La tradicional pau que domina la negociació col·lectiva a la banca es troba a escassos dies del precipici. Poc més d’una setmana abans d’una vaga anòmala a un sector poc acostumat a la conflictivitat social, les parts –la tríada sindical formada per Fine, CCOO i UGT d’una banda, la patronal AEB (Associació Espanyola de Banca) de l’altra–, romanen tan lluny com a l’inici de les discussions. El conveni col·lectiu dels treballadors de finances a l’Estat està, tal com expliquen fonts sindicals a aquest diari, completament aturat –per culpa, segons els treballadors, d’un inaudit “immobilisme” empresarial–. Les converses van començar amb una plataforma reivindicativa per part dels representants del treball que contemplava augments salarials del 17% acumulat durant els tres anys de vigència de l’entesa. Després de setmanes de silenci i negatives, l’associació bancària acumula propostes oposades a les pretensions inicials. “Proposen un 9% en tres anys o un 10% en quatre; ho considerem inassumible”, declara la representant de banca de CCOO a Catalunya, Íngrid Vilanova.
Els sindicats, atès l’enquistament de les negociacions davant una patronal que no es mou de posicions “inacceptables”, s’han centrat a la pujada salarial abans de tractar altres qüestions a conveni, retributives o no. “La clau és la recuperació econòmica”; raona Vilanova; si bé aquesta té altres potes. Els representants dels treballadors contemplen, per exemple, expulsar de l’acord sectorial l’absorció i compensació de plusos i pujades a taules; fet que AEB “no vol ni tractar”. L’absorció està a l’ordre del dia en un sector plagat de complements per mèrits: molts treballadors reben nòmines superiors als mínims establerts; si bé es mantenen congelades respecte de la pujada del preu de la vida. “Alguns treballadors no reben augments salarials de cap mena des de fa 10 anys”; lamenta la secretària d’organització de Fine , Sílvia Fernández-Del Rincón; fet que ha convertit “salaris molt bons” en retribucions “desfasades”. “El nivell de vida puja per tothom”.
“La patronal continua enrocada”, asseguren des del sindicat sectorial Fine, que pren pes en la plataforma negociadora a les finances. Fernández-Del Rincón, coincideix amb CCOO en la valoració de les converses. “Estem molt lluny, perquè intentem trobar recuperació salarial després d’un conveni molt per sota de l’IPC”, lamenta la sindicalista. En efecte, el conveni col·lectiu signat abans de la crisi inflacionista –vigent des del 2021 fins al 2025– implicava una important pèrdua de poder adquisitiu per a uns treballadors que no preveien l’alça de preus que finalment han patit les economies europees. Les posicions empresarials, segons els sindicats, “parteixen d’uns mínims molt mínims”. Tant, de fet, que “no arriben ni tan sols a l’AENC” –les pujades salarials pactades entre els dos sindicats majoritaris i la CEOE com a marc de referència no vinculant d’actuació en les taules de diàleg social–. Consultada per aquest diari, la patronal sectorial ha declinat fer declaracions sobre les converses per acordar el nou conveni col·lectiu.
Observant les taules creuades, l’escletxa entre les posicions es fa evident: per al 2024, primer any de vigència del nou conveni, la plataforma reivindicativa de les tres organitzacions reclama un augment del 5% a taules, a més d’un pagament únic de 1.000 euros corresponent al 3% del salari mínim dels professionals de nivell quatre –una xifra que serveix per equilibrar l’IPC del curs anterior–. Més enllà del primer curs, els increments a conveni que demanen les organitzacions per al 2025 i 26 ascendirien fins al 3% cada any, fins a un total del 14% acumulat. “Nosaltres ens hem mogut”, declara Vilanova després d’una renúncia a tres punts d’alces salarials; mentre que la patronal posa sobre la taula “imports ridículs”. En concret, l’AEB ofereix una primera aplicació a taules del 3%, seguida per tres consecutives de l’1,75% –un conveni més llarg i menys generós en l’acumulat, fet que els sindicats ni tan sols contemplen–. “Evitem el risc d’acordar convenis més llargs; no ens beneficia”, analitza Fernández-Del Rincón.
