Els sindicats catalans es troben en la millor de les conjuntures per fer escoltar les seves reivindicacions. A setmana i mitja d’uns comicis accelerats, on els partits –especialment els de l’àmbit de l’esquerra– posen en el centre de la campanya el xoc entre models econòmics, les organitzacions de la classe treballadora del país planegen un primer de maig especialment oportú. Amb la batalla pel DOGC a tocar, i l’enorme influència que els resultats del pròxim 12-M tindran sobre la governabilitat d’un Estat espanyol dirigit sobre el fonament d’una majoria fràgil, el sindicalisme ocuparà el territori amb els crits de batalla més programàtics dels darrers anys. Després d’un 2023 de celebració de les bondats de la Reforma Laboral –i ara que la ministra de treball i vicepresidenta segona del govern Espanyol Yolanda Díaz reconeix el forat que suposa el règim d’acomiadament, com ja alertaven ERC i Bildu– aquest 2024 és el de les mesures. Per als majoritaris, Comissions Obreres i la UGT, la crida és clara: “Treballar menys, treballar millor”. És a dir, asseguren, la plena ocupació i la reducció de la jornada de treball. També per a la mateixa Díaz la disminució de les hores a l’oficina és una clau de l’exercici; tant és així que obre la porta a aprovar-la, com ja va fer amb les dues darreres pujades de l’SMI, sense l’aquiescència patronal.
Val a dir que les reclamacions dels sindicats superen amb molt l’estricta legislació laboral. Les propostes de Comissions Obreres per als comicis, dirigides explícitament a les esquerres, recullen millores en qüestions tan amples com la sanitat, l’educació, la fiscalitat o el traspàs de Rodalies –una palanca essencial, diuen, per construir “un tren per a la classe treballadora”–. En un entorn de tornada a la realitat d’unes xifres d’ocupació que han passat el 2023 acumulant rècords, però, les organitzacions sindicals marquen com a línia vermella inversions en ocupació suficients per “garantir una reducció de la taxa d’atur per sota del 9%” –en el camí de la plena ocupació que porten a l’eslògan–. El secretari general de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, s’ha mostrat optimista en aquest sentit, assegurant que “si el Govern fa les polítiques correctes”, Catalunya podria gaudir “a mitjà termini” d’una situació de plena ocupació. Aquestes polítiques, critica el dirigent ugetista Camil Ros, estaven presents als comptes del 2024, pactats amb els actors del diàleg social. “Avançaven en alguns aspectes de manera important”, rememora el sindicalista, en una velada crítica als Comuns per la “manca d’acord” en uns Pressupostos que “recuperen part de les retallades” del Govern de CiU a partir del 2012.
Amb tot, val a dir que el marc regulador català és relativament limitat pel que fa a competències. La Reforma Laboral espanyola emmarca la qüestió, i l’abast de les propostes en matèria laboral dels partits, fins i tot els independentistes, xoca amb la paret de les possibilitats legislatives del Parlament. Forces, també més enllà de l’arc sobiranista, comencen a proposar, però, un “marc català de relacions laborals”, tant en termes generals com amb regulacions concretes. Qüestions com el salari de referència, la inversió específica en formació professional segons les necessitats del territori o fins i tot una potencial reducció de jornada –que ja s’ha imposat com una de les banderes més altes dels programes laborals progressistes– trauen el cap l’horitzó de la nova Catalunya, independent o no, del treball assalariat.
El salari, al centre de tot
Les successives pujades del Salari Mínim Interprofessional, a hores d’ara en 1.134 euros, han estat un dels motors que han desplaçat a l’esquerra les polítiques laborals de l’executiu espanyol. I no per ganes: l’oposició empresarial a les millores del mínim retributiu ha servit per fer xocar el Partit Socialista amb una patronal que històricament no havia estat incòmoda amb la socialdemocràcia madrilenya. Catalunya, però, no rep els beneficis tant com altres territoris de l’Estat. Segons les darreres dades de l’AMB, corresponents al 2023 –quan l’SMI es quedava en els 1.080 euros– el sou de referència a la regió metropolitana supera els 1.450 euros, mentre que a la ciutat frega els 1.640. És a dir, els ingressos mínims per sostenir les despeses necessàries per a una vida digna –de l’alimentació al disparat habitatge, passant pel transport o la neteja– a la corona urbana barcelonina superen en entre 400 i 600 euros la xifra establerta pel marc regulador espanyol.
