La taxa d’emancipació del jovent català –els ciutadans d’entre 16 i 29 anys– es va quedar el 2021, el darrer exercici amb dades disponibles, al 17%. Segons indica Comissions Obreres en un recent informe sobre la situació laboral dels joves del país, es tracta de la xifra més baixa de la sèrie històrica.
Les dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística mitjançant l’Enquesta de Població Activa mostra, com confirma el sindicat, una tendència descendent de la taxa d’emancipació al país d’ençà de la crisi financera del 2008. Després de prop d’una dècada de pujades sostingudes, el percentatge de joves independitzats a Catalunya va arribar a la seva quota màxima els anys 2007 i 2008, als volts del 32% –el que suposa una caiguda de més de 15 punts en poc més d’una dècada–.
Pobresa laboral
Segons l’informe del sindicat, la mala qualitat del treball dels joves és la causa principal de les dificultats per a la seva emancipació. Les dades facilitades per Comissions apunten a una escletxa de més de 10 punts en la taxa de parcialitat dels majors de 29 anys respecte dels menors –un 10,5% dels adults tenen una feina a temps, per un 27,2% dels joves–. A més, la inestabilitat és molt més elevada entre el jovent: mentre que el conjunt de la força de treball tenia l’any 2021 una taxa de temporalitat del 20,5%, els joves menors de 25 anys patien un 62,14% de feines temporals.
Els baixos salaris mitjans del jovent eliminen, en molts casos, la possibilitat de viure fora de la llar d’origen. Com apunta el mateix informe, el salari mitjà dels menors de 25 anys l’any 2020 es queda per sota dels 13.400 euros anuals, poc més de la meitat de la mediana salarial global –un 57,7%–. La relació entre el salari mitjà i la retribució dels joves s’ha anat desequilibrant en favor dels treballadors adults, amb una caiguda de més de 10 punts entre el 2010 i el 2020.
Amb aquest diferencial d’ingressos, un jove barceloní havia de dedicar, segons les darreres dades disponibles a l’informe de CCOO, corresponents a l’any 2020, un 84,3% del seu sou mitjà a pagar un lloguer a la ciutat. La taxa es redueix fins al 65,8% al conjunt del país, si bé continua doblant les recomanacions financeres més esteses, que limiten la despesa residencial al 30% de la renda disponible.
A aquesta situació, a més, s’afegeix una escletxa de gènere que no sembla tancar-se tot i els avenços en la matèria: les dones joves cobren de mitjana 2.461 euros mensuals menys que els seus homòlegs masculins –12.023,73 euros les primeres; 14.484 en el cas dels segons, amb dades de l’any 2020–. La dada es fa més greu si es compara amb el darrer exercici abans de la crisi financera, el mateix any 2008. Mentre que en el cas dels homes joves ja s’ha recuperat el salari mitjà mensual –i, de fet, ha augmentat lleugerament, en uns 50 euros–, les dones menors de 25 cobraven de mitjana uns 150 euros menys el 2020 que el 2008 (12.177,99 euros).
Propostes sindicals
Per atacar l’arrel del problema de la incapacitat del jovent d’accedir a un habitatge propi, el sindicat posa sobre la taula una millora de les polítiques d’ocupació del país. Més enllà de les mesures de millora general del poder adquisitiu dels treballadors –com ara la reiterada pujada de l’SMI al 60% el salari mitjà– des de Comissions reclamen “noves formes de foment de l’ocupació més enllà de les subvencions de contractació”; unes estratègies que, declaren “s’han mostrat ineficaces per a la majoria de la gent jove”.
Quant al mercat de l’habitatge, els representants dels treballadors exigeixen “augmentar el parc públic de lloguer” per apropar-lo al de la mitjana de la Unió Europea. Afegeixen, a més, la necessitat d’una intervenció efectiva en el mercat del lloguer via regulació pública; a més de la inclusió de les persones joves en els estàndards de vulnerabilitat.
