El sector químic és un dels motors industrials de Catalunya. Mes rere mes, tant el Ministeri d’Indústria com l’Idescat el confirmen com l’exportador més potent del país; i internament roman la segona branca manufacturera amb major capacitat empresarial. Amb prop de 2.000 companyies i més de 60.000 treballadors -concentrats als voltants dels dos grans pols petroquímics de Tarragona i el Vallès- la química fonamenta bona part de l’avenç productiu del PIB català en els darrers anys. Qualsevol moviment de les seves tradicionalment estables plaques tectòniques, doncs, amenaça de sacsejar tota l’economia. El conveni col·lectiu d’aquesta indústria es pot afegir en pocs mesos al de la banca entre els nous espais de mobilitzacions sindicals en empreses acostumades a la calma. “Sempre havia estat una negociació molt donada a la pau social”, expliquen fonts empresarials a Món Economia: les negociacions entre sindicats i patronal -l’espanyola, Feique, en tant que l’entesa laboral és estatal- havien estat breus i poc problemàtiques. Enguany, però, les taules s’han girat: ambdues parts reconeixen a aquest diari que la situació està encallada, fins al punt que veus sindicals “no s’atreveixen a dir” si el document regulador, caducat a finals del 2023, s’aprovarà enguany. “Ho veig molt complicat, les postures estan molt allunyades”, lamenta Isabel Teruel, responsable d’indústria química a UGT Fica, a la sortida de la reunió celebrada aquest mateix dimecres. Amb una trobada més al calendari abans de l’aturada de l’agost i “sense preacords significatius”, l’equilibri entre trinxeres pot tensar-se substancialment en les pròximes setmanes. Consultada per aquest diari, l’organització Feique ha declinat fer valoracions sobre la qüestió.
El darrer acord col·lectiu, vigent entre el 2021 i el 2023 i tancat en pandèmia, va deixar una gegantina despesa relativament imprevista a la part empresarial. L’entesa contemplava una actualització de les taules salarials a l’IPC acumulat dels tres anys de vigència; una xifra que, amb una històrica espiral inflacionista enmig, va saltar fins al 10,3%, d’aplicació directa el passat 1 de gener. Feique va intentar cridar a la no aplicació, en tant que suposava un augment de massa salarial substancial per a un sector “conformat per petites empreses”. Els sindicats, però, van portar les resistències patronals a la justícia; i l’Audiència Nacional va dictar a favor de la part social a finals del mes de juny. Després d’aquesta patacada econòmica, “els empresaris no tenen pressa per pagar més”, descriuen les mateixes veus; mentre que les plantilles s’impacienten. “El 10,3% va ser una pèrdua de poder adquisitiu; i molta gent no entén per què ha de condicionar el conveni a futur”, argumenta Teruel. Sobre aquesta constància, CCOO i la UGT posen sobre la taula una millora retributiva del 4% cadascun dels anys que estaria vigent el pacte, comptant el 2024 en curs – i amb un màxim de tres exercicis, si bé pot ser menor-. La patronal, però, “no ha fet cap proposta seriosa”, i les parts es mantenen en una tensa espera; tot i que la referència, apunten les dues bandes de la taula, és el recent AENC espanyol, que fixa les recomanacions d’alces anuals al voltant dels tres punts fins al 2025.
“La sentència ha dilatat el procés”, etziben les veus empresarials consultades, que reconeixen que, ja amb la decisió de l’AN sobre la taula, “comencen les discussions fortes”. El primer, producte del revés de principis d’any, un topall a la revisió salarial a l’IPC que la part social rebutja sense matisos. La clàusula, rebla Teruel, “és una línia vermella”; així com el càlcul de la massa salarial. La part empresarial cerca, segons expliquen els sindicats, aplicar mesures de compensació i absorció de les pujades de sou a compte de conveni; una decisió que “modificaria el sistema totalment, i per aquí no passarem”, decreta la sindicalista. Al sector, com molts altres d’alt valor afegit, són usuals els plusos per objectius o mèrits a compte de cada companyia. Obrir la porta de l’absorció, doncs, podria generar una situació similar a la de la banca, on aquests mecanismes han mantingut –declaren a Món Economia els sindicats financers– “congelades moltes nòmines durant prop d’una dècada”.
