Tenir treballadors contractats és substancialment més car a Catalunya aquest 2024 que no pas en anys anteriors. Així ho van confirmar les darreres dades tant de l’Institut Nacional d’Estadística com de l’Observatori del Treball i el Model Productiu, més proper a la realitat del Principat, que apunten a un augment dels costos laborals generals d’un 3,3% en termes interanuals durant el tercer trimestre d’enguany, fins a superar els 3.200 euros, una xifra rècord al país que ha aixecat polseguera al món empresarial per l’amenaça que suposa per a la competitivitat de les empreses. Si bé el responsable d’estudis i polítiques sectorials de Pimec, Moisès Bonal, apunta que aquest “encara no és un problema vigent” en el teixit de negoci, especialment entre les pimes, sí que ho defineix com una tendència preocupant en cas que es mantingui a llarg termini -especialment per la baixa incidència del salari real en l’encariment de la contractació-. La lectura del món del treball, val a dir, és oposada: a parer del responsable de Mercat Laboral i Economia de Comissions Obreres Albert Ferrer, “res no ens fa pensar que l’augment de costos laborals hagi de ser un element problemàtic, ni que llastri la competitivitat. Ans al contrari“. Les organitzacions sindicals, de fet, valoren la dada com un símptoma del canvi del model productiu que fa anys que el país espera, com demostren iniciatives com el Pacte Nacional per a la Indústria, que deixi enrere la terciarització de les darreres dècades i recuperi el focus per a l’economia productiva.
La lectura de Bonal és especialment poc falaguera pel paper dels costos salarials, allò que percep el treballador abans de les seves pròpies aportacions a l’erari públic, en l’evolució general. Comparant ambdues dades -laborals i salarials-, s’observa un forat important: la despesa directa en sous al país queda cada cop més lluny de la xifra total. La dedicació efectiva a la retribució dels treballadors es queda poc per sobre dels 2.300 euros, una distància amb el muntant total és de més de 870 euros. De fet, el ritme de creixement de contingències, pagaments a la seguretat social i altres aportacions és marcadament superior al dels salaris: en el primer cas, l’alça interanual és de més d’un 5%; mentre que en el segon, l’expansió es queda en un 3,3%. L’aportació general a les alces del tercer trimestre també sobrerepresenta els costos no salarials: segons l’estudi, els sous aporten el 63,2% del creixement dels costos laborals, mentre que componen el 67% d’aquests. Per la seva banda, les cotitzacions obligatòries generen més del 30% dels increments, però només suposen el 25% del puzle general.
La mateixa tendència es reprodueix amb més o menys intensitat a tots els sectors econòmics estudiats. Segons les xifres de l’INE, la mitjana d’inversió laboral a la indústria escala per sobre dels 3.700 euros per treballador i mes, mentre que el cost purament salarial es queda als volts dels 2.660 euros, un diferencial de més de 1.000 euros en cada nòmina a favor del tresor públic. Als serveis, el cost salarial es queda poc per sota dels 2.280 euros, mentre que la despesa total supera els 3.111, un salt d’uns 834 euros. A la construcció, per acabar, el salt és proper als 960 euros a favor dels comptes de l’Estat. Així, s’observa com, a major valor afegit, més gran és l’escletxa entre les compensacions pel treball i el conjunt dels costos laborals. “No agrada que els costos no salarials puguin molt més que els salarials. Són un impost sobre el treball i ens fa menys competitius”, lamenta Bonal. Es tracta d’una tendència, afegeix, que “encareix l’ocupació, i amb taxes d’atur tan elevades com la catalana, això no ajuda”. Cal recordar que la ràtio de demandants de feina al país, a l’espera de l’EPA del tercer trimestre, va tancar la primera meitat de l’any poc per sota del 9%, substancialment per sobre del 5,9% que marca la mitjana de la zona euro.
