El retorn de la pagesia al focus mediàtic menys d’una setmana abans de les eleccions europees no és cap casualitat. Poques de les qüestions contra les quals els productors del país -en línia amb el primari del conjunt del continent- es van aixecar durant el mes de febrer es podien resoldre a escala estatal. Els forats de la política agrària comuna, l’entrada de productes de països tercers amb estàndards sanitaris, ambientals i laborals oposats als que imposa Brussel·les o l’abast dels gegants del subministrament que enfonsen els preus en origen superen amb molt les competències d’un executiu local. També les -precàries, properes a l’extinció, com confirmen organitzacions del sector a aquest diari- condicions d’existència dels camperols van molt més enllà de l’entorn més immediat. En l’àmbit català, les organitzacions amb més capacitat al carrer ja ho han vist: Revolta Pagesa ha cercat aliances a fora de les fronteres, als estats espanyol i francès, per al tall de carreteres del darrer dia 3; mentre que Unió de Pagesos ha tancat una entesa amb la Confédération Paysanne, el principal sindicat francès, per, en paraules del coordinador nacional del sindicat català Joan Caball, “fer de lobby”. Els primers resultats, segons valoren ambdós a Món Economia, són positius: segons Ramon Rojo, membre de Revolta i part de les taules de diàleg amb formacions polítiques, “s’ha creat la consciència necessària a la població. Es veu als programes electorals”.
“El punt clau és que la pagesia europea sigui viable econòmicament”, raona Rojo; un horitzó evident compartit pel conjunt del sector. Sobre aquesta meta comuna, la mirada cap a Cambra i Comissió és inevitable; i més en uns comicis que dirimeixen els encarregats de definir el futur immediat del marc regulador del camp de la UE. “El Parlament i la CE que surtin del 9-J seran els encarregats de decidir la política agrària que tindrem a partir del 2028”, recorda Caball. “I hauríem de canviar el model d’agricultura”. Per a Unió de Pagesos, el canvi consta de dues mesures centrals: una regulació a escala europea de la cadena alimentària -límits per als moviments de preus que poden fer les grans superfícies respecte dels productors-; la imposició de clàusules mirall als tractats comercials, inexistents abans del 2024 i inaplicables en el darrer aprovat, el xilè, per manca de capacitat sancionadora; i donar prioritat a la producció local, fins al punt de “no importar tot allò que ja fem nosaltres”.
A això s’afegeix, com esmentava el mateix Caball, la reforma de la PAC, especialment pel que fa a les ajudes. El format actual de subsidis alimentaris genera un important greuge: el model d’assistència per unitat de superfície afavoreix les grans explotacions, sovint industrials, que redirigeixen recursos públics cap a “aquells que no són pagesos”. Unes ajudes sostenibles, argumenten des d’Unió, serien aquelles “pensades cap al model d’agricultura familiar, que és el que ocupa més gent”. És, també, el que fonamenta la vida al territori, recorda el coordinador nacional; i, per tant, el que descentralitza l’activitat econòmica cap enfora de les metròpolis.
Es tracta d’una mesura que entomen diversos espais polítics: sense anar més lluny, el programa dels Comuns denuncia que la PAC “beneficia essencialment les grans explotacions, i no l’agricultura familiar”; i reclama “actualitzar les ajudes de règim local” per focalitzar els fons europeus en la pagesia arrelada al territori. Esquerra Republicana de Catalunya, per la seva banda, reivindica la protecció del “model familiar” d’explotacions agrícoles, i crida a “assegurar la viabilitat econòmica de les petites i mitjanes”. Més explícit encara és el full de ruta de Junts, que proposa específicament anivellar la balança del finançament: “augmentar els ajuts a explotacions petites, mitjanes i familiars i limitar-les als grans terratinents”.
La “hipocresia” del comerç internacional
La qüestió de la defensa del producte local és, probablement, de les més complexes a l’hora de la seva aplicació en defensa de la pagesia europea. Anys de tractats de lliure comerç sense regulacions per als productes de tercers -el darrer, el de Nova Zelanda, votat el 2023 i que va entrar en vigor a principis del darrer mes de maig- han obert la porta a fruites, hortalisses, verdures i tota mena de productes alimentaris que “juguen amb diferents normes”. Les negociacions i posteriors mobilitzacions semblaven haver capgirat la tendència, però el buidatge del tractat comercial amb Xile aprovat a finals de febrer -amb clàusules mirall, sí, però sense mecanismes per fer-les complir- revela, a ulls d’Unió, una “política hipòcrita” per part dels grups parlamentaris a Estrasburg. Cara a cara “totes les formacions polítiques estan d’acord amb nosaltres”, apunta Rojo; però les majories a l’Eurocambra demostren el contrari. “Sembla que siguin uns altres polítics el que ho fan; que a Brussel·les siguin uns marcianos“, ironitza Caball, en to de retret cap a uns partits que no han aconseguit construir majories en defensa del primari nacional. Cal recordar que el conjunt dels partits del Principat o bé es van oposar a l’aprovació de l’entesa amb Xile, com va demanar el moviment, o bé s’hi van abstenir, com és el cas de Junts. La majoria tradicional -socialdemòcrates, democristians i liberals; tot plegat de la mà de l’extrema dreta-, però, va unir forces per acabar aprovant-lo.
