Les negociacions per al nou conveni bancari, aturat d’ençà de finals del 2023, s’apropen a les seves setmanes clau. Amb els dos sectors adjacents –caixes d’estalvi i entitats financeres cooperatives– resolts a finals del primer trimestre, i amb una plantilla d’uns 141.000 treballadors a tot l’estat en el seu punt àlgid pel que fa a mobilització, les parts esperen aconseguir resoldre l’acord col·lectiu “abans de les vacances d’estiu” per evitar un nou enquistament de les converses. L’embranzida, segons comenten fonts sindicals a Món Economia, arriba durant la primavera, encara sobre l’onada de la històrica vaga convocada a finals del mes de març -que, segons la representació laboral, va aconseguir un seguiment del 75% en les principals oficines financeres de l’Estat; amb el Banc de Santander, el BBVA i el Banc Sabadell al capdavant-. Les posicions, expliquen des de l’agrupació Fine, romanen raonablement allunyades, especialment per a un pacte “exclusivament salarial”; en el qual no es revisaran qüestions com la pressió comercial, el teletreball o altres peces clau del context laboral a les oficines. Tot i això, portes negociadores que no s’havien obert mai semblen haver-se desbloquejat.
Tal com van comunicar els sindicats a la sortida de la reunió del passat dimecres, la patronal espanyola -l’Associació Espanyola de la Banca (AEB)-, presidida per Alejandra Kindelán, ja hauria acceptat algunes de les reclamacions dels treballadors. Entre elles, un conveni més curt: des de l’inici de les converses, la part empresarial exigia mantenir un acord a 4 anys vista; mentre que, d’ençà del mes de maig, contempla una entesa de tres anys -més flexible, al·lega la part social, per adaptar millor els contractes a la situació macro-. També s’han fet més petites les escletxes pel que fa a la millora de les taules salarials: la postura original dels sindicats contemplava una alça del 13% a tres anys; mentre que la gran banca espanyola, oposada a un canvi tan brusc, posava el sostre en el 10% a quatre anys -és a dir, una millora més modesta i, a més, repartida en més exercicis-. A la sortida d’aquests dimecres, les posicions s’han apropat fins al punt d’estar separades per només un 1%: l’empresariat s’avé a un 11% en un trienni; mentre que la representació majoritària de la plantilla recula fins al 12%. “Si fos per les taules salarials, ja hi hauria acord”, detalla Ingrid Vilanova, representant del sector bancari a Comissions Obreres.
Queda, però, un important punt a tractar: la compensació i absorció de les millores a compte de conveni. En un sector on els bonus per rendiment o per altres factors atorgats per les empreses són molt usuals, molts dels salaris s’han mantingut congelats durant gairebé una dècada, atès que ja se situen amplament per sobre de les taules que emmarquen l’acord col·lectiu. Fins ara, com recorda Elena Díaz, presidenta de Fine, la banca “estava molt acostumada a compensar”; tant, que era un punt de negociació que l’AEB ni tan sols contemplava. Des de l’inici de la revisió col·lectiva, els sindicats descartaven una protecció completa contra l’absorció i compensació -un punt que elevaria els sous de tota la plantilla del sector bancari, sigui quina sigui la retribució individual, al ritme acordat-. Exigien, però, garantir el 75% de l’alça “en tota la durada del conveni”.
La patronal no posa sobre la taula encara aquesta opció, però sí que accepta, per primer cop, la noció de no absorbir; amb una oferta de garantia salarial del 50% per al primer any, i amb un mínim d’alces establert per al segon curs encara per tancar. Malgrat el gran pas que això suposa des de la situació anterior, els sindicats consideren que és una fórmula “molt llunyana” a la que necessiten els seus representats. “Volem el 75% en tot el conveni, i aquesta mesura voltaria no més del 20%”, denuncia Díaz, per a qui la cobertura salarial és una “condició sine qua non” independent de la resta de factors, ja a prop de tancar-se. “El sector que més s’ha beneficiat de la crisi és el bancari, i no és admissible el que els està costant accedir a les nostres peticions”, etziba la sindicalista. Des d’aquest mitjà s’ha consultat a l’AEB la seva posició al respecte, però encara no s’ha rebut resposta.
