La munió de derrotes parlamentàries del govern de Pedro Sánchez en les darreres setmanes de l’any han provat els fràgils equilibris que ha de mantenir Moncloa per, més enllà de tirar endavant la seva agenda, simplement sobreviure. El nyap de la reforma fiscal, afegida amb un clip al darrera de la transposició d’una normativa europea, o la gairebé descomptada derrota de l’impost a les energètiques han torçat el Consell de Ministres, que no troba com resoldre ni tan sols punts fonamentals del pacte de legislatura. Les trinxeres, però, també s’han excavat fora de la Carrera de San Jerónimo, separant -enfrontant, fins i tot- “dues ànimes” a Madrid, segons s’entesten a apuntar les principals patronals del país i de l’Estat.
La relació entre les carteres d’Economia i Treball ha estat agra des de la primera incursió de la coalició a les institucions: Nàdia Calviño, ara presidenta del BEI, i l’encara vicepresidenta segona Yolanda Díaz van protagonitzar a finals del 2023 la primera picabaralla entre carteres pel futur del subsidi per desocupació. Llavors, va ser la líder de Sumar qui en va sortir guanyadora, amb un disseny molt més proper als seus postulats. Ara, amb Carlos Cuerpo enfront, els de Díaz han accelerat la contesa, més encara en un context empresarial que els hi és cada cop més desfavorable. En aquest clima, el 2025 es decidiran mesures de la profunditat de la reducció de la jornada laboral, amb totes les seves ramificacions, o la nova pujada de l’SMI, a la cerca dels 1.200 euros bruts al mes; i la unitat ministerial està menys clara que mai.
D’ençà de la ja problemàtica tercera investidura de Sánchez, Díaz havia mantingut un perfil baix, i havia deixat que les seves posicions arribéssin al fórum públic en boca de portaveus del partit, com ara la secretària de comunicació Elizabeth Duval o l’encarregada de les declaracions a les Corts, Verónica Martínez Barbero. Aquests perfils han estat en els darrers mesos entre els contrapessos de Cuerpo en les mesures laborals clau, tot recordant sovint, per exemple, que el PSOE va acordar al seu darrer congrés federal una jornada laboral encara més ambiciosa que la que s’ha negociat amb els sindicats, amb un objectiu de 36 hores. Ara bé, tal com va informar elDiario.es, el tancament del curs ha estat especialment problemàtic pel que fa a les relacions entre Economia i Treball; tant que la mateixa titular s’ha llançat a l’atac cotra el seu company de taula. En una entrevista amb RNE el passat divendres, la vicepresidenta va assenyalar Cuerpo per “posicionar-se primer amb la patronal i no complir l’acord”. “Estem parant de reduir la jornada laboral mitja hora al dia, és gairebe de mala persona dir que no als treballadors a fer això”, va aixecar el to en la mateixa conversa.
Els grans problemes, cal recordar, se situen en el calendari d’aplicació, que els socialistes ja mouen més enllà del 2025 per a algunes aplicacions, i l’efecte de la retallada sobre els contractes a temps parcial. En el primer cas, Cuerpo ha advocat per una solució en línia amb el relat de la CEOE i el seu president Antonio Garamendi: els convenis col·lectius ja vigents sobre una jornada de 40 hores setmanals, a parer del titular d’Economia, no s’haurien de reformar fins a la seva finalització. En alguns casos, això portaria la rebaixa fins al 2026, fet que Sumar no sembla disposat a acceptar. A més, com recorden sovint els sindicats catalans, els acords sectorials més garantistes ja contemplen setmanes inferiors a les 40 hores; fins al punt que la mitjana a l’Estat ja se situa en les 38,2. Els treballadors més beneficiats per la reforma, doncs, són aquells regulats per convenis menys ambiciosos, com ara el comerç, la comunicació o la gran distribució. Díaz ha afegit sovint el caràcter feminitzat de moltes d’aquestes tasques, i ha retret a Cuerpo que contempli passes que “ataquen els drets de les dones“. Les limitacions que cerca l’empresariat, amb Economia al costat, provoquen que “les dones que són depenentes, reponedores o que treballen a l’hostaleria no puguin tenir els mateixos drets que la resta de treballadors”, acusava.
