Ningú esperava els pagesos europeus. L’esclat del camp a la Unió Europea, que ha tingut la seva rèplica catalana aquest mateix dimarts, ha agafat per sorpresa –com ha constatat fins i tot el flamant primer ministre francès, Gabriel Attal– les autoritats de mig continent perquè no l’ha engegat cap guspira. La guerra d’Ucraïna, els efectes comercials de la pandèmia o el nou impuls de Brussel·les a les regulacions mediambientals són greuges identificables, però que ja fa temps que ofeguen els comptes del sector primari de tota la Unió. “És un tema d’acumulació, en algun moment havia d’explotar”, explica el president de la comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya Francesc Reguant. La paciència del sector s’ha esgotat per “diverses casuístiques”, amb protagonismes diferents a cada país: a Alemanya, la retirada dels subsidis al camp és la bandera principal dels manifestants; mentre que França rebutja la competència deslleial de països forans, així com l’augment de costos de producció. Arreu dels 27, però, els pagesos noten una davallada significativa del seu nivell de vida. “La pagesia a la resta d’Europa no pateix res diferent del que patim aquí”, declara el responsable d’organització d’Unió de Pagesos, Carles Vicente.
Les mobilitzacions camperoles no són noves a Europa. No cal anar gaire lluny per a l’anterior cicle: l’any 2019, els ramaders neerlandesos van prendre els carrers per les limitacions que el govern de Mark Rutte va imposar sobre el sector intensiu, entre altres. La diferència clau és a Brussel·les: es tracta de la primera gran escletxa al camp comunitari des de la reforma de la Política Agrària Comuna (PAC), tramitada i aplicada l’any 2021. Vicente assegura, de fet, que part de les queixes sorgeixen de l’aplicació mateixa de la PAC: el finançament que ha arribat efectivament als pagesos i ramaders ha estat insuficient. “La PAC cada cop serveix per a menys: ens fan produir menys, sembrar el que volen ells”, afegeix Esmeralda Roureda, presidenta dels Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) a la demarcació de Lleida. Els diners de la Comissió Europea, de fet, en alguns casos ni tan sols han arribat; i no és l’únic finançament que ha perdut el sector. “Els ecoesquemes no s’han cobrat, les ajudes a la sequera no s’han cobrat, les de les gelades no s’han cobrat. Hi ha gent que s’ha arruïnat, i qui en té la culpa?”, rebla Roureda.
Per a Reguant, el pecat original de la nova PAC és el que descriu com “una manca de realisme mediambiental”. Les restriccions ecològiques sobre el sector, des de l’ús de l’aigua fins als herbicides o els fitoquímics, no s’han fet de la mà dels productors; i algunes de les normatives imposades des de Brussel·les han estat nocives per al negoci –i, sovint, beneficioses per al medi ambient només en part–. L’economista posa l’exemple de l’explorada no renovació del permís de venda del glifosat –que no s’ha arribat a aplicar a la UE, en part per un dictàmen científic que nega que sigui perjudicial per a la salut–. Es tracta d’un herbicida que “permet l’agricultura regenerativa; i sense ell la producció baixa en un percentatge molt alt”. El camp, amb tot, reitera que la regulació mediambiental, així com la lluita contra el canvi climàtic en tots els seus àmbits, és necessària; si bé s’ha d’aplicar des de l’encaix amb les necessitats de la població i la indústria. En cas contrari, s’arrisca a caure en el que Reguant anomena “ecoesteticisme”.
L’aïllament dels legisladors europeus respecte de la indústria pagesa i ramadera, segons les organitzacions del sector, s’ha mantingut en tots els conflictes que s’hi han donat. “Europa no parla gaire amb el sector: però quan legislen sobre sequera, restriccions a les granges… som una part implicada”, denuncia la dirigent de la JARC. La mateixa Roureda, però, reconeix que no tots els camps es creen igual; i el català és dels que reben menys atenció. “Tenim el pes a Europa que tenim, però potser hi ha països que els fan més cas”, etziba. Més enllà del pes específic del país, les fonts consultades lamenten la construcció d’un discurs -institucional, mediàtic i social- contrari al camp, un que “els pagesos no entenen”. Els que treballen el camp, segons Reguant, pateixen un “menyspreu impressionant”, en el que s’arrela bona part del seu descontent.
Burocràcia contra els pagesos
Si cada país té el seu greuge de bandera pel que fa a la supervivència de la pagesia, Catalunya, com en molts altres casos, esmenta primer un excés de “paperassa” de cara a les administracions. Si bé els camperols i ramaders catalans sempre han patit un excés de burocràcia –l’agrupació Ramaderes de Catalunya va publicat durant la tardor que una iniciativa amb ramat ha de completar més de 40 tràmits entre la seva constitució i el desenvolupament de l’activitat–, la darrera estocada ha arribat des del món tecnològic. Es tracta del Quadern de Camp Digital, un recull de tota l’activitat d’un pagès imposat per la Unió Europea que s’aplicarà a l’Estat a partir del 2025. Les organitzacions del sector són crítiques amb la seva aplicació, que consideren “excessivament complexa”, sobre un sector que té especials dificultats per fer la transició digital. “Un pagès no interpreta la seva empresa com qualsevol altre negoci, el camp no és una asseguradora”, lamenta Reguant.