La vaga, un canvi de paradigma
Ambdós sindicats tenen clar quin ha estat el “punt d’inflexió” que ha fet moure les sòlides fronteres negociadores que l’ens presidit per Kindelán havia establert fins a la primavera: la vaga. Els oficinistes del món financer, reconeixen des de l’agrupació, “no son estibadors ni operaris industrials” pel que fa al seu afany mobilitzador. El bancari ha estat, tradicionalment, un entorn d’aigües manses, especialment perquè tant els salaris com les condicions eren substancialment millors que en altres branques de l’economia. La conjuntura, però, s’ha capgirat, especialment d’ençà de la pandèmia. “Les condicions que tenien les plantilles ara fa uns anys no són les que tenim ara; la pressió a què estem sotmesos ha decantat la balança”, subratlla Díaz. La directiva, doncs, colla cada cop més els empleats amb objectius, i els beneficis creixents de les companyies no “es veuen reflectits” en les nòmines ni les condicions laborals. Així, el passat mes de març va suposar un canvi del paradigma negociador, amb una nova amenaça sobre els caps dels directius bancaris. Les aturades del final del primer trimestre van suposar un “cop reputacional” per a les entitats creditícies que “no els interessa”.
Entre l’espasa i la paret, doncs, la part empresarial comença a contemplar les demandes de la social. Les protestes d’enguany, a més, ja no són una rara avis al món bancari: Vilanova recorda com, en el moment de pitjor salut de les estructures bancàries, el 2021 -enmig també d’una intensa transformació digital- els “sagnants” Expedients de Regulació de l’Ocupació del Banc Sabadell i BBVA van despertar l’oposició sindical amb diverses jornades de vaga que ja van posar en alerta els seus directius. “És positiu que les plantilles es mobilitzin”, celebren des de Comissions; si bé esperen tancar un acord definitiu abans que tornar a fer mà de la carta vaguista. Díaz, per la seva banda, és contundent: el març va suposar un canvi de xip per a la direcció, però també per a la plantilla, que ara valora més la seva capacitat d’acció. “No volem arribar a aquests extrems, però, si torna a no haver-hi hi acord, haurem de contemplar noves mesures”, sentencia la presidenta de Fine.
L’amenaça de l’OPA
Més enllà de la nova capacitat als carrers dels sindicats bancaris, la part social reconeix que tenen la conjuntura bancària a favor. BBVA i el Banc Sabadell són dues de les entitats amb presència per a la taula per part de l’AEB. Defensen la posició de l’empresariat financer, doncs, enmig del xoc provocat per l’OPA hostil llançada pels de Carlos Torres sobre el banc català. L’amenaça vaguística, doncs, és potencialment doble: la de l’acord col·lectiu per una banda i, per l’altra, les resistències socials als efectes sobre la plantilla d’una fusió obligada. “El cop al Sabadell seria molt sagnant a Catalunya”, lamenta Vilanova, que constata que tant els bilbaïns com la companyia presidida per Josep Oliu es poden “tornar a trobar amb mobilitzacions” -segurament amb una escala major a l’esperada en el cas que, quan es concretin, el conveni continuï obert-. Tant és així que, a parer de Díaz, “ningú contempla que s’iniciï un procés de fusió sense un pacte signat”. D’aquesta manera, la patronal està en “disposició” de firmar; i els treballadors detecten a la taula una capacitat d’influir sobre la decisió final molt més elevada que en anteriors negociacions. “La plantilla ha canviat, i ara sap que té veu”, sentencia la presidenta. La pròxima ronda, el 10 de juliol, amb un curt marge per a la fumata blanca abans de vacances.
