Una protesta que ha sorprès els propis convocants. Milers de tractors han sortit de masos, cases de pagès, granges, explotacions, vinyes o, fins i tot, dels tallers mecànics i de manteniment que procuren per les eines del camp amb l’objectiu de col·lapsar nuclis viaris claus de Catalunya. Ha estat un èxit, i més tenint present que la protesta sortia, de base, superant els frens que interposaven, dissimuladament, els principals sindicats del sector.
Columnes de John Deere, Fiat, Ford, New Holland, Laser -algun Ebro o Massey Fergusson nostàlgic- han ocupat i tallat la C25, la C16, l’a2 o l’AP7, la C37 o la C15. Eixos viaris ràpids que travessen el país de dalt a baix i de ponent a orient, amb la voluntat de fer sentir el malestar d’un sector que ha agafat el relleu de l’onada de protestes que recorria Europa. Aquesta nit, mantindran els talls i demà a les nou del matí es dirigiran cap a Barcelona, on l’arribada de centenars de tractors pot taponar la vida del que és vist per la pagesia com una metròpoli burocràtica que ni els entén, ni els vol entendre; i que senten que els conceben com un enemic, simples “delinqüents ambientals”.
La decisió de dirigir-se a Barcelona ha arribat després d’assemblees on es consideraven diverses possibilitats, com ara entrebancar les entrades de grans centres de distribució, posposar la marxa a Barcelona fins al 13 de febrer o mantenir la protesta uns dies més. L’amenaça, ara, és bloquejar la capital i tota la seva mobilitat. “Es tracta d’aprofitar l’embranzida, que tothom està molt calent”, opinen alguns dels portaveus dels diferents grups de pagesos.
Lluny de reivindicar-se com una peça romàntica del país, els pagesos es vanten de ser un sector essencial. Un que, a més, ha fet un esforç ingent per adaptar-se als temps i a una legislació enrevessada i poc operativa. La protesta d’avui té molts motius i es dirigeix no només contra Barcelona, Madrid i Brussel·les, sinó sobre una concepció social de la pagesia molt allunyada de la realitat i del dia a dia del sector.
Moltes reivindicacions al sarró
Les reivindicacions en són moltes i s’arrosseguen des de fa temps. “Nosaltres som els de la por guarda la vinya i avui ho hem deixat per venir, i potser ens hi estarem dies”, comentava en Daniel, un pagès fornit i amb folre polar, per destacar la importància del nombre de mobilitzats. “N’estem tips que ens tractin com a delinqüents ambientals”, afegia en Carles, un altre ramader de quaranta-set anys, recolzat al seu tractor. “Des d’inspeccions biosanitàries repetitives, a l’uralita”, comenta una ramadera de Manresa que no es resigna a la batalla constant que viuen els pagesos amb la “puta burrocràcia“.
“Els inspectors, funcionaris o qualsevol del departament són uns perdona vides, tenen massa poder i fan amb nosaltres el que volen”, comenta una altra grangera en conversa amb El Món. “Només volem que ens deixin fer la nostra feina, que la fem bé. No som els dolents de la pel·lícula, ni els responsables de la sequera, ni els culpables del canvi climàtic”, emfatitza en Ramón, que arriba del Berguedà. “Tinc 47 anys i sempre m’he dedicat al camp, i Mare de Déu, com han canviat les coses! Ara tenim l’etiqueta E com les joguines”, ironitza en Carles. “No és com abans. Com a tots els sectors que ens hem adaptat, abans tothom feia bestieses si ho comparem al que sabem ara… Nosaltres només volem treballar”, insisteix.
“Controlen més els pagesos que les residències d’avis”
“Jo no entenc com podem tenir tres inspeccions i com que tots els inspectors són d’una direcció diferent no es creuen les dades!”, critica una ramadera intensiva, a tocar de Manresa. “Tu saps quina quantitat de registres hem de portar?”, comenta un altre ramader, tip d’omplir papers “que no serveixen per a res”. “Sembla que la seva intenció és multar i no pas que fem bé les coses!”, argumenta en Joan, del Bages. “Ens controlen més a nosaltres que no pas les residències d’avis”, retreuen un grup de cinc pagesos joves que han esperonat portar la protesta a Barcelona.
