Les darreres estimacions d’organitzacions autoritzades sobre el mercat laboral català, com la firma de recursos humans Adecco, apunten a la recuperació d’un fenomen que es repeteix any a any: un intens pic de contractació temporal al sector comercial durant les rebaixes. Segons apunta la companyia, només a Catalunya es generaran prop de 35.000 noves ocupacions en el que durin les ofertes –el territori de l’Estat amb un nivell més alt d’activitat, per davant del País Valencià i Madrid–.
Aquestes bones notícies per al retail, però, van per barris. Com constaten els sindicats, les incorporacions es donen més en grans cadenes que no pas en botigues més petites –o fins i tot en empreses mitjanes amb més capacitat–. “Les cadenes més grans, amb més recursos, poden tapar els forats”, raona la representant sindical Isabel Flores. “Tenim molts més problemes en les petites”. Concentrats en el petit comerç, el 2023 els treballadors patiran “les mateixes dificultats de sempre”: canvis d’horaris imposats, augment de jornades, treball en festius, maratons de feina… Els representants laborals coincideixen a descartar la vida fora de la botiga. “La conciliació, oblida-te’n; durant les rebaixes és història”, critica Flores.
“El sector està més precari que mai”, afegeix Óscar López, representant del sector a la UGT. Les rebaixes del gener, a més, apareixen just després d’una elevadíssima concentració de treball fora-d’hores. Dels 10 diumenges d’obertura permesa que gaudeix el país, apunta López, la gran majoria es concentren justament abans de Nadal –enguany, el mateix 25 ho era–. La legalitat i els matisos sectorials al conveni, a més, permeten exigir als treballadors aquesta intensitat de nivell de treball. Segons raona López, “les empreses concentren les hores complementàries durant les rebaixes” –és a dir, fan servir la majoria del paquet d’hores d’afegit durant el període de descomptes–. L’objectiu, argumenta el sindicalista, és clar. “Així no s’ha de contractar”.
Sense mans
La reclamació dels representants dels treballadors de cara a les empreses comercials, especialment les petites i mitjanes cadenes, és simple. “Reducció de la càrrega de treball”, postil·la Flores. La mesura ideal, també clara: “s’haurien de posar més mans”. Fa anys, però, que no passa, o no al nivell que reclamaria l’activitat real del sector. “El 2009, amb la crisi financera, ja es va deixar de contractar”, recorda López. Després de més d’una dècada de rebaixes en la contractació, “quan semblava que ens recuperàvem, va venir la pandèmia”, i de nou va truncar les demandes dels sindicats.
Si bé és cert, com constaten les associacions empresarials del sector, que la crisi sanitària i la posterior escalada de preus han deixat molts negocis sota mínims, és la cadena de costos la que varia, no l’activitat. “Quan hem tornat al nivell de clients anterior i s’ha recuperat el turisme, les empreses no han contractat”, critica el representant d’UGT. En aquest sentit, subratlla la importància d’un flux més gran de força de treball. “Que es recuperi la contractació és primordial”, etziba.
Flores, afegeix, a més, que la situació dels treballadors del sector comerç és molt menys que idònia per no complir amb les exigències de l’empresa. La parcialitat, apunta la representant de CCOO, és molt elevada –d’aquí l’ample marge d’hores complementàries amb què encara compten moltes empreses–. Això provoca una certa indefensió del treballador. “Mentre tinguin personal que aguanti augments de jornada, no contractaran”, raona la sindicalista. I bona part de la plantilla no tenen cap més alternativa que aguantar.
Millorar és fer estratègia
Des dels sindicats defensen que una millor oferta de condicions laborals per als professionals del comerç és essencial per “reflotar el sector”. López, molt crític amb la gestió de personal dels negocis del sector, detecta “abusos allà on no hi ha representació legal dels treballadors” –especialment petites botigues que no compleixen amb els requisits mínims per comptar amb delegat sindical–. El sonor “és el que hi ha” que deixa anar Flores –una certa frustració d’uns treballadors que veuen inviable la millora de la vida al seu sector– dispara la rotació, i allunya els professionals d’una carrera al comerç.
La retallada dels costos laborals, lamenten els representants del treball, s’ha fet servir durant els darrers mesos com a eina “per recuperar les pèrdues” generades per la pandèmia i la crisi de la inflació. Tot i això, una renúncia massa radical al tracte amb el treballador pot ser contraproduent, en tant que frena qualsevol procés de professionalització. “El sector necessita professionals com els d’abans –defensa López– però ni se’ls forma ni se’ls paga”. Les llargues jornades com les que s’imposen en rebaixes, els limitats salaris i les inexistents perspectives de futur descarten el comerç com “un sector atractiu on quedar-s’hi”. Qui hi treballa, ho fa de pas; qui té un projecte a llarg termini, marxa. “Guanyar-se bé la vida al comerç és pràcticament impossible”, conclou el sindicalista.