Beneficis “ingents” sense reflex a les nòmines
Les plantilles esperaven, després de dos anys de beneficis rècord per part dels principals bancs de l’Estat, concessions per part de la banda empresarial. Segons expliquen des de Fine, els patrons argumenten, per mantenir les seves posicions, que els guanys dels darrers dos cursos són “conjunturals”; vinculats als alts tipus d’interès, entre altres qüestions. Val a dir que ni tan sols la paga conjuntural està garantida: el conveni contempla, com recorden les sindicalistes consultades, una paga vinculada a beneficis –en concret, a la diferència de guanys entre l’any present i l’anterior–; una retribució, val a dir, també afectada per les clàusules de compensació, que rara vegada ha arribat a les nòmines dels treballadors. “Sempre argumentem que la paga per beneficis no hauria d’absorbir-se, perquè és conjuntural; però com que surt al conveni, ho apliquen”, avisen.
La distància entre l’escalada del preu de la vida i la de les nòmines del sector financer genera, segons els sindicats, “un clima laboral molt tens”. De fet, el diagnòstic de les organitzacions apunta que la congelació dels sous és a l’origen de tots els mals. “Molts dels problemes” identificats, apunta Fernández-Del Rincón en referència a qüestions com malalties laborals o desencís ment entre les plantilles, “venen de la frustració salarial”. La urgència que observen els negociadors, però, no apareix en els objectius de la patronal, que, segons acusa Villanueva, “no té problema a dilatar les converses”. Aquesta sort de filibusterisme, llegeixen des de Fine, busca una millora de les dades macroeconòmiques –una baixada de la inflació o una reducció de l’Euríbor– que contradigui els arguments sindicals.
El conveni de caixes no serveix d’exemple
En paral·lel al bloqueig el conveni del sector bancari, el de caixes d’estalvi –paral·lel, malgrat les similituds en l’activitat– ja ha tirat endavant. “La plataforma reivindicativa era la mateixa”, recorda Villanueva; i ha acabat amb un preacord fins i tot més ambiciós que el que posen sobre la taula els negociadors de banca: pujades a taules d’entre un 11 i un 14% complementades per un pagament únic del 3% el primer any, un model que abastaria el 17% registrat en un principi. Val a dir que banca es troba, a ulls de Fernández, en una situació “molt pitjor” que els seus companys d’estalvi: per exemple, els treballadors de les caixes no veuen compensats per conveni tots els conceptes de millora salarial, sinó només aquells estructurals. La diferència, doncs, no és material: les caixes han signat a conseqüència de la mobilització.
Les manifestacions i vagues del sector d’estalvi, segons els sindicats, han aconseguit torçar el braç de la patronal –la CECA, la Confederación Española de Cajas de Ahorro–, que prefereix evitar la conflictivitat. L’AEB, segons els treballadors, “no té gaires ganes de signar” perquè no confia en la capacitat de les seves oficines per mobilitzar-se. La insatisfacció de les plantilles, però, ha “tocat sostre”; i tant Fine com CCOO esperen atraure prou massa social per aturar l’activitat al seu sector. “La patronal ha de veure l’enuig dels treballadors –i no els agradarà–”, argumenta Fernández-Del Rincón. Ara bé, els sindicats s’emplacen una nova reunió dos dies abans de la vaga del pròxim dia 20 per fer un darrer intent per evitar la vaga. Abans de l’aturada, val a dir, s’esperen diverses concentracions de delegats sindicals a grans ciutats de l’Estat per al pròxim divendres que han de servir de preàmbul per a un conflicte únic en la seva espècie -unes aturades que, esperen les organitzacions, serveixin de punt d’inflexió a la taula-. “M’agradaria poder dir que, abans de mobilitzar-nos, hem desencallat el camí”, conclou la secretària d’organització.
