El tradicionalment pacífic sector bancari s’apropa al punt d’ebullició. Sindicats i patronal mantenen unes negociacions per al nou conveni col·lectiu que han esdevingut especialment tenses a partir de la darrera proposta de l’Associació Espanyola de la Banca, la principal associació empresarial de les finances a l’Estat. Segons expliquen fonts de la negociació al Món Economia, les posicions d’ambdues parts són “diametralment oposades”, amb divergències profundes en tots els punts de la plataforma reivindicativa acordada per Fine, Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors. En un any de beneficis rècord per a la gran banca espanyola, la representació dels treballadors va sortir el passat dijous especialment sorpresa de la tercera reunió de la taula negociadora. Si bé la part social no esperava unes converses senzilles, la proposta de l’AEB ha quedat molt per sota de les seves estimacions. “Era d’esperar que anirien a regatejar -comenta Ingrid Vilanova, de Comissions Obreres-. Però hi ha un Acord de Negociació Col·lectiva que marca les recomanacions mínimes; i els bancs han quedat per sota fins i tot d’això”.
La pedra angular de les demandes sindicals de cara al nou conveni és la qüestió salarial. Com lamenta Vilanova, les plantilles “han notat una significativa pèrdua de poder adquisitiu” d’ençà de la pandèmia -una situació que contrasta amb una gran banca que augmenta els beneficis any a any, i que, segons totes les expectatives del mercat, tancarà el 2023 amb uns guanys de rècord absolut-. El document inicial fet públic pel sindicat Fine -acordat amb CCOO i UGT- plantejava una escalada salarial a compte de conveni d’entre un 17 i un 23% durant els tres anys de vigència que tindria el mateix, a ordre d’un 5% per al 2024 i un 4% per a cadascun dels posteriors, amb variables afegides segons l’IPC i els beneficis acumulats per la part empresarial, fins a un 1% anual per cadascun d’aquests dos factors. La resposta de l’AEB -que no ha arribat fins a la tercera reunió de la taula, celebrada entre els agents socials el passat dijous- ha estat substancialment inferior: un 2,25% per al 2024 i el 2025 i un 1,25% per al 2026 i el 2027, sense cap variable afegida. Amb un any més de vigència proposada, l’augment acumulat que sorgiria de la proposta patronal seria del 7%, 10 punts per sota fins i tot de la part baixa de la plataforma reivindicativa sindical. “Argumenten que els tipus d’interès tornaran a baixar, i que, per tant, els beneficis es reduiran en els pròxims anys”, confirmen des de CCOO. Els sindicats, si bé reconeixen que aquesta consideració és certa, asseguren que hi ha “molt més marge de maniobra” per apujar salaris a conveni que el que s’atribueixen els patrons. Consultada per aquest diari, l’AEB ha declinat fer valoracions sobre les converses per al nou conveni.
Amb aquestes xifres, confirmades per Fine, la patronal bancària queda en el seu full de ruta substancialment per sota de l’acord general de referència ratificat el passat mes de maig per la CEOE amb les cúpules de Comissions Obreres i UGT. L’escletxa entre el 2,25% proposat i el prop de 4% pactat entre Antonio Garamendi i els sindicats majoritaris, en paraules de Vilanova, es cobreix a ulls de les empreses financeres amb les millores corresponents als triennis -uns increments salarials per antiguitat independents de les taules bàsiques-. Es tracta d’una taula de millores que, per a la federació sindical, es troba “totalment allunyada de la realitat econòmica que vivim”. “Primer van voler desvincular els salaris del cost de la vida, després limitar l’antiguitat i ara que els beneficis es disparen, tampoc volen vincular el nostre salari als percentatges que mereixem”, etziba Fine en un comunicat emès aquest mateix dijous. Les demandes sindicals, a més, “no són res extraordinari, només es troben una mica per sobre de l’AENC”, apunta Vilanova; i han de servir per redistribuir uns beneficis sobrecarregats per la conjuntura macroeconòmica. “Igual que les cúpules directives s’apugen els salaris, els guanys també haurien de repercutir en les plantilles”, reclama.
Més enllà de les quantitats, la patronal rebutja, segons confirmen els sindicats del sector, l’eliminació de les clàusules d’absorció i compensació -és a dir, aquella que evita que les pujades de salari a compte de conveni afectin els treballadors que ja cobren per sobre d’aquesta quantitat-. En una indústria en la qual, calculen des de CCOO, el 50% de la força de treball rep ingressos per sobre del mínim sectorial, l’absorció implica que “hi ha treballadors que fa anys que tenen els salaris congelats”. “Qualsevol càrrec mitjà fa anys que no veu com puja el seu sou”, declara Vilanova; mentre sí que escala el cost de la vida. Des de la part social deixen la porta oberta, de fet, a una renegociació de la clàusula que permeti que no tota la millora retributiva a conveni s’apliqui sobre les nòmines que la superen, però que sí ho faci una part. L’AEB, però -sempre segons la part social- considera “conceptual del conveni” aquesta clàusula, i rebutja suprimir-la.
Millores laborals congelades
La divergència negociadora, però, no arriba només en l’àmbit salarial. Com confirmen des dels sindicats a aquest diari, cap de les mesures del que la plataforma anomena “millora del clima laboral” han estat acceptades per les directives empresarials. Entre elles, destaca una qüestió de salut laboral: la consideració dels trastorns mentals com una malaltia professional. Vilanova apunta que el bancari és “un dels sectors amb més pressió comercial”, fet que sovint provoca problemes psicològics a les plantilles. “La gent emmalalteix de forma abrupta per la pressió i l’estrès -lamenta la sindicalista- però d’aquestes millores no volen sentir ni parlar-ne”.
També se situa al centre del conflicte l’adequació a conveni dels tipus d’interès aplicats als préstecs que es concedeixen als treballadors de la banca, tradicionalment en millors condicions que les del públic general. Mentre que la plataforma reivindicativa buscava afegir a l’acord col·lectiu una referència màxima de l’1% -molt per sota del tipus de mercat, encara fortament afectat per la política monetària del BCE- la patronal considera que “les entitats ja han donat resposta a la situació conjuntural”. Des de comissions reconeixen que, en el cas de les grans empreses bancàries, és cert que s’han adaptat els préstecs als treballadors per reduir els interessos; però que bona part de la banca més petita “se cenyeix al conveni”. Per tant, treballadors de companyies de menor grandària estan pagant pels seus préstecs “tipus variables de més del 4%, condicions pitjors que les dels clients generals”.
Conflicte a l’horitzó
Sobre aquesta escletxa negociadora, els sindicats es comprometen a “portar fins a on faci falta les reivindicacions” que s’han traslladat a la patronal bancària. “Analitzarem la possibilitat de mesures de pressió”, confirma Vilanova, si bé encara no s’han discutit entre les agrupacions. Malgrat que històricament la banca ha estat un sector difícil de mobilitzar -principalment a causa d’unes condicions laborals per sobre de la mitjana-, “les plantilles comencen a ser conscients que ja no estem tan bé laboralment com estàvem antigament”, declara la sindicalista; principalment arran dels “grans EROs” convocats pels principals bancs de l’Estat. “Quan veuen que les empreses guanyen milers de milions i no apugen salaris -conclou- el treballador s’adona que cal fer un pols”.
