El conveni col·lectiu de la construcció i les obres públiques a la demarcació de Barcelona ha estat una font de batalles constants entre treballadors i empresaris d’ençà dels anys de la crisi financera del 2008. L’esclat de la bombolla immobiliària i la dècada de retallades en obra pública van obligar, com recorden els sindicats majoritaris, a fer “concessions” -a Catalunya i a tot l’Estat- en els convenis dels últims 15 anys. “El 2013 ens deixem moltes coses a la taula per adreçar la realitat del sector”, recorda Carlos del Barrio, membre de la sectorial d’Hàbitat de Comissions Obreres a Catalunya. “Ens preocupava més evitar els EROs a les empreses que millorar el conveni”, afegeix. Ja han passat 10 anys, però, de la darrera “actualització significativa” de l’acord col·lectiu, i els prop de 160.000 treballadors de la construcció a la demarcació denuncien una “situació de bloqueig” anòmala a l’Estat. “Les patronals no han estat disposades a implementar cap dels temes que volem plantejar”, critica Juani Arenas, de la sectorial d’indústria de la UGT a Barcelona. Les converses amb la Federació d’Entitats de la Construcció, lamenten les agrupacions de treballadors representatives, es trenquen el passat novembre, i s’intentaran revifar en les pròximes setmanes. “Però no tenim gaires esperances”, lamenta Del Barrio.
Cal recordar que Barcelona ja va patir aquest “bloqueig negociador” el 2023, quan es va aprovar l’actual conveni col·lectiu, vigent, precisament, fins al 2025. Com en molts altres sectors, a la construcció s’acorda un conveni d’àmbit estatal que marca les directrius salarials del conjunt del teixit empresarial. Sobre aquest, es ratifiquen les taules retributives i es negocien “aspectes socials” addicionals en els convenis d’àmbit territorial, corresponents a les demarcacions. Ara fa dos anys, tota Catalunya va signar en pau els acords assolits a Madrid entre la patronal espanyola, la CNC, i CCOO i UGT. Tota, cal recordar, menys Barcelona, a on la Federació empresarial local, formada per la Cambra de Contractistes d’Obres, el Gremi de Constructors i el Gremi de Promotors, es va negar a acceptar l’acord estatal. “Al·legaven que els treballadors a Barcelona ja són molt cars”, critiquen els sindicats. Les pujades salarials pactades a la negociació espanyola es van acabar aplicant parcialment per la denúncia sindical davant la comissió paritària del conveni col·lectiu, tot plegat sense l’aquiescència patronal. Aquesta escletxa, segons Arenas, continua viva ara. “No semblen posar-se d’acord, malgrat que en un principi semblava que hi havia voluntat”, detalla la dirigent ugetista. En data de redacció d’aquest article, les patronals barcelonines no han adreçat les peticions de valoració fetes per aquest mitjà.
Es tracta, a més, d’unes taules salarials que els sindicats titllen d’insuficients per “recuperar l’atractiu del sector” de cara als potencials empleats. “Han volgut abaratir encara més l’entrada de treballadors al sector”, denuncia Arenas; amb salaris base dels nivells laborals primerencs més baixos que a altres indústries. El salari brut segon conveni d’un peó ordinari, per exemple, supera de poc els 25.600 euros bruts l’any comptant les extres de Nadal i estiu i els plusos de transport i conveni, amb una retribució base d’uns 10.800 euros anuals. Es tracta d’un problema que, segons Del Barrio, “afecta també els treballs de més valor afegit”. “Un enginyer no vindrà a treballar a la construcció, perquè, amb els salaris que hi ha, tots prefereixen treballar a la indústria”, detalla. La retribució base completa dels enginyers de primera, incloent-hi tots els plusos i extres, no arriba als 39.000 euros anuals, mentre que a la indústria química pot fregar els 50.000, per exemple.
