La pagesia ha tornat a les carreteres menys d’una setmana abans que se celebrin les eleccions europees. El motiu dels pagesos, aquesta vegada més que les anteriors, es relaciona de manera directa amb les polítiques d’Europa de lliure comerç i mercat, que, segons han avisat en diverses ocasions els treballadors del camp, “provoquen molta competència deslleial“. Aquesta vegada, però, els pagesos catalans no s’han alçat sols, sinó que francesos i espanyols s’han unit en un reclam conjunt contra la situació d’abusos que viuen diàriament per culpa d’aquesta manca de protecció del producte de la terra. Més de 200 pagesos s’han plantat a l’N-145, just abans de la frontera amb Andorra per exigir nous tractats amb millors condicions, així com més compensacions per l’augment de costos de l’energia. Exigències dirigides a Europa i acompanyades d’una clara amenaça de més talls i més vagues de manera indefinida. Sembla, doncs, que el camp ha arribat al seu límit i demana que Brussel·les jugui la partida amb cap. “Ens costa molt guanyar-nos la vida i estem molt en contra de les polítiques europees”, remarca el representant de la plataforma a l’Alt Urgell, Adrià Ubach, des de la frontera.
Els tractats comercials de la Unió Europea amb tercers o fins i tot dins de les seves mateixes fronteres han estat vigents des de mitjans del segle XX. La globalització fou la clau de volta que va convertir el que era una tasca tediosa i burocràtica com l’exportació, en un dels motors més importants del sector industrial. Els tractats comercials van néixer per facilitar les comunicacions entre països, però amb els anys les diferències han estat més que notables en segons quins sectors. En aquest sentit, els agricultors són els que més han patit aquests acords de lliure comerç, ja que s’han vist sobrepassats amb la importació de productes agrícoles de països amb una producció més barata. “No estem parlant de dúmping, però el que està clar és que hi ha països que tenen la capacitat de produir a un preu més baix i això crea una clara manca de competència”, explica Joan Miró, professor de la UPF. I, tot i que l’agricultura només representi el 2% del PIB espanyol, és un dels sectors amb més xifra d’exportacions: “Si les exportacions han crescut tant en els últims anys, ha estat gràcies a l’agricultura” admet Joaquim Clarà, professor col·laborador dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC. Així doncs, mentre no existeix una limitació de preus amb països de fora d’Europa, la relació entre pagesos i Brussel·les es tensa cada vegada més: “Exigim que es pugui garantir una competència justa i equitativa en el mercat”, remarca Ubach.
Un dels principals acords que podrien collar encara més les condicions dels agricultors i abocar-los a les manifestacions és la posada en marxa d’un tractat de lliure comerç amb Mercosur. El conegut bloc comercial integrat pel Brasil, l’Argentina, l’Uruguai, Paraguai i Veneçuela, promou la lliure circulació de béns, serveis i factors productius entre els països, l’establiment d’un aranzel extern comú i l’adopció d’una política comercial comuna. “Europa va intentar un tractat de lliure comerç amb el Mercosur el 2019, però de moment no ha entrat en vigor”, recorda Miró. De fet, l’aturada de les negociacions ja és celebrada pels pagesos, qui es mostren partidaris de la derogació d’acords extracomunitaris, “tots aquells acords que perjudiquin el mercat agrícola i ramader espanyol” amb “competència deslleial”, afegeixen en el seu manifest els treballadors del camp. Precisament, tal com apunten els experts, la situació de la pagesia és cada vegada més crítica i “si després de la sequera ja costa competir, encara és més complicat quan els costos de producció en altres països són més baixos”, diu Clarà.