En segon lloc, recorda Rojo, la crida dels partits a fer d’Europa la referència en producció alimentària sostenible és contradictòria amb la importació indiscriminada del mateix producte que ja es cultiva localment. Sense anar més lluny, el programa del PSOE a aquest 9-J conjuga aquesta contradicció: volen impulsar, per una banda, “el lideratge mundial de la UE en agricultura ecològica”. Per altra, però, reivindiquen “l’impuls progressista” que va portar al pacte amb Santiago; i doblen l’aposta per assolir-ne de nous, en condicions similars, amb Mercosur i Mèxic -dos pactes aberrants a parer dels pagesos-. La visió socialista, però, xoca amb la de la majoria de formacions d’àmbit català; i també amb les espanyoles a la seva esquerra. El més explícit, el d’ERC; que si bé no descarta els tractats comercials, sí que imposa la condició d'”introduir clàusules mirall per garantir la mateixa exigència als productes importats que als locals”. També Sumar, amb els Comuns a dins, planteja punts a tot pacte transnacional que “garanteixin la reciprocitat” en els llindars reguladors. Sense fer-ne esment explícit, el partit del president a l’exili Carles Puigdemont reconeix la necessitat de mecanismes correctors, com ara l’aplicació d’una taxa de carboni als aliments de països tercers que ajudi a “atenuar les desigualtats” que genera el model actual. Abans de tot, però, la pagesia insisteix: cal prioritzar el producte local per davant de l’internacional. Amb miralls o sense, “sempre serà més sostenible portar un oli d’oliva de Tarragona que de Tunísia”, sentencia el representant de Revolta Pagesa.
“En mans d’especuladors”
Dins el llistat d’ofenses que el camp de tot l’Estat va traslladar durant el febrer a l’esglaó inferior a Brussel·les, el ministre espanyol d’Agricultura Luís Planas va rebre nombroses crítiques per la vigent llei de la cadena alimentària. La norma, que cerca garantir preus justos “per a productors i per a consumidors”, no és ni prou completa ni està prou dotada de recursos per ser aplicable. En aquest sentit, i vistes les escletxes que les explotacions familiars troben -cada cop més pronunciades- entre els seus guanys i els de “l’agroindústria i les grans superfícies”, el camp ha elevat el crit a la campanya electoral europea. “Al super, un quilo de llimones val 2,50 euros; però al productor li’l paguen a 20 cèntims”, critica un Rojo especialment dur amb les baules més fortes del sector alimentari. Les institucions, etziba, “haurien d’estar vigilants perquè no s’hi pugui especular; no podem caure en mans d’especuladors”.
Un cop més, tant ERC com Sumar recullen al programa crides a una “llei de la cadena alimentària europea” que reguli preus tant a productors com a consumidors; i que garanteixi a les petites explotacions uns ingressos suficients. L’esquerra espanyola, a més, afegeix un mecanisme fiscalitzador: un nou observatori de preus a escala continental que ocupi el rol de “regulador fonamental del mercat”. Els republicans, per la seva banda, releguen aquesta tasca a “una reforma de l’Organització Comuna de Mercats”. Hi ha, però, crides encara més ambicioses des de les entitats pageses: Caball, de fet, apunta que les directives de control s’haurien d’instaurar a escala global, de la mà de l’Organització Mundial del Comerç. Pel que fa al cost per al client final, però, alerta que el mercat alimentari és marcadament inelàstic. “Abaixant els preus moltíssim, el client no menjarà molt més; menjarà el que necessiti”, declara.
Apropament sobre el paper
Les mobilitzacions dels tractors durant els primers mesos del 2024, i l’acceptació social que van tenir les demandes del sector, han remogut consciències entre la representació parlamentària, tal com celebren ambdues organitzacions consultades. Sense les marxes del camp, insisteix Rojo, “el discurs de les formacions polítiques no seria el mateix”. Ara bé, l’apropament, ara per ara, és només de paraula; i les mesures que s’han pres, com han criticat sovint els mobilitzats d’ençà de les marxes del febrer, han estat insuficients. “El paper ho aguanta tot, però voldríem que no acabin enganyant a la ciutadania i al sector”, alerta el coordinador nacional d’UP. Fins i tot en les reunions amb partits, a més, l’apropiació de l’agenda pagesa és desigual: “uns ho diuen amb la boca més gran, uns altres més petita”, indica el representant de Revolta.
Tant l’eix nacional com el social hi tenen a veure, confirmen les entitats. El referent sindical, per una banda, es mostra especialment reticent a comprar les postures del liberalisme econòmic. “La teoria que el mercat ho arregla tot no acaba sent certa”, comenta Caball; còmode amb demandes que “forcen els poders públics a fer política”. Per la seva banda, Rojo reconeix que la distància amb el territori és clau a l’hora de llegir les lleialtats de les formacions: els partits d’àmbit català, concretament els independentistes, han atès més les propostes de Revolta que no pas els d’escala estatal. El recompte del pròxim diumenge, però, donarà més respostes que qualsevol taula de diàleg; i l’organització alimentària del continent per a la pròxima dècada en serà víctima o beneficiari, sigui quina sigui l’assignació final dels 720 escons europeus: “El missatge s’ha sentit arreu. Però ara, falta que es converteixi en realitat”.