Aquestes escales retributives, denuncien els sindicats, es corresponen amb les concessions fetes a principis de la dècada passada per salvar un teixit empresarial en crisi sistèmica. Ara, amb alces substancials tant en l’obra pública com en l’àmbit immobiliari -reconegudes tant per les patronals com pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, que fan previsions “moderadament optimistes” per als pròxims cursos-, hi hauria marge per recuperar el valor dels salaris, més encara després d’una crisi inflacionista com la que va carregar les rendes del treball entre el 2022 i el 2023. “Fa 20 anys, molts treballadors cobraven per sobre de conveni, especialment els de més valor afegit -rememora Del Barrio-; ara, molts estan a conveni pelat”. La recuperació és més que lenta, amb una revisió salarial el 2024 del 0,8%, repartida a meitats entre sous i l’aportació al pla col·lectiu de pensions. “No tenen visió de sector, les empreses hauran de pagar més perquè ningú voldrà venir a treballar a la construcció”, etziba Arenas.
Barcelona, més enllà del sou
Així, la majoria de les demandes fora de l’àmbit salarial dels treballadors barcelonins romanen en uns llimbs. La plataforma reivindicativa presentada pels dos majoritaris, a la qual ha tingut accés Món Economia -i que ja es planteja des de finals del 2023, sense èxit-, reclama qüestions com ara la implementació d’una jornada intensiva durant els mesos estiuencs, per evitar que els peons estiguin exposats a temperatures extremes, una mesura de salut laboral que “a Catalunya no s’ha posat en marxa”. “Fa anys que ho reclamem, i hem ofert 50.000 solucions diferents; però la patronal ha abandonat el seu paper a la taula negociadora“, critica Del Barrio. Entre altres qüestions, la plataforma barcelonina reclama també la millora de les compensacions per dietes. Barcelona té les més baixes de tot el país al sector, d’uns 10 euros per treballador i dia. “Ningú pot menjar per això a la ciutat, és ridícul”, sentencia Arenas. Més a prop del debat salarial, CCOO i UGT prioritzen limitar la compensació i absorció de les millores salarials. És a dir, demanen que les pujades a compte de conveni també es puguin notar en les nòmines que ja superen els mínims establerts per les taules, com a mínim en un 50%.
Segons relaten tant UGT FICA com CCOO Hàbitat, a finals del 2024 es troben que les patronals barcelonines no fan propostes respecte d’aquests tres punts clau. “La seva iniciativa és completament desregularitzadora”, apunta Del Barrio. El full de ruta empresarial, segons detalla la Unió General de Treballadors, no contempla una proposta per a la reducció de jornada a l’estiu, proposa un “increment mínim de les dietes” i rebutja les mesures de no absorció i compensació salarials. Les converses en el si de la negociació col·lectiva es trenquen el 13 de novembre del 2024, i s’espera que es recuperin en les pròximes setmanes, en paral·lel amb les negociacions a Madrid per renovar el conveni estatal, que es reprendran el pròxim dilluns dia 16.
Preparats per a la mobilització
Davant aquest buit negociador, les centrals sindicals ja es preparen per donar una resposta fora de la taula del conveni. UGT i Comissions preparen a curt termini reunions amb les direccions de les tres entitats empresarials que negocien el conveni barceloní. “En funció de com surtin aquestes trobades, decidirem què cal fer”, promet Arenas. El 2023, amb la desavinença per les taules salarials, les organitzacions representatives ja van amenaçar de tirar endavant una vaga per tòrcer el braç empresarial, però una mobilització substantiva dels empleats de la construcció és, ara per ara, complexa. Per a Del Barrio, el “canvi de la població” dels treballadors del sector ho explica en bona manera. L’atractiu de les obres ha baixat, i molts dels empleats que hi han accedit en els últims anys són persones migrades, amb condicions materials molt més adverses i que, en la majoria d’ocasions, no es poden permetre participar en un conflicte al seu lloc de treball. “Qui està tramitant el permís de residència, per exemple no pot perdre la feina. I, com que els empresaris ho saben, aprofiten per escanyar-los vius”, critica el sindicalista. A l’espera d’una nova tardor complexa al món laboral català, amb grans convenis penjant d’un fil -com ara l’hostaleria, o el d’oficines i despatxos, que ja va arribar a la pròrroga el 2023- caldrà veure quin recorregut tenen les queixes dels obrers de la construcció. “Ara, jugarem la darrera carta negociadora. Però no pot ser que romanguem bloquejats”, asseguren des de Comissions.