Nova Zelanda i Xile, les traïcions d’Europa a la pagesia
Els tractats de lliure comerç que Europa ha aprovat arran de les protestes dels pagesos no han estat els adequats a ulls dels treballadors del camp. Semblava que la institució de la unió havia donat la raó als pagesos i així ho demostrava el primer tractat comercial que Brussel·les ratificaria en anys: un acord amb Xile que retirava prop del 100% dels aranzels dels productes europeus al país andí, i faria el mateix amb més d’un 65% de les vendes xilenes a Europa. El tractat, segons els documents oficials de la Comissió, “cobreix el clima, el medi ambient, la biodiversitat, l’energia, els oceans (…) i els sistemes alimentaris sostenibles”. Només a primera vista, però, els camperols catalans hi van trobar la trampa: “El compliment de les clàusules no és obligatori, en cap cas la UE pot sancionar l’altre país”, lamentava, en declaracions a Món Economia, el secretari d’organització d’Unió de Pagesos, Carles Vicente. El primer acostament entre les dues parts, s’havia convertit en un caramel enverinat, segons la pagesia. Pel que fa a Nova Zelanda, l’ampliació de l’acord amb el país va arribar l’1 de maig del 2024, quan també es van eliminar els aranzels entre Europa i el país, sense tenir en compte la necessitat d’una obligatorietat de compliment de les mesures sanitàries i de costos de producció.
Sense dubtes, l’altra gran mesura que abandera la nova ronda de manifestacions i talls a les carreteres és l’aplicació de les anomenades clàusules mirall. Aquesta iniciativa consisteix a intentar portar les condicions amb les quals treballen els agricultors d’aquí als països exportadors. En altres paraules, totes les regulacions sanitàries i laborals que s’apliquen a l’estat espanyol, s’haurien de replicar en els països tercers si aquests volguessin exportar al territori. “És un mecanisme per equilibrar els costos de producció”, explica Miró, tot i que ell mateix reconeix que “encara no s’ha posat en marxa cap norma per l’estil”. No obstant això, sembla que aquesta classe de tractes podrien ser els únics que aturessin l’escalada dels talls a les carreteres per part dels pagesos, ja que controlarien les entrades d’aliments i productes d’altres països i els obligarien a equiparar costos de producció. “Al cap i a la fi, les regulacions europees sanitàries i laborals són molt més estrictes que les d’alguns països”, explica Clarà, qui posa l’exemple del Brasil, on el productor està exempt de culpa si algun producte està en mal estat i és el govern l’encarregat de pagar-ne les conseqüències. “Aquí, en canvi, tot recau sobre els productors, un incentiu més per fer les coses bé”, diu el professor col·laborador dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC.
La realitat de les europees
Tot i que les necessitats dels pagesos són clares, la traducció a l’autoritat europea encara no ha acabat de calar. És per això que els treballadors del camp s’han tornat a unir per reclamar -altra vegada- ser escoltats. La decisió de les dates, però, no ha estat aleatòria, ja que aquest diumenge 9 de juny del 2024 es convoquen les eleccions europees, una última oportunitat del camp per incidir en la institució que pot canviar els regles del joc. Ara bé, l’objectiu d’aconseguir implementar totes les noves mesures que demanen els pagesos és complicat. Pel professor de la UPF, però, hi ha algunes iniciatives que podrien fer molt per millorar la vida als pagesos. “Tenir un apartat específic pels agricultors i les seves necessitats en la negociació de nous tractats podria ser una solució positiva”, afirma. A més, també caldria afegir-hi capítols amb els acords clau entre pagesos i administració que fossin vinculants i poguessin ser motiu de penalització per aquelles empreses que no els complissin.
La temuda agenda 2030
Però, els tractats de lliure comerç són només la punta d’aquest iceberg. L’agenda 2030 i la necessitat d’una nova era sostenible i digital també tensa la relació entre Europa i la pagesia. Si bé és cert que les empreses han de fer el canvi i apropar-se cada cop més a aquest imaginari de companyia perfecta de zero emissions, Brussel·les també ha de posar les ajudes suficients sobre la taula perquè el canvi sigui possible i no creï més desigualtats. “La implementació d’aquesta tecnologia ha d’anar acompanyada d’ajuts, si no només ho podran fer les grans produccions”, explica el professor col·laborador dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC. En aquest sentit, el territori català té una majoria de produccions individuals i petites que no poden incorporar les noves tecnologies a la velocitat que demana Europa, sense les ajudes suficients. És per això, doncs, que si s’ha de buscar la manera de reduir costos per continuar competint, els agricultors necessiten anar de bracet amb l’administració pública, estatal i europea.
