La reducció de la jornada laboral ha estat un dels grans temes amb el qual el ministeri de Treball de Yolanda Díaz tancava el 2024. Una reducció sense acord amb la patronal i dubtes creixents per part del PSOE que ha obert de nou escletxes entre els socis que formen l’executiu espanyol que semblaven tancades d’ençà de les primeres desavinences entre Díaz i l’anterior titular d’Economia, Nadia Calviño. Cal recordar que des del ministeri de Carlos Cuerpo preferien una aplicació gradual de la mesura, amb més marge per a les empreses i un calendari que esgotés els convenis col·lectius ja aprovats per sobre de les 40 hores. El moviment de Cuerpo, en línia amb la postura del món empresarial, ha servit per fer bullir encara més les aigües, en tant que l’altra disputa que la de Sumar tenia amb la patronal, la de la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI), va ser acordada només entre govern i sindicats -trencant qualsevol possible vincle entre la vicepresidenta segona i el gran capital espanyol-. En aquest context, Díaz va arribar a passar a l’atac contra el seu company d’executiu, acusant-lo de “mala persona” per negar les 37,5 hores als treballadors espanyols, especialment els més vulnerables, amb una càrrega horària més significativa. En aquest sentit, la líder de Sumar va posar el focus en la força de treball femenina, en molts casos enfonsada en sectors feminitzats i amb baix poder de negociació, que carreguen encara amb les 40 hores setmanals. “Les dones que son dependentes, reposadores, que treballen a l’hostaleria, no poden tenir els mateixos drets que la resta de treballadors”, va llançar Díaz. Amb l’aprovació en Consell de Ministres de la proposta de llei, doncs, la mesura enceta el camí per entrar en vigor, amb una escletxa de gènere clara en la seva aplicació, com revelen les xifres dels principals sindicats.
En les dades més recents de l’Enquesta de Població Activa (EPA) per a tot el 2024 s’observava una dada històrica d’ocupació femenina: primer cop hi havia més de 10 milions de dones donades d’alta a la seguretat social, prop de la meitat dels 21,86 milions treballadors registrats el passat any. Malgrat aquestes dades, la igualtat en l’àmbit laboral encara té un llarg camí per recórrer: des de l’eliminació de la bretxa salarial a l’equiparació de les hores en la jornada laboral, un dels punts més sensibles de la reforma plantejada per Díaz. Tot i que la mitjana de la població treballadora a Catalunya té una jornada lleugerament per sota de les 38,5 hores setmanals, un total de 1741,9 hores de jornada laboral a l’any segons dades de CCOO a Catalunya, continua havent-hi una diferència de gènere en la llargària de les setmanes de feina, així com en diversos sectors on la dada anual d’hores treballades és superior a la mitjana comparada amb d’altres.
Ara bé, la disparitat queda ja clara si es comptabilitzen les dades en termes absoluts. Segons el sindicat, un 72,21% de les dones treballadores al país tenen una jornada superior a la mitjana, aquest llindar de 38,5 hores setmanals. La ràtio per als homes és substancialment més baixa: només un 57,56% dediquen més de 38,5 hores setmanals a la feina. La taxa s’iguala entre els treballadors regulats per convenis col·lectius sota els quals la jornada setmanal està entre les 37,5 i les 38,5 hores, si bé aquesta xifra té un clar biaix sectorial: es tracta d’indústries amb convenis col·lectius molt més garantistes, que recullen millors condicions per a tots els grups laborals -inclosos els altament feminitzats-.
Jornades més altes en comerç, turisme i serveis
Si s’observen les dades per sectors, és cert que una munió de convenis ja situen el límit d’hores treballades per setmana per sota de les 40 hores que recull l’Estatut dels Treballadors. Ara bé, segons les xifres del sindicat, una munió d’acords imposen jornades més expansives, per sobre de les 38,5 hores a la setmana. Entre ells destaca el comerç -tant el detallista com el majorista -, així com el turisme, el sector agroalimentari, el transport i logística, i per últim el sector dels serveis. Cal destacar que la majoria d’aquests sectors estan més feminitzats, és a dir, que hi ha més dones que homes, a excepció del transport i l’agroalimentària.