Són diversos els partits que inclouen un “salari de referència català” als seus programes: un acord per oferir una retribució mínima més elevada que la que estableix el sou mínim estatal, d’acord amb un mercat català més tens que altres regions de l’Estat. Sense anar més lluny, el president la Generalitat i candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya al 12-M Pere Aragonès ja va posar aquesta mesura sobre la taula quan ocupava la vicepresidència i la conselleria d’Economia al Govern de Quim Torra. Els mateixos republicans recullen al full de ruta econòmic del partit l’impuls d’un “procés de concertació laboral” català per acordar un nou salari mínim de referència, amb l’administració pública com a primer sector afectat. També el PSC promet “estudiar amb els agents socials” un marc salarial diferent de l’espanyol, amb l’objectiu de “garantir un poder adquisitiu alineat amb el nivell de vida del nostre territori”.
Autogovern laboral
Els Comuns, per la seva banda, deleguen a la negociació col·lectiva la referència catalana, amb un “nou marc” de diàleg social que potenciï els convenis del territori per sobre de les referències estatals. Com en els altres casos, els d’Albiach busquen “adaptar a les problemàtiques i característiques pròpies de l’economia catalana” una regulació que, actualment, opera en la majoria de casos indistintament del territori i la seva realitat econòmica. També Junts legislarà a la cerca d’un marc de relacions laborals propi de Catalunya; anant fins a l’extrem de “promoure la redacció d’un Estatut del Treballador de Catalunya” diferenciat de la norma laboral espanyola.
Més enllà d’aquest objectiu estratègic, els de Carles Puigdemont buscaran la recuperació de les competències laborals de la Generalitat que van tornar a Moncloa amb la regressiva reforma laboral del govern de Mariano Rajoy del 2012 –el paquet de mesures, cal recordar, que va servir d’espurna per a la vaga general del maig d’aquell mateix any–. En el cas dels republicans, el Salari Català de Referència forma part d’un paquet regulador que aspira a establir el que anomenen el “marc català de relacions laborals”, un sistema de negociació entre Govern i agents socials que atengui a l’especificitat de les empreses i l’entorn econòmic català.
Treballar menys, treballar tots
El sindicalisme català vincula profundament la plena ocupació amb la reducció de la jornada laboral. Les esquerres i les forces del món del treball reiteren, ja fa temps, l’argument de la caducitat de les vuit hores que va guanyar la vaga de la Canadenca. La majoria de partits de l’arc progressista fan seva aquesta reclamació, si bé ha aixecat importants reticències entre les formacions més properes al món de l’empresa. Tant Esquerra Republicana com els Comuns recullen al programa un avenç sostingut cap a una jornada de 35 hores setmanals –7 al dia– sense reduccions salarials. Els d’Albiach, de fet, es refereixen a un “millor repartiment de la feina”, en una referència clara a la màxima dels moviments socials “Treballar menys, treballar tots” que l’ecologisme complementa amb crits a la planificació econòmica. Per al partit del Govern, la retallada d’una hora diària és un primer pas per a un canvi molt més profund: la setmana de quatre dies –una mesura que consideren més estratègica, vinculada al que anomenen “horitzó republicà” i, per tant, a llarg termini–.
Junts, per la seva banda, prova de fer enrere l’intent d’adaptar a la baixa la jornada dels treballadors. Segons denuncia el partit de Puigdemont, la primera aproximació del ministeri de Treball a la qüestió, la rebaixa setmanal fins a les 37,5 hores que abandera Moncloa, “redueix la competitivitat de pimes i autònoms”. Si bé no es planteja resistir-hi, sí que deixa caure que serà necessari “estudiar i implementar mesures per mantenir la competitivitat del sector en el vector laboral”. Els socialistes, al seu torn, no concreten una iniciativa per modular el temps de treball, si bé obren la porta a pactar qualsevol canvi de rumb amb els sindicats i la patronal. Les condicions, les del conjunt del diàleg social: ni alentiment productiu ni disminució retributiva.