Més enllà de la complexitat de l’aplicació, Vicente és especialment crític amb el fet que són els mateixos pagesos i ramaders els que han d’assumir els costos d’aquest procediment. El control automatitzat de l’ús de fertilitzants, de l’aigua o dels efectes de la producció sobre el sòl de l’entorn és, per al representant d’Unió de Pagesos, positiu. Es converteix, però, en una càrrega quan “el pes l’ha d’assumir el pagès”, sense facilitats ni assistència per part de les institucions.
El camp europeu, sense lliure mercat
L’apartat de costos és també un dels grans greuges que identifica la pagesia catalana com a causant de la seva mala situació. L’augment de costos energètics i de matèries primeres arran dels colls d’ampolla generats per la pandèmia, així com de la guerra a Ucraïna, en són responsables en part –una de les primeres protestes camperoles a Europa des que ha començat el 2024 ha estat el tancament de fronteres a Polònia per evitar l’entrada de gra ucraïnès–. Ara bé, la política agrària comuna, i en concret les noves restriccions ecològiques, també hi té molt a dir. La “falta de realisme” mediambiental que llastra la PAC, a ulls de Reguant, situa els productes catalans –i del conjunt de la Unió– en clar desavantatge competitiu. “Europa forma part del món”, ironitza, i l’Organització Mundial de Comerç (OMC) ja va alertar que les restriccions ambientals de la UE s’aplicaven només sobre els productes conreats als països de la Unió, i no sobre les importacions. Això provoca que la competència extracomunitària dels pagesos i ramaders catalans arribi al mercat en millors condicions que la producció local.
“Costa més produir aquí que no pas al Marroc o a Sud-àfrica”, lamenta Vicente, que detecta casos de dúmping amb el producte forà. Per complir amb la norma de Brussel·les, els pagesos i ramaders han de fer inversions en temps i diners que eleven el preu del producte final; mentre que el mateix producte, però amb menors estàndards socials, ambientals i de qualitat, arriba d’altres països a preus molt més baixos. “Aquí venen inspeccions de treball, garantim condicions dignes, mostrem els permisos”, enumera Roureda. Proveïdors de fora del continent no han de garantir els mateixos registres: en tenen prou amb complir amb les referències de l’OMC. Això posa, segons la representant de JARC, la gran distribució en una posició de poder sobre els productors –una encara més pronunciada que la que ja tenen de seu–. Els supermercats, critica, “ens fan vendre els productes a baix preu i limiten el nostre benefici”. “És un cercle viciós que no ens permet guanyar-nos la vida”, conclou la pagesa.
“Punt d’inflexió” a la regulació agrària
Les protestes del camp abans de la pandèmia havien aconseguit alguns èxits -“una llarga llista”, celebra Vicente-, si bé els canvis estructurals en l’aproximació europea a la pagesia no han acabat d’arribar. El caràcter continental de les manifestacions del darrer mes, però, les fa agafar molta més embranzida. “Les protestes tenen moltíssima força -avisa Reguant-, els pagesos estan units, en el moment en què s’uneixen els pagesos, el menjar no arribarà a la taula”. Amb protestes més enllà de les fronteres d’un sol mercat, les possibilitats de guanys permanents es disparen. El representant d’Unió de Pagesos, de fet, veu clares possibilitats d’una articulació entre els camps dels diferents països europeus que dibuixin un moviment. El repartiment de diners de la PAC, recorda Vicente, va fragmentar les organitzacions agràries, que tenien com a principal preocupació l’aterratge de finançament europeu als seus països. “Ara que tots hem perdut, es reactivaran”, raona el secretari, tot celebrant que “tornem a ser-hi tots”.
Que la capacitat de mobilització d’aquesta onada sectorial és diferent de la que hi ha hagut en altres moments ho ha demostrat la ràpida reacció de les institucions. Més enllà del declarat suport per part de les administracions locals -tant la Generalitat com la Moncloa han fet declaracions a favor dels pagesos durant el matí de marxes per les carreteres catalanes-, Brussel·les ha començat el dia rendint-se en algunes de les seves propostes més impopulars de cara al camp. La presidenta de la Comissió Europea Ursula Von der Leyen ha comunicat aquest matí la retirada de la llei de reducció de l’ús de pesticides; i ha retirat la referència específica al camp en els objectius de reducció d’emissions de la UE per al 2040. A l’espera de l’arribada a Barcelona dels tractors del territori, la pagesia assegura que el moviment és prou fort per continuar fins que se’n notin els resultats. “Espero que això sigui un punt d’inflexió. Però tenim pulmó, tenim aguant”, alerta Roureda.
