El Mohamed es lleva cada dia a les 6 del matí. Després de plegar les quatre mantes i el matalàs que té posicionat estratègicament dins del cotxe es dirigeix a la font del pàrquing de la Fira de Lleida, on es renta una mica abans de vestir-se. A les 7 del matí comença la seva jornada laboral a un camp d’Albatàrrec, un poble molt a prop de la capital de la demarcació. El mateix cotxe on ara viu li fa de transport per arribar a la vora dels préssecs i les peres que haurà de collir els pròxims tres mesos. Després de vuit hores al sol torna cap al pàrquing a descansar, menja una mica i es prepara per tornar a dormir. Ell és dels pocs que “tenen sort”, en les seves paraules, ja que té un cotxe on dormir, però la gran majoria de temporers com ell malviuen entre els arbres en campaments fets de fustes i teles. Els mesos de la collita de la fruita a Lleida són dels més durs i les condicions laborals precàries en molts sentits. Els productors, obligats per llei a proporcionar allotjament i transport als temporers, se’n renten les mans i recorren a tercers, ETT (Empreses de Treball Temporal) que tal com recriminen els sindicats, “estafen els treballadors” -moltes vegades sense recursos ni coneixement de la llei– i els obliguen a buscar-se la vida per allotjar-se mentre treballen. Mentrestant, l’Ajuntament de Lleida habilita un petit pavelló per acollir-ne alguns, però sense gaire èxit, ja que la majoria es resigna a dormir al carrer.
“Això s’ha convertit en un mercat d’esclaus”, explica Xavier Perello, secretari general d’UGT-FICA a les Terres de Lleida. Per a ell la situació no ha millorat en els últims anys i sempre acaben perdent els mateixos, és a dir, els temporers. En aquest sentit, el sindicalista demana “gent responsable” i assegura que actualment hi ha molts productors que no compleixen el que se’ls exigeix per contracte. Per contra, però, des d’Unió de Pagesos, Jaume Pedros, responsable de Temporers, remarca que “no arriba ni a l’1% la gent que ho fa malament”. Precisament, Pedros afegeix que per a ells la contractació legal és l’única via i explica que “el problema és que ve molta gent a Lleida que no té papers i que no podem contractar”. De fet, el problema principal de Lleida és aquest “efecte crida” que fan alguns productors o fins i tot ajuntaments: “Hi ha grans empreses que sempre els faltarà personal, però només aconsegueixen fer arribar moltíssima gent que acaba sense poder treballar en condicions o accepta qualsevol cosa”, diu Perello. Lamentablement, però, el sindicat constata que alguns productors no contracten al personal i si ho fan, no sempre és en les condicions adequades, és a dir, no els proporcionen ni allotjament ni transport. D’aquesta manera, no totes les persones que arriben a lleida tenen durant els mesos de collita una feina decent assegurada i s’esperen malvivint a la ciutat fins que algú els contracte. “Sobra gent, es massifica i llavors no els volen acollir”, descriu el secretari general d’UGT-FICA a les Terres de Lleida. “Fa 25 anys que cullo fruita aquí a Lleida, amb diferents productors, gairebé sempre amb contracte i mai m’han donat un lloc gratuït on viure”, afirma l’Ahmed, un altre temporer que assegura que en altres èpoques es podia permetre un lloguer, però actualment “prefereix dormir al seu cotxe”.
Precisament l’allotjament i el transport són les claus de tota la polèmica amb la collida de fruita a Lleida. No només els productors se salten les normes estipulades en els contractes sinó que el mateix ajuntament ho permet. L’habilitació del Pavelló 3 de la Fira de Lleida només s’utilitza per a aquells temporers que no tenen feina, un cop n’aconsegueixen se’ls fa fora. Ara bé, en pràcticament tots els casos se’ls dona l’opció d’entrar en un pis de l’ajuntament, però pagant un lloguer. “No entenem com l’administració no guarda un registre d’aquestes persones a les quals reubica perquè no ho fan els productors”, lamenta Alícia Buil, responsable d’agropecuària d’UGT. Així doncs, no només són els productors els que no proporcionen l’allotjament sinó que el mateix consistori ha de fer-se’n càrrec, però obligant a pagar un lloguer als temporers. L’opinió d’Unió de Pagesos és molt diversa i relaten que “bona part dels pagesos dona allotjament als seus treballadors si ells no hi renuncien”, repeteix Pedros. Pel sindicat, però, continua havent-hi una majoria de gent en situació de vulnerabilitat i precària i se’ls fa difícil d’entendre com l’ajuntament -que ha declinat fer declaracions per aquest diari i es remet al balanç d’actuacions que publicaran el pròxim dilluns- o la patronal permet les males praxis i no ho denuncia: “Són còmplices de la situació“, remarca Buil.