Cuerpo, en clau ‘realpolitik’
Per a Cuerpo, però, les concessions no són qüestions de principi, sinó de correlació de forces. En una recent entrevista a la televisió espanyola LaSexta, el successor de Calviño reconeixia que obre la porta a una felxibilització dels horitzons pactats amb Comissions Obreres i la UGT; si bé la va atribuit a la capacitat de l’executiu de sumar una majoria parlamentària suficient per garantir-se el cada cop més complicat sí de les Corts als tràmits de les noves lleis. “La mateixa concepció de la mesura -recordava llavors- contemplava un element de transitorietat”. Aquest, però, culminava en tot cas l’any 2025 amb l’entrada en vigor definitiva de les 37,5 hores, després d’un període amb el topall a les 38,5 que no s’ha produït per la negativa empresarial a accedir a les negociacions.
Cap dels dos partits que més problemes han posat a l’executiu en les darreres votacions, Junts i el PNB, s’han mostrat explícitament contraris a la proposta, si bé hi han introduït matisos que evidencien les barreres que encara ha de saltar la coalició executiva. El secretari general del partit independentista, Jordi Turull, va protagonitzar un enfrontament amb el secretari general de la UGT a Catalunya, Camil Ros, a aquest respecte. Llavors, Turull va sentenciar que “el diàleg social no pot acabar amb una part imposant-se per sobre de l’altra”, en línia també amb les reclamacions de les patronals catalanes. Per la seva banda, el portaveu jeltzale Aitor Esteban ha abraçat amb més entusiasme la reforma, si bé ha insistit a subratllar “els problemes que pot suposar per a les petites empreses”. Sense garantir el suport nacionalista, Sánchez no pot mirar a la dreta, en tant que el PP s’ha sumat al discurs més beligerant de la CEOE: en unes recents declaracions al Congrés, el portaveu conservador Miguel Tellado, encarregat sempre de difondre les posicions més dures d’Alberto Núñez Feijóo, va acusar Moncloa de voler “aplicar models dictatorials, populistes, que poc tenen a veure amb la corresponsabilitat que se suposa que haurien de mantenir”.
L’SMI, també en disputa
La reducció de la jornada laboral ha fet ombra en les darreres setmanes a la que havia estat la polèmica central del diàleg social espanyol en els darrers canvis d’any: la revalorització del Salari Mínim Interprofessional. La millora retributiva, de fet, engega més tard que en altres ocasions llastrada per les males relacions entre empresariat, treballadors i executiu. A l’espera encara de l’informe del comitè d’experts constituit el passat mes de novembre, tant Díaz com el secretari d’Estat de Treball Javier Pérez Rey s’han compromès a convocar les potes de la conversa econòmica per acordar la pujada, a la cerca d’un sí empresarial que ha desaparegut en els darrers tres anys. En declaracions als periodistes, Pérez Rey ha deixat entreveure que el mínim que es planteja de cara al curs entrant és un augment en línia amb l’IPC, del 2,8%, per evitar que les rendes del treball perdin poder adquisitiu.
Ara bé, les postures sindicals són més ambicioses, i apunten a expansions d’entre el 5 i el 6%, que situarien el sòl salarial als volts dels 1.200 euros bruts al mes, en línia amb l’objectiu del 60% del salari mitjà. Cuerpo, però, també ha sortit al pas d’aquestes aspiracions: en declaracions a RNE, el ministre ha limitat la mesura al ritme de creixement de l’economia. Per exemple, l’exercici passat “podria haver estat del 4%”, reflexionava, un punt per sota de l’augment efectiu pactat amb CCOO i UGT. El titular d’Economia torna a refredar, així, horitzons que el mateix PSOE s’ha volgut fer seus al Congrés federal. Cal recordar que els socialistes van contemplar fins i tot garantir l’equilibri del 60% via reforma constitucional.
Les patronals fan l’agost
Les desavinences entre Cuerpo i Díaz encara no han tingut efectes materials en l’acció de govern de Moncloa -que, en l’àmbit laboral, sovint cau a favor de la líder de Sumar-. Ara bé, les patronals de grans empreses de tot l’Estat han tret profit de l’enfrontament, i han provat de fer encara més profunda la ferida que afecta el Consell de Ministres. Garamendi, de fet, ha diferenciat clarament el tarannà d’ambdues autoritats, tot retreient a la vicepresidenta els “insults” que identifica cap als empresaris, sempre en contraposició amb el “plantejament més cooperant” de l’univers socialista. També el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, es va sumar a aquesta diagnosi en la trobada nadalenca amb periodistes de l’organització catalana, tot lloant l’ànima pactista del responsable d’Economia, “més sensible al que reivindiquen els empresaris”. Malgrat els potencials estralls de les 37,5 hores es podrien notar amb més profunditat a les petites i mitjanes empreses, el president de Pimec, Antoni Cañete, s’ha mostrat més procliu a la reforma, sempre i quan contempli reformes de flexibilització que adaptin la retallada a les realitats diverses de negocis i sectors.