A parer del dirigent patronal, la problemàtica no es detectarà a curt termini, sinó que es podrà acabar plasmant als negocis del país en cas que s’acumulin molts trimestres com el darrer. “Ara per ara, la manca de talent és la principal deficiència”, apunta. De fet, segons el darrer estudi de conjuntura anual de la mateixa Pimec, un terç de les pimes esperen ampliar plantilles el 2025. Ara bé, els vímets de la crisi hi són, atès que una escalada dels costos laborals no salarials com la que mostra l’Observatori pot acabar per “desincentivar la contractació” i motivar les empreses per invertir en capital -maquinària i altres apostes productives- més que no en personal. A l’arrel de la problemàtica, observa Bonal, hi ha el sistema de pensions: amb una piràmide poblacional de base ampla, com la que hi havia a l’estat a finals del segle passat, el sistema de cotitzacions directes per omplir la guardiola de les prestacions públiques funcionava bé. “Ara, el model ja no és suficient”, lamenta l’expert; que observa com la progressiva reducció de la població en edat de treballar i l’augment de pensionistes es compensa amb una major pressió impositiva sobre el món del treball. Malgrat les bones perspectives que el govern espanyol manté sobre l’aparell econòmic, insisteix el representant de Pimec, aquest “haurà de canviar”. “Es genera menys ocupació sense que es reflecteixi directament en el poder adquisitiu immediat”, critica.
Qüestió de composició
La perspectiva sindical, val a dir, és diferent respecte de la que ofereixen les empreses. A parer de Ferrer, l’augment dels costos laborals és no només necessari, sinó un indicador falaguer per al conjunt de l’economia. Per una banda, destaca que l’increment real de la inversió -és a dir, descomptant-hi la inflació- és només de l’1%, fet que limita a aquesta quantitat la recuperació de poder adquisitiu de les rendes del treball després de la crisi inflacionista. Per altra, el sindicalista posa el focus en la composició de les alces salarials i contributives: l’evident escalada als subsectors industrials i productius, així com als serveis d’alt valor afegit, indiquen un “canvi lent del teixit productiu” que genera més valor afegit i, amb ell, major dedicació a la mà d’obra dins el balanç de les empreses. “El teixit productiu es va reconfigurant, i cada cop pesen més segments més valuosos”, comenta el responsable d’Economia de Comissions Obreres.
Les dades de l’Observatori donen suport, de fet, a aquesta tesi: les branques econòmiques que menys riquesa, com ara l’hostaleria, l’administració o el sector immobiliari, registren alces del cost salarial molt limitades -del 2,8%, l’1,5% i el 0,6%, respectivament-; mentre que entre les pujades de sous més acusades destaquen la indústria química, la salut o les empreses metal·lúrgiques, totes elles amplament per sobre del 5%. Val a dir que alguns serveis també escalen posicions entre els més exigents quant a inversió en salaris: és el cas del món financer, que creix un 5,8% i se situa per sobre dels 3.830 euros -només en sous-; o les TIC, que superen els 3.900, malgrat que són un dels escassos sectors que fan un lleuger pas enrere interanual, en el seu cas del 0,6%.
Convenis i beneficis
Ferrer, en defensa de la part de la taula que li correspon en el si de la negociació col·lectiva, estableix una continuïtat clara entre els sectors que més han millorat la seva despesa salarial i l’activitat sindical d’aquests. Sense anar més lluny, la metal·lúrgia i la química són dues branques productives en les quals s’ha aprovat un nou conveni col·lectiu en el darrer any i escaig. En paral·lel, constaten alces importants en la lectura dels costos salarials. “Allà on hi ha presència dels sindicats i una negociació col·lectiva amb cara i ulls, també pugen els costos salarials”, celebra.
En aquest sentit, el canvi de model productiu que detecta el representant laboral deixa enrere les ocupacions menys tècniques, menys especialitzades i més properes al servei al gran públic. Així, el deure de la millora econòmica es troba “clarament als sectors més baixos, els de menor presència sindical i més atomitzats”. Sense anar més lluny, l’hostaleria: els costos salarials mitjans al sector creixen molt per sota de la mitjana, i la dedicació és la menor de tota l’economia catalana, poc més de 1.500 euros per treballador i mes. Similar és el cas dels treballadors administratius, amb una dedicació econòmica de 1.660 euros i un augment any a any encara menor, de l’1,5%. Malgrat que es manté per sobre de la restauració i l’oci, és encara menys falaguera l’evolució del comerç al detall, que registra un descens interanual proper al 3% i es queda per sota dels 1.640 euros per treballador i mes. Sobre aquestes dades, Ferrer reclama un “canvi de pensament” per part del capital en aquests sectors de menor capacitat salarial. “Els marges empresarials es van moderant, però encara juguen un paper important. És a dir, els empresaris encara guanyen molt”, raona el sindicalista, que celebra polítiques com les pujades del Salari Mínim Interprofessional com a palanques per pal·liar les “importants diferències sectorials” que es fan evidents en el món laboral del país.
