Jornades més llargues de l’habitual, hores extraordinàries sense cobrar o ampliacions de contractes irregulars són algunes de les males praxis que han emprat les companyies al llarg dels anys amb els seus treballadors. El 2019, la ministra de Treball i Seguretat Social del moment, Magdalena Valerio, va impulsar una llei per acabar amb aquestes conductes abusives. Així va néixer el registre de la jornada laboral, la norma que exigeix als treballadors un marcatge exhaustiu de les hores que treballen. Aquest mecanisme, lluny de complir amb la utopia d’un teixit empresarial just que tenia Valerio, ha resultat ser un niu de maldecaps, on empreses, treballadors i sindicats denuncien la ineficiència d’un sistema que, després de quatre anys de la seva posada en marxa, encara sembla no funcionar.
Segons les dades a les quals va tenir accés el diari econòmic Invertia, entre el 2019 i el 2022 es van dur a terme un total de 7.900 investigacions a empreses de tot l’estat espanyol per veure com havien aconseguit implementar la norma. Per la sorpresa de molts la meitat de les companyies investigades encara no havien implementat el nou sistema de registre o ho havien fet de manera errònia. Amb sancions de 700 euros fins a 7.500 euros, el govern espanyol es va arribar a embutxacar uns sis milions només en el cobrament d’aquesta classe d’infraccions. “Tenir una norma no vol dir tenir el dret efectiu”, lamenta Cristina Torre, secretària d’Acció Sindical i Transicions Justes de Comissions Obreres. Ella mateixa assegura que les xifres no enganyen i conclou que és molt probable que “si es fessin més inspeccions es trobarien més casos”. El que fa pensar, doncs, que la norma és un fracàs.
El que reament preocupa als sindicats, però, no és la manca d’implementació d’aquesta norma, sinó que és un mètode per amagar altres infraccions que s’estan cometent dins la mateixa empresa. “Una companyia que defrauda amb això segurament tampoc paga les hores extres o té treballadors a temps parcial amb ampliacions de contracte sense pagar el corresponent”, afirma Torre. Una opinió que també comparteix Núria Gilgado, secretària de Política Sindicat d’UGT, qui remarca que calen anàlisis més exhaustives sobre aquestes infraccions, però “no hi ha mans per fer-ho”. Així doncs, CCOO i UGT expliquen aquesta dicotomia existent entre la necessitat d’implementar aquesta normal, però la falta de personal per vigilar que es compleixi.
Si bé és cert que la llei es va crear per detectar irregularitats en les jornades laborals dels treballadors, els sindicats també responen que molts d’ells es veuen coaccionats a marcar uns horaris que no són els reals. D’aquesta manera, no només veuen les incongruències de la norma a través de les empreses que decideixen no implementar-la, sinó que també es pot comprovar la ineficàcia d’aquesta per les companyies que sí que ho posen en marxa, però de manera fraudulenta. Algunes companyies, per exemple, utilitzen paper i boli per registrar els horaris que fan els seus treballadors. Aquesta pràctica, segons Gilgado, “és molt més fàcil de manipular”. Però, també hi ha programes informàtics que deixen que els superiors modifiquin els registres dels treballadors o, fins i tot, “obliguen els treballadors a signar horaris que no corresponen a la realitat del temps que han treballat”, afegeix Torre.
Un cost assumible per a les empreses
Segons els sindicats, una de les raons per les quals les empreses no volen implementar la mesura és l’encobriment d’altres irregularitats que sortirien a la llum si fessin el seguiment. De fet, Gilgado argumenta que hi ha empreses que s’han dirigit al sindicat per dir que “prefereixen pagar la multa”, ja que els surt més a compte que complir la llei. Griselda Serra, cap de recursos humans de Henkel Iberica assegura, però, que la despesa que se’n deriva no suposa un gran cost per a la companyia. De fet, ella mateixa reconeix l’adquisició del software i de la maquinària per fer el registre els va costar entre 10.000 i 15.000 euros. “Una xifra assumible per la grandària de la companyia”, afirma Serra, qui també assegura que “en proporció no és una despesa sense cap ni peus”. D’aquesta manera, la directiva dona la raó als sindicats i confirma el que ja s’esperava: les empreses que no ho implementen busquen amagar problemes més greus de la companyia, com per exemple, impagaments d’hores extra o jornades laborals que sobrepassen les vuit hores.
Però la solució no és senzilla, ja que es necessita molt més personal per a fer inspeccions, un reclam que UGT i CCOO no han deixat de defensar. En concret, ambdues secretàries dels sindicats coincideixen en demanar molts més inspectors per a poder trobar totes aquelles empreses que continuen sense fer cas a la llei. A més, Tant Gilgado com Torre remarquen que es necessiten sancions més dures per a totes aquelles empreses que incompleixen aquesta llei. De fet, la secretària d’Acció Sindical i Transicions Justes de CCOO explica que un model eficient seria el de les multes per irregularitats en el contracte. “En aquestes no és un pagament únic sinó que es multiplica per a tots els treballadors afectats”, diu.
Incongruències de la llei que perjudiquen els treballadors
Tal com està plantejada aquesta llei, no fa diferències suficients entre les classes de feina, una situació que pot arribar a ser perjudicial per a les empreses que sí que aposten per aquest model. Serra lamenta que no sigui tan fàcil de registrar les hores productives d’una persona, ja que la llei demana que es tingui tot en compte, “fins i tot l’estona que passes al lavabo”, explica la directiva. A més, a aquesta situació se li suma el teletreball, una pràctica que no es va tenir en compte en el moment de constituir aquesta mesura, ja que fou abans de l’esclat de la pandèmia. “Realment, com comptabilitzes les hores que ets productiu quan ets a casa?”, reflexiona Serra. Un altre dels exemples que posa la cap de recursos humans de Henkel Iberica és els empleats que treballen per objectius i no per hores. “Entenc la idea i el perquè de la llei, però és poc pràctic”, assegura la directiva.
Així doncs, també les empreses veuen llacunes en aquesta llei clarament sembla no estar cobrint les necessitats per les quals es va crear. “Encara hi ha dades d’hores extraordinàries que no es paguen”, lamenta Torre. Quatre anys després i amb una pandèmia pel mig, el que sí que coincideixen tots els implicats és amb la necessitat que aquesta llei canvi, de manera que es pugui aplicar a tot arreu i els qui no ho facin siguin castigats de la manera corresponent. I és que, si no hi ha una millora de la legislatura actual, tal com explica Gilgado: “Continuarem en un mercat on moltes persones treballen gratis”.