En el sector del comerç, on més d’un 60% dels treballadors són dones, més d’un 98,8% de les treballadores, és a dir, gairebé tota la força de treball femenina d’aquest sector, té una jornada superior a les 38,5 hores setmanals. De fet, la mitjana de la jornada laboral anual és molt propera a les 40 hores setmanals, segons les dades de CCOO a Catalunya. Una situació semblant es troba en el cas del turisme, on hi ha igualtat de gènere en ocupació, però segueix sent dels sectors amb jornades laborals més altes pel que fa a les dades registrades a Catalunya.
Pel que fa al sector dels serveis, el càlcul està complicat, en tant que a les xifres oficials s’agrupen indústries tan diverses com les tasques administratives -majoritàriament femenines- fins a les entitats financeres. En el primer cas, inclòs sota el conveni d’oficines i despatxos, la jornada setmanal és de 39 hores -unes 1.764 hores anuals-. El conveni de banca, que regeix el segon, la jornada màxima anual és de 1.700 hores, és a dir, unes 37 setmanals. Al món financer, les dones són lleugera majoria; si bé segons les dades del govern espanyol, la distribució de càrrecs és desequilibrada: el 56% de les treballadores són dones, però els homes agrupen més del 77% dels càrrecs directius.
En els sectors on encara hi ha jornades de treball de 40 hores setmanals, com podrien ser l’hostaleria o el comerç, són àrees en les quals ha estat més difícil organitzar-se sindicalment fins ara, apunta Torre en una trucada amb Món Economia. “Són sectors on no hi ha tanta força i estan més fraccionats, tot i que hi hagi comprensió per part de les empreses és més difícil unir les reivindicacions,” explica. Només es troben altres dos sectors, l’agroalimentari i el del transport, amb unes jornades setmanals més llargues i en els quals hi ha més treballadors homes que dones.
La sanitat, entre dues realitats
El sector de la sanitat és un cas particular, apunta Cristina Torre, Secretària d’Acció Sindical i Transicions Justes de CCOO a Catalunya, ja que, els entorns hospitalaris, tant del sector públic, concertat i privat, tenen unes jornades pròximes a les 37,5 hores setmanals. Ara bé, com en el cas de la banca, es tracta d’una branca econòmica altament fragmentada, i la distribució horària també castiga aquells perfils més feminitzats. Des del sindicat, de fet, s’observa que feines relacionades amb la farmàcia o l’atenció a la dependència i la geriatria tenen jornades laborals més elevades, i també ràtios més altes d’ocupació femenina. Per exemple, en el cas del conveni d’oficines farmacèutiques, la jornada anual a portar a terme supera les 1.784 hores; és a dir, frega les 40 hores setmanals. Similar és el cas de l’atenció a la dependència: només les treballadores domiciliàries registren jornades anuals més limitades; mentre que les empleades en centres fixos supera també les 39 hores setmanals.
La igualtat més enllà de la jornada laboral
El món del treball identifica objectius socials, a més, que superen la ja de seu ambiciosa retallada de la centralitat de l’ocupació a les vides dels empleats. Per a aquells que romanen contractats a temps parcial, per exemple, el valor de les seves hores treballades escala substancialment. Es tracta, a més, d’una base també altament feminitzada: segons les xifres del sindicat, de les 460.000 rendes del treball a temps parcial que hi ha a Catalunya, 330.000 corresponen a dones. Torre destaca que aquestes reduccions no asseguren completament que hi hagi una divisió més igualitària del temps lliure entre homes i dones, i apunta a les tasques no remunerades, com les cures de persones o de la llar. “Aquesta reducció de la jornada hauria d’anar acompanyada d’altres polítiques de compartició de tasques i cures entre dones i homes,” apunta Torres. Per altra banda, i davant les negatives de la CEOE de seure a negociar per a la reducció de la jornada, Torres afirma que “després de 40 anys (des que es va establir a 40 hores la jornada laboral) la productivitat a les feines ha augmentat amb la mecanització i la digitalització. Qualsevol persona treballa de manera més efectiva ara que fa 40 anys, però si la negociació col·lectiva ha avançat en alguns sectors i en d’altres no, hi ha d’entrar la llei”. Des de les patronals es va veure la decisió sobre la jornada laboral com “inconstitucional” al fer-se entre els sindicats i el govern sense tenir en compte les patronals en la negociació col·lectiva.
