factoria, o no tant com abans. Els capitalistes no tornaran a fer això. Trobaran la manera de reemplaçar els treballadors tradicionals amb tecnologia, en comptes de fer-ho amb dones pobres de Bangladesh, com han fet fins ara.
L’extrema dreta ven aquest sentit de retorn al passat; però és una collonada. Itàlia no tornarà a ser una potència industrial perquè hi governi Giorgia Meloni. Si Trump deporta tots els immigrants el que passarà és que els camps de cultiu es podriran i la indústria de la construcció caurà per un precipici.
I quina és l’alternativa?
Aquí tenim un problema important. El Canadà és un exemple molt clar. Guanya Mark Carney, un banquer central que no agrada a ningú. Els votants canadencs no van votar els liberals perquè Carney fos un gran tio que millorarà les vides de tothom. Tinc amics al New Democratic Party, l’esquerra nominal al país, que m’ho deien molt clar: el vot progressista no ha desaparegut. La gent no s’ha mogut al centre, però tenen unes ganes boges de carregar-se la dreta. Molt del vot que ha anat cap a Carney només ho ha fet per assegurar que el conservador Pierre Polievre no fos primer ministre.
Una situació similar a la del Regne Unit, amb els laboristes de Keir Starmer.
Ni me’n parlis! El meu odi per Starmer és profund i pur (riu). És un idiota. La idea que venen els líders centristes és la d’una alternativa segura. Segura per a qui? L’escala de la munió de crisis que afecten la població fa que el discurs dels centristes sigui delirant. Són com un estruç amagant el cap a la sorra. És demencial pensar que arreglarem res fent petites reformes al sistema.
Però algunes de les polítiques que han pres protagonisme a les esquerres recents són, de fet, reformes: la Renda Bàsica Universal, la reducció de jornada…
Són allò que André Gorz anomenava “reformes no reformistes”. Aquest és l’objectiu: que siguin reformes no reformistes. Tinc un amic a Nova Orleans que s’encarrega de la comunicació de diversos moviments socials, i ha fet moltes campanyes sobre al Renda Bàsica. I, quan Trump va flotar la idea de repartir amb xecs públics els diners estalviats amb el DOGE -que, sorpresa sorpresa! no ha estalviat diners a ningú excepte a si mateix-, van embogir! S’havia de traslladar a la població que allò no era una Renda Bàsica. Com es fan les coses és important.
Durant la pandèmia, l’administració Biden va engegar un programa d’ajudes directes a les famílies: 300 euros al mes per cada nen. No són molts diners, però si intentes arribar a final de mes i comprar bolquers, ajuda moltíssim. Allò va ser enormement popular, i va provocar la caiguda de pobresa infantil més significativa de la història dels Estats Units. Però el van retirar -per això els Demòcrates són inútils-, i llavors va haver-hi l’augment de pobresa infantil més gran de la història. Jo estava cabrejadíssima. Persones dins el partit preguntaven per què ningú reconeixia a Biden aquest programa. Doncs perquè el vau cancel·lar! La política ha de canviar les vides de la gent, ha de fer-les millors. I, com més ho aconsegueixis, més et deixaran continuar fent-ho.
Les històries del vostre llibre demostren que l’organització al lloc de treball és un canvi de perspectiva molt important per als treballadors; però també és fastigós. És feixuc, demana moltes hores, i es fa molt difícil quan algú ja és a l’oficina, o darrere una barra, vuit hores al dia. Creieu que aquest és un objectiu explícit del capital?
Quin? Que estiguem cansats tot el dia? (Riu). És al subtítol del llibre. Una de les raons perquè la reducció de jornada és una mesura tan important és el fet que dona a la gent el control del seu temps. Estem menys cansats, i podem fer més coses. El projecte central del neoliberalisme és carregar-se la solidaritat social. És un programa dissenyat específicament per destrossar tot allò que ens feia sentir part d’un col·lectiu. Margaret Thatcher es ven l’habitatge públic, les fàbriques tanquen, la cadena de valor global es fragmenta. Apareixen les agències de treball temporal. Intenten trencar-nos en unitats cada cop més petites, perquè no parlem entre nosaltres. Fins i tot el teletreball, fins a cert punt, funciona en aquest sentit.
El projecte d’enfrontar-nos els uns amb els altres fa més fàcil que la gent voti per una extrema dreta que diu: tanquem les fronteres, cremem els ponts, expulsem tothom que és diferent. Tot allò està dissenyat per amagar que, col·lectivament, som prou poderosos per donar a tothom una vida prou decent.
Quina responsabilitat tenen en aquesta fragmentació els sindicats tradicionals?
Hi ha moltes, moltes coses que han fet malament els sindicats tradicionals. Com Trump, s’han enfocat massa a aquelles feines d’homes per a homes molt homes. I hi ha motius per centrar-se al treball industrial, però això no implica que siguin els treballadors més importants. En un moment de la història, els obreres fabrils tenien més poder que ningú per frenar el capital. Però això, ara, ja no és cert. Si hi ha una vaga a una fàbrica de Detroit, l’empresa la mou a Alabama. Si hi ha una vaga a Alabama, marxa a Hong Kong, o a Mèxic. És un fet que la vaga tradicional ja no té tant de poder com abans. Però mira els professors! Els nous sindicats de mestres han liderat el món sindical dels Estats Units. A Chicago, a Los Angeles… I el seu èxit es fonamenta a recuperar aquelles grans demandes col·lectives, i a fer servir el poder que sí que tenen per aturar una ciutat sencera. Si totes les escoles van a la vaga, els nens s’han de quedar a casa. Llavors, els pares també. I no obre cap oficina. Resulta que la reproducció social és molt important!
Aquesta mena d’alternatives acumulen ara el poder que abans estava reservat a la fàbrica. Encara és molt difícil organitzar-ho, és clar. Però els treballadors essencials -i això ho tornem a veure amb els empleats federals sota l’administració Trump- tenen la capacitat de fer allò que els vells sindicats anomenaven “negociació col·lectiva per al bé comú”. Poden dir que la seva tasca és, en realitat, important per a tothom. No creen valor per al capital, no contribueixen a l’acumulació de riquesa; però sí que fan possible una vida bona.