“Treballem amb una mà lligada a l’esquena”, defineix la Rita, una jove treballadora del camp serrant les dents. “A nosaltres ens ho miren tot i, en canvi, desconeixem si els pollastres que arriben del Brasil, el blat d’Ucraïna o la soja d’Argentina passen els mateixos controls que passem aquí”, remarca un pagès de cereal que no s’ha tret la granota verda en tota la jornada. “Estaríem disposats a pagar el mateix, però que els funcionaris, ja que no fan res, no toquin allò que no sona, que ens deixin treballar”. “Alimentem un exèrcit de gent que només sap fer de policia sense tenir ni idea que és el sector”, carreguen tres ramaders que no amaguen com n’estan, de cremats.
L’agenda 2030 i la sequera
Un dels altres monstres és l’aplicació de l’agenda 2030, que preveu un canvi de rasant en la gestió del paisatge i dels recursos naturals. “Ho basen tot en la protecció dels espais naturals, potser que en parlem què és un espai natural, oi?”, etziba l’Oriol, que es dedica a l’horta al Solsonès. “És la mostra del gilipollisme verd”, coincideixen diversos pagesos en conversa distesa amb El Món després de l’assemblea de la Catalunya Central. “És una política que ens porta cinquanta anys enrere, és no tenir ni la més remota idea, que volen que només puguin menjar uns privilegiats?”, raona. “Jo no puc més amb la frase els focs s’apaguen a l’hivern”, posa com a exemple la Marta, perquè “la gestió del camp és la gestió del bosc, i no podem fer res, res”. “Nosaltres fixem CO2 i, en canvi, el paguem per les emissions”, subratlla l’Oriol, per intentar demostrar el que considera el desori de l’agenda 2030.
La Claustre, ramadera d’engreix de carn al Solsonès, renega especialment dels que carreguen la culpa de la sequera al sector agrícola. “Només gastem el 2% de l’aigua que es gasta a Catalunya!”, informa. “Només falta que no plogui per posar-nos a nosaltres a la diana, fins i tot TV3 en els seus documentals”, detallava un pagès. De fet, TV3 també formava part del paquet de les queixes: han desconnectat una càmera perquè feia un directe durant una assemblea i algun dels joves ha proposat bolcar el cotxe logotipat “pel reportatge que van emetre l’altre dia”.
“Fins aquesta setmana, Barcelona i la seva àrea no ha tingut restriccions, nosaltres els hi hem de dir a les vaques que beguin la meitat”, rondina en Ramón. “Si volen que beguin menys, que les paguin, però això de manar i mai pagar…”, addueix. “A Iberpotash sí que tenen aigua”, deixa caure un pagès del Bages en referència a la mina de potassa de la comarca. Un exemple del que consideren la discriminació que pateixen envers altres sectors industrials o de serveis, com ara el turisme.
Una reivindicació important també és l’econòmica. L’amenaça de la pèrdua de subvencions si no es compleix amb la burocràcia, la retallada de la Política Agrària Comuna, preus justos i reciprocitat d’importacions, la disposició de la terra, l’endarreriment del cobrament d’ajudes o de les assegurances o la bonificació del gasoil. El control de la fauna salvatge que provoca pèrdues intenses de les explotacions també s’ha incorporat al catàleg de queixes o la revisió consensuada de la llei de benestar animal o de la cadena alimentària. En definitiva, els pagesos volen que els deixin treballar, perquè ja fan bé les coses. Demà a Barcelona, seran rebuts pel president Pere Aragonès, conscients que han d’aprofitar la força que han demostrat aquest dimecres amb el lema: “La nostra fi és la vostra fam”.