Els tercers jugadors d’aquesta partida són les ETT. Per a Perello es podrien assimilar a màfies que gestionen el mercat de temporers i, tot i que extreuen les responsabilitats de gestió als productors, tampoc compleixen amb els contractes. “De vegades els fan firmar la renúncia a l’allotjament perquè si no no els fan contracte”, explica la sindicalista. De fet, d’ençà que les ETT controlen el mercat hi ha més temporers contractats, però el preu a pagar també és més alt. “Cobren el que han de cobrar, però ningú els resta les despeses de transport i allotjament”. En aquest sentit, aquestes empreses s’aprofiten de la situació crítica i precària que viuen els temporers per a poder demanar més del que està permès. Aquest és un dels punts en els quals el responsable de Temporers d’Unió de Pagesos està d’acord, però explica que “les ETT contracten a Lleida, però per anar a treballar fora de Catalunya“. Per tant, se surt de la seva jurisdicció i no poden actuar al respecte. Pel sindicat, però, les males praxis d’aquestes empreses també passen dins del territori, però els temporers ho permeten perquè necessiten treballar: “Ells ho accepten tot i rarament denuncien”, reconeix Diego Cardozo, un dels afiliats a l’UGT. De fet, ell, juntament amb un grup de persones, es passeja regularment pels voltants del pavelló que ha habilitat l’ajuntament per informar els temporers i donar-los assessorament gratuït. “Molt pocs denuncien”, lamenta Cardozo i afegeix que “només ho fan quan ha acabat la collita i no els han pagat el que tocava”.
Assentaments il·legals i pràctiques abusives
Més enllà d’un problema burocràtic o de males praxis empresarials, la situació a Lleida s’ha convertit en pràcticament una crisi humanitària. De principis de juny a finals d’agost, centenars de temporers es planten a la capital de la demarcació a la recerca de feina. El Mohamed fa tres anys que cull fruita pels voltants de Lleida, però assegura que és sempre la seva última opció: “Si trobo feina a l’obra o en un altre lloc ja no vinc”, remarca. El mateix explica l’Ahmed qui fa mitja vida que treballa sota aquestes condicions i reconeix “haver vist de tot”, des de campaments il·legals a persones que lloguen la seva documentació perquè un company treballi amb contracte. “Ja sabem que hi ha llei i no la compleixen, però si la feina no la faig jo la farà un altre”, rebla l’Ahmed, que pateix pels seus cinc fills el dia que a ell ja no li donin feina. Pel Mohamed, en canvi, la collita és una feina més de les moltes que pot trobar, “però sempre amb contracte”, remarca, ja que ell té per norma no treballar si no li donen un contracte, encara que després els productors incompleixin la meitat de les clàusules.
El Musa, però, no té la mateixa sort. Ell és el més jove dels tres temporers entrevistats per aquest diari i assegura que “no té papers”. Aquesta situació és cada vegada més freqüent entre els joves que arriben a Lleida per fer la collita. Si bé és cert que la política entre els productors és no agafar a cap treballador sense contracte, hi ha moltes persones que actualment treballen en negre als camps de Lleida. Pel Musa el contracte és el menys important, ja que ell va arribar a Lleida fa unes setmanes i ja ha esgotat el temps el qual podia quedar-se al pavelló de la Fira. “Ara tinc feina i aquí ja no hi puc dormir”, descriu el jove temporer. Per desgràcia, a joves com el Musa l’única opció que els queda és muntar algun assentament il·legal pels voltants de la Fira, o fins i tot a prop del camp on treballen. De fet, aquesta és la solució de molts temporers, que al principi de la collida busquen un espai arrecerat des d’on construir un campament. “En trobem bastants, però no sempre els denunciem perquè de vegades la solució de l’ajuntament és desallotjar les persones i clausurar els espais”, explica José Antonio Cebrián, també afiliat a UGT, qui tampoc assegura poder tenir un recompte de quants assentaments hi ha ni quantes persones hi viuen, “però són la majoria”, argumenta.
La incògnita del futur amb un conveni bloquejat
Les diferents versions del conflicte entre UGT i Unió de Pagesos també es veuen reflectides en la negociació del conveni col·lectiu del camp, que porta bloquejat des del 2020. El conflicte principal són les taules salarials, que segons el sindicat s’han de firmar abans de negociar res més. La patronal, en canvi, reclama una negociació íntegra i no a parts: “Fa la sensació que el sindicat bloquejarà la negociació un cop es firmin les taules salarials”, diu Pedros. Perello, per altra banda, assegura que la patronal és la que busca que aquesta situació no avanci, ja que per a ell una negociació va del fet que uns posen les necessitats sobre la taula i “nosaltres marquem el preu”, diu el sindicalista. Així doncs, mentre aquest conveni continua bloquejat, la situació dels temporers es troba lluny de ser resolta. El segon conveni que afecta temporers és el de les càmeres de fruita. En aquest cas, Perello esmenta que Afrucat -la patronal amb qui negocien- ja ha signat i tot està en ordre. A parer seu, la diferència de gestió és flagrant i esmenta que també es pot comprovar en el camp, “ja que els temporers que treballen a les càmeres tenen contractes regulats i millors condicions”.
Amb tot, doncs, els temporers es converteixen en el dany col·lateral d’una lluita entre sindicat i patronal. Tot i que la firma del conveni col·lectiu no va directament lligada a la situació dels temporers, és una eina més per regular un sector cada vegada més precari. La UGT alerta dels maltractes que pateixen els treballadors per part dels productors i de les poques inspeccions que es fan. Mentrestant, Unió de Pagesos remarca que “hi ha gent que ho fa malament, però són minoria”. En definitiva, una trifurca que s’ha enquistat amb el pas dels anys i que a causa de les males collites per la sequera s’ha accentuat, “perquè ara ja no hi ha feina per a tothom com abans de la crisi”, menciona Ahmed abans de pujar el cotxe per buscar un lloc on passar la nit. Al cap i a la fi, tant ell, com el Mohamed i el Musa, passi el que passi, demà, tornaran a ser a les 7 del matí al camp per treballar.
1 
1 