Les postures dels negociadors són, d’aquesta manera, molt més dures que en anteriors instàncies de pactes al sector, i, a parer dels sindicats, “la demanda a l’AN trenca la cordialitat que sempre hi ha hagut a l’hora de negociar”. Des del món empresarial observen, per la seva banda, un augment de l’agressivitat de la representació de les plantilles, “crescudes” per la victòria als tribunals i per un 2023 de bones notícies en l’àmbit sindical. Les consecucions en les meses del metall, la construcció o altres branques econòmiques especialment conflictives ja feien augurar a mitjan curs passat una escalada en les estratègies d’UGT i CCOO com la que nota l’empresariat químic en aquest procés.
Horitzó de protestes
Malgrat tot, les mateixes fonts empresarials confien encara que la situació “es resoldrà amb pau social”, si bé no a curt termini. “La patronal es posa l’objectiu a la tardor, però potser són massa optimistes”, contemplen des del teixit de negoci del sector. També els sindicats allunyen la possibilitat de tancar un conveni enguany: fins i tot en les estimacions més optimistes, “ens n’anirem al desembre”. El resultat d’una negociació dilatada en un conveni d’aquestes característiques, com a mínim en indrets més acostumats a la confrontació, sol ser carn de vaga; i els gairebé absents avenços recents estan “tensant una mica” fins i tot unes plantilles tradicionalment sedentàries. “Si no hi ha alguna cosa que ens faci veure que avancem, prepararem mobilitzacions -o el que calgui- per forçar alguna passa”, alerta la representant d’UGT. Des de l’altra banda, però, situen la pressió a la part social. “No sé cap a on tirarien les coses si ho encarrilen cap al conflicte, potser aconsegueixen l’efecte contrari”, avisen, tot afegint que “les empreses no tenen urgència d’aprovar el conveni: Ja s’ha pagat”.
Entrebancs interns i externs
Fins i tot si hi hagués postures negociadores més properes, des de la part empresarial apunten enguany a un procés especialment complicat. Mentre que històricament les renovacions s’havia mantingut en una progressió relativament lineal, els treballadors han volgut, en aquesta ocasió, obrir el pacte en canal, i revisar prop d’una seixantena dels 119 articles que conformen el document. “Hem de canviar prop del 50% del conveni, en cap cas és fàcil”, expliquen les mateixes veus; resignades per una sagnant aturada del ritme d’entesa. “No hi ha ni grans acords, ni grans desacords”; en tant que cap de les dues parts s’ha desmarcat de la mesa -en àmbits salarials o de condicions laborals-, però tampoc no s’ha avingut a lligar cap fil en la munió de qüestions que s’estan discutint. “La part sindical es queixa que la part patronal no fa propostes, i la patronal considera que hi ha demandes sindicals que estan fora de lloc”, postil·la la mateixa font.
Des de la UGT, però, defensen la seva plataforma reivindicativa. Teruel assegura que el caràcter de la negociació demana “una posició ambiciosa” per part dels treballadors. “Com que ja sabíem que les converses estarien molt condicionades per la revisió salarial, necessitàvem una moneda de canvi”, al·lega la sindicalista; en tant que, sense objectius a llarg termini, “les retallades acaben arribant”. Bona part de l’aturada, a més, prové d’un context polític especialment canviant. Si fins a la setmana passada el conflicte era a l’AN, ara és a Moncloa, amb un pacte per la reducció de jornada laboral que no arriba i amb una CEOE en ofensiva contra el ministeri de Treball. La rebaixa horària sense efectes sobre el salari suposaria “un elevat cost” per a les empreses; fet que obliga a tenir-la en consideració en qualsevol entesa pel que fa a les millores dels sous de les plantilles. La poca prestesa negociadora, a més, dificulta l’aplicació de les mesures el 2024, i la part social ja reclama que aquestes tinguin caràcter retroactiu des de l’1 de gener davant la possibilitat de “perdre l’any”. El món empresarial, doncs, roman “in albis“, atès que, amb tota probabilitat, qualsevol pujada salarial afectarà els comptes de tot el curs present.